A partir de cinc mil paraules els escrits tenen preu a internet. Aquesta és la xifra mínima que Byliner ha escollit pels llibres electrònics que venen per menys de 3 Eur. El màxim són trenta mil paraules, això és, entre set i quaranta fulls DIN-A4 escrits amb Times New Roman 12. Diuen que llegim unes dues-centes cinquanta paraules per minut, així que una obra ens ocuparà dues hores i escaig, que és la durada d'una pel·lícula més aviat llarga. Sembla que funciona [1, 2] i llocs com l'espanyol eCícero segueixen el model de Byliner i Amazon Singles. La idea central consisteix en oferir relats més llargs que els articles de les revistes però més curts que els llibres.

La primera novetat és que les tauletes i els lectors de tinta electrònica en són l'objectiu. El monitor de l'ordinador de sobretaula no compta. Del motiu ja a n'hem parlat a d'altres apunts: una postura per poder llegir durant hores, que ha d'incloure estar estirat al llit amb la pantalla sostinguda davant la cara talment un llibre o una revista --per això el portàtil tampoc no compta. Gràcies a les tauletes i els kindles, la publicació a internet mai més no serà el que era als incòmodes ordinadors de sobretaula i portàtils aparatosos. La comoditat farà que estem disposats a pagar per continguts extensos i de qualitat. Per això, el preu dels textos d'entre cinc i trenta mil paraules és sensiblement més barat que el d'un llibre de paper i s'aproxima al d'una revista --tot i que a les revistes no és freqüent trobar-hi articles d'una mitjana de quinze mil paraules. L'objectiu de tots els llocs de relats-ni-curts-ni-llargs és oferir qualitat, una cosa indispensable a un lloc, la xarxa, on hi trobem abundància d'informació. És veritat que molts llibres electrònics d'extensió clàssic tenen un cost inferior a 10 Eur i que en podem trobar molts per devall dels 3, però cal tenir en compte la segona novetat: a internet, un món de bits que no d'àtoms, no comprem una peça que ha de seguir uns cànons físics per tal que li puguem dir llibre, sinó que comprem una experiència. Aquesta oferta no ha triomfat al món del paper, on els llibres han de tenir un gruix --sovint construït a base de palla literària-- per a justificar un preu al voltant dels 20 Eur. És possible que dins d'uns anys qüestionem la raó de ser dels escrits llargs, herència d'una època en el que la venda de formats físics va sobrepassar la venda d'experiències literàries. I de les revistes, que ens feien comprar una dotzena d'articles dels quals només ens n'interessaven dos, i que sempre podien haver estat més extensos cas de no haver de pagar els deu que no volíem. Podrem comprar més experiències si cadascuna només ocupa una tarda o un parell de dies de trajectes en transport públic; deu experiències per 20 Eur en comptes de només una i lenta.

Els articles periodístics són ideals pel gènere breu-però-no-gaire. En trobem prou a Byliner, la secció Singles d'Amazon, Now & Then, Longform, Longreads o The Atavist. Però tot i vendre-hi periodisme, no hi veiem destacada cap línia editorial ni tendència ideològica. Just hi veiem autors i títols. Alguns llocs tenen eines per a seguir-los: podem veure quants seguidors tenen, si els llegeixen abastament, o repassar-ne opinions de la clientela. Al món dels relats-ni-curts-ni-llargs l'autor és el mitjà. El lloc, això que fins ara era el mitjà, just és una forma d'arribar a estar encantats d'haver-nos conegut amb l'autor (o no).

Periodistes que malauradament sou a l'atur: ¿encara cerqueu feina als mitjans de sempre o esteu treballant per a convertir-vos en un? Voleu seguir escrivint copiant i enganxant les notes de premsa de sempre, refregint els comunicats de les agències de tota la vida, i farcint amb una mica de literatura les noticies de les quals ja ens n'hem assabentat al Twitter, o preferiu cuinar plats propis d'entre cinc i trenta mil paraules, quant més fresques millor? Milers de lectors amb tauletes i lectors de tinta electrònica --i els que cauran-- han estalviat prou diners, els darrers anys, a base de no comprar diaris i revistes que ja no els interessen. Poden servir per a comprar els vostres treballs, però primer us han de conèixer i després els heu de seduir. Els editors us podrien ajudar, però no us amoïneu si no es mouen gaire; potser la següent revolució és la que en aquest moment està programant un xinès de 15 anys mentre menja he fen davant el monitor.

En parlar d'aquest format i nova manera de distribució, prou periodistes i escriptors m'han dit que hi troben una pega: serà complicat competir amb tanta oferta perquè tothom podrà publicar. És cert que desapareix el filtre de l'editor que diu qui publica o no, a qui dedicar el pressupost per les promocions. Però hi ha un nou filtre: l'acció de compra dels lectors. En un entorn d'abundància només pagarem per allò que té qualitat. No pagarem la part de la revista que no ens interessa ni el gruix mínim que «ha de tenir» un llibre. La selecció natural promet qualitat, cap autor no hauria de trobar-hi pegues.

I què faran els editors? En aquest moment haurien d'estar treballant en plataformes per a distribuir obres pensades parells que permetin llegir estirat. El que facin ha de servir per a captar i entrenar els millors autors. Tot seguit els han de posar en contacte amb lectors disposats a pagar per treballs de qualitat, d'entre cinc i trenta mil paraules, que no han de passar els tres Euros. Ni més ni menys.

Els escurçadors d'adreces s'han convertit en una eina habitual a les xarxes socials. L'ús no és un caprici sinó una necessitat: les piulades, al Twitter, estan limitades per 140 caràcters i compartir una adreça web pot significar que no quedi gaire espai per posar-hi context. Copiar i enganxar adreces web és una pràctica comuna a totes les xarxes socials, però no és estètic penjar al Facebook, Google+ o Pinterest una adreça llarguíssima perquè fa poc llegible el nostre text al voltant. Els escurçadors d'adreces ens permeten fer-ho més amable amb adreces curtes: hi entram l'adreça llarga i ens en tornen una de curta que hi fa arribar. Però què passarà si el mecanisme deixa de funcionar? Les nostres aportacions deixaran de funcionar. Milions d'entrades que donaran error. De moment no ha passat, però ningú no pot assegurar que algun servei d'escurçament deixi de funcionar. A Archive.org miren de posar-hi remei.

El projecte 301works.org, d'Archive.org, és per guardar els redireccionaments. Si algun dia deixen de funcionar, 301works.org els recuperarà. El projecte Internet Archive «és una biblioteca digital sense ànim de lucre amb una missió expressa: “accés universal a tot el coneixement”. Ofereix emmagatzematge permanent i accés a les col·leccions de materials digitalitzats, incloent-hi llocs web, música, imatges en moviment i llibres». Per garantir «l'accés universal a tot el coneixement» han arxivat milions de planes web, mentre que alhora estan atents a les coses que passen a internet; els escurçadors d'adreces són una novetat. Per això, el projecte 301works pretén garantir que els redireccionaments d'adreces web funcionin sempre.

El nom inclou el 301, que no és altra cosa que el codi de redireccionament previst al protocol HTTP: moved permanently. Quan un cercador d'internet troba una adreça que envia cap a un altre amb el codi 301, no guarda la adreça d'origen sinó la de destinació. Això fa més consistents les seves bases de dades a l'hora de trobar planes: saben que l'important és a l'adreça de destinació i no a l'adreça d'inici. Però què passa si trobam una piulada o entrada a les xarxes socials (Facebook, Google+, Pinterest, etc.) que ens duu cap a un redireccionador? No funcionaria si no és el redireccionador no existeix –cosa que pot arribar a passar. En aquest cas caldria anar a 301works.org per trobar el lloc.

De moment no hi ha gaire escurçadors que usin el servei de l'Internet Archive. Cal que ens fixem en els que sí ho fan per garantir que les nostres aportacions a les xarxes socials funcionin dins uns anys, i que siguin aquests els que fem servir. Sembla que la immediatesa és el més important a l'hora de publicar, i que ningú no té gaire esment per la supervivència de tot plegat. Però no és una qüestió trivial; amb les nostres aportacions contribuïm al coneixement, que no ha de quedar escurçat perquè els escurçadors ja no funcionin.

Tot plegat ens fa reflexionar sobre la importància dels hiperenllaços, que porten cap a planes amb arguments que completen el nostre pensament. És la idea inicial dels pares d'internet, que van imaginar un món de reflexions interconnectades que ens feien més savis. Cal que els escurçadors no escurcin el coneixement que anam construint dia a dia.

---
Imatge: Dotcult.com.

L'any següent a la presentació de la primera tauleta, el 2011, les compres des de dispositius mòbils s'ha multiplicat per sis i l'iPad n'és el protagonista. De moment només hi ha 63 milions de tauletes en marxa, però a can Gartner diuen que en 4 anys poden ser 900 milions, una xifra semblant a la quantitat de PC que la mateixa consultora deia que hi havia al món l'any 2008. Tenint en compte la frenada en les vendes de PC --que a Gartner no preveia el 2008-- no sembla gaire lluny el moment que hi hagi tants PC com tauletes. És clar que cal que tinguem en compte les tauletes a l'hora de desenvolupar qualsevol projecte per internet.

En aquest moment sembla que tenir bona presència a les tauletes (i mòbils) és sinònim de presentar una aplicació, però la cosa no és ben bé així. Fet i fet, és començar la casa per la teulada. Basta que mirem per on sovint arriba el gros de les visites al nostre lloc web: posicionament als cercadors, aconseguir l'atenció de les persones que comparteixen coses interessants a les xarxes socials. Si són a una tauleta (o un mòbil) no fan res tant diferent al que els usuaris d'ordinadors de sobretaula: fan clic. I què passa amb la majoria de llocs quan s'hi arriba amb una tauleta? Mostra una plana feixuga pensada per sobretaules. L'abandonem abans que es carregui del tot, perquè es cruspirà un 5% de la bateria i massa bits del pla de dades limitat amb l'operadora 3G de torn. Potser ens mostra una plana pensada per mòbils, però no som a un mòbil. És massa simple per la tauleta. Solen semblar poca cosa fins i tot als mòbils, perquè tenen limitacions inexplicables com ara no poder ampliar el text o les imatges fent la pinça amb els dits. ¿Perquè no ens deixen usar una funció tant útil a un dispositiu tàctil? I això és si és que funcionen: moltes «planes d'aterratge» de versions mòbils ens envien cap a la portada, i des d'allà cal cercar l'article en qüestió. Cal que ens interessi molt per a fer-ho, cosa que sovint no passa... i deixem estar el lloc.

Les planes per tauletes no tenen perquè ser les mateixes que les pensades per mòbils ni sobretaules. No tots els mòbils tenen la mateixa mida ni les tauletes tampoc; hi ha la tendència de fer mòbils cada cop més grans i tauletes més petites. Perquè tot plegat serà un bon embolic, potser cal que els webmestres facin que el web miri la mida de la pantalla del visitant i pintar-lo amb més o menys coses depenent de l'espai disponible: treure o afegir columnes, evitar imatges pesants i Flash o no, etc. No cal fer un web nou, massa bàsic, per a mòbils, excepte pels casos que ens visiten des d'un aparell molt limitat --i tenen els dies comptats perquè són just una introducció per indecisos.

El web és el primer contacte que tenim amb el visitant i és el que cal cuidar, això és el que volia dir. Les aplicacions venen després, i és al que anava. La primera pregunta és si calen: ¿podrem fer, amb una aplicació, quelcom que no es pot fer al web? Si la resposta és sí, aleshores l'aplicació té sentit. Però cal explicar què s'hi pot fer de nou que no és possible al web, perquè els usuaris de tauletes i mòbils cada cop seran més exigents a l'hora d'instal·lar aplicacions. Ocupen espai a la memòria del mòbil, als menús o als escriptoris. De vegades les instal·lem perquè l'autor no ofereix al web serveis que sí té l'aplicació, però no ho acabem de comprendre. No havíem quedat que el que es porta és el núvol? És el món a l'inrevés: l'espai als ordinadors de sobretaula i portàtils és abundant i barat, però ens diuen que no instal·lem res i ho fem tot al núvol; als mòbils i tauletes l'espai és car i limitat, però no aturen de demanar-nos que instal·lem coses. És un absurd amb data de caducitat.

Paga la pena invertir-hi prou cura i diners, perquè ben aviat una bona part de les compres es faran des de tauletes. El motiu és simple: els tauletaires estan més relaxats que no pas els que són davant d'un PC. Els d'Amazon ho saben i les compres amb només un clic, des dels Kindle (que s'assemblen molt a una tauleta) han disparat la venda de llibres electrònics. No deixeu que l'experiència de visitar-vos i comprar qualque cosa sigui massa complicada, perquè no funcionaria ni al món real.

---
Imatges: Matt Buchanan, W3C.

La presentació del nou iPad ha fet que parlem un altre cop del que ens preguntàvem a l'apunt anterior: s'acaba el PC? Encara li queda molt temps als llocs de treball però pràcticament desapareixerà de moltes cases on ningú no ha de menester un teclat per fer feina. D'altra banda, els nous dispositius en forma de tauleta canviaran moltes coses a la xarxa: continguts més extensos i elaborats pels quals sí que estarem disposats a pagar.

Ben mirat, el concepte tauleta té quatre formats: la clàssica (tipus iPad) el lector amb tinta electrònica (Kindle i similars), la de butxaca (el mòbil) i els nous televisors intel·ligents, que en el fons són una tauleta molt gran i amb peu. A moltes cases no caldrà res més per gaudir de tot el que la xarxa ofereix. En cas de voler publicar textos extensos caldrà un teclat en condicions, cosa que ja existeix per a les tauletes. Les pantalles dels portàtils seran tauletes que se separaran del teclat quan no el necessitem. Possiblement el mòbil i la tauleta actual convergiran a mesura que es puguin fabricar tauletes més lleugeres i plegables. Gent que encara no ha vist la necessitat de connectar-se a internet ho farà mitjançant el nou mòbil intel·ligent o televisor. Només un lloc de treball clàssic d'oficina justificarà la necessitat d'un PC de sobretaula. En definitiva, el futur d'internet és pla.

La nova situació significarà canvis pels continguts a internet. Avui no és còmode seguir res gaire extens davant els PC de sobretaula, sobretot per la postura –com miràvem de raonar a l'apunt anterior. No és fàcil cobrar per continguts breus. Però a les tauletes i televisors la cosa canvia radicalment: podem passar-hi hores veient pel·lícules, sèries, documentals i programes d'entreteniment. L'experiència amb les tauletes és rodona a l'hora de llegir revistes il·lustrades amb fotografies, gràfics i una propina que no tenen les revistes de paper: el vídeo. Els lectors de tinta electrònica són més còmodes que els llibres, tant per pes com per la seva brillantor comparada amb la del paper. Cada cop hi haurà més oferta de continguts extensos pels quals sí que estarem disposats a pagar; estaran pensats per a tauletes, lectors amb tinta electrònica i tauletes amb peu (televisors). La forma d'aconseguir pagaments s'haurà d'adaptar a una oferta gran. Es competirà en qualitat perquè caldrà guanyar-se els clients un a un. Ara les productores just han de guanyar-se el contracte amb un: la distribuïdora de torn, que inclou el producte en la seva emissora de TDT o catàleg editorial. Farà falta aconseguir que les persones parlen bé de les obres a les xarxes socials, que les recomanin. Perquè passi, per tal que corrin, caldrà publicar-los de franc, sense restriccions, i demanar-ne micropagaments com l'única forma de poder seguir fent més vídeo, novel·les, assajos o articles profunds.

Casos com el de Megaupload demostren que hi ha milions de persones disposades a pagar. En aquest cas la majoria veia el que descarregava a portàtils o discs durs multimèdia endollats al televisor, però encara seran molts més milions quan les tauletes, amb i sense peu, siguin populars. El canvi pot ser tant gran que hi ha qui diu que els mitjans actuals desapareixeran en menys de 10 anys perquè ja no caldran per a posar en contacte els productors i els consumidors. Serà una relació plana entre creadors i clients. El futur és pla.

---
Imatges: 324.cat, Asus.

Les vendes d'ordinadors han caigut un 30% el 2011 però augmenta l'ús de les xarxes socials. Potser una explicació és que l'any passat la xifra de telèfons intel·ligents va arribar al 46%, es van vendre gairebé el 50% dels llibres electrònics i quasi el 40% dels nous televisors, que solen comptar amb connexió a internet . Són dades que cal tenir en compte a l'hora de publicar a la xarxa, car la baixada de venda d'ordinadors i l'augment d'altres dispositius indica que hi ha una cosa prou important: la postura de l'internauta.

La postura, amb l'esquena recta, comporta una actitud de tensió. És bona per fer feina però no gaire per gaudir d'una conversa distesa o de creacions artístiques. Al llarg dels anys els continguts per internet s'han adaptat a aquesta realitat. Ens han dit que un vídeo no pot passar de 10 minuts i que és millor si no arriba a 5. Els textos han de ser curts o la majoria de lectors els abandonaran a la meitat. Ens explicàvem que la xarxa és un món nou en el qual cal competir per captar l'atenció de milions d'internautes que neden en l'abundància d'informació, fent clics aquí i allà, tancant i obrint pestanyes de navegador a tort i a dret. Lògic: és gent amb l'esquena dreta davant un monitor. En tensió.

És previsible que l'ordinador vagi de baixa a mesura que tastem altres coses. El mòbil potser és la més popular de totes. Que no sigui fàcil teclejar-hi ha fet que hi triomfin les xarxes socials, llocs de converses amb textos breus o mitjançant una fotografia o compartir-hi un enllaç. Hi ha diferències entre el gros de les piulades «via web», possiblement des del lloc de treball, sovint informatives, i les més intranscendents que arriben des d'aplicacions per a mòbils. Les xarxes socials no són les mateixes a l'horari laboral i a les nits, amb interlocutors relaxats al sofà o al llit. És la postura.

Després del mòbil és fàcil que caigui un lector de llibres electrònics. Em refereixo als dispositius lleugers, tipus Kindle, amb pantalla sense retroi·lluminació. La idea inicial és que serveix per a llegir llibres, però no és tota la seva utilitat. Pot passar que, mentre naveguem a l'ordinador de sobretaula, al portàtil o al mòbil, trobem un text llarg; un d'aquests que ens deien que cal no publicar a internet perquè els visitats mai no el llegiran sencer –i al mòbil molt menys encara. Existeixen eines per a enviar-lo a un lector de llibres electrònics equipat amb connexió WiFi, però encara no són gaire fàcils d'usar. En arribar a casa podem llegir-los amb la calma i postura preferida per a gaudir de textos llargs, sense la molesta lluminositat de les pantalles dels portàtils, tauletes i mòbils. La bona noticia és que podem recuperar la publicació de textos importants a internet. La dolenta que la majoria de llocs web encara no ho posen fàcil a l'hora d'enviar els articles més llargs cap als lectors de tinta electrònica. Però el botó «enviar al lector de llibres» arribarà i amb ell, potser, noves formes de finançar la feina de publicar a internet. ¿Perquè no pagar per articles profunds, elaborats i extensos, tal com ho fèiem quan els compràvem en forma de revista de paper couché? Es més fàcil trobar gent que pagui escrits elaborats, que els pot llegir amb comoditat, que no pas per articles que no llegeixi sencers perquè el medi i la postura no era l'adient. Ni tampoc pels breus que no aprofundeixen en res. Potser caigui el mite dels continguts gratis a internet quan el web es converteixi en una forma fàcil d'enviar bons articles al lector de tinta electrònica. Un dels motius haurà estat la postura.

Els llocs que publiquen vídeo s'han avançat als que publiquen textos llargs mitjançant el botó «veure després». Tot i que la majoria de vídeos són curts, van posar-hi el botó perquè és prou clar que a la feina no podem estar-nos-hi ni 5 minuts contemplant un vídeo que, a sobre, fa sonar els altaveus. Quan arribem a casa podem entrar al YouTube o Vimeo per a recuperar tots els vídeos que vam deixar per després. Si tenim una tauleta o mòbil els veurem allà, i de nou és per mor de la postura. No fa pas tant el portàtil era el candidat, però l'hem anat arraconant a mida que han arribat els dispositius més lleugers. Curiosament, el següent aparell per a veure vídeo és el més pesant de tots: el televisor. Pot ser un de nou amb connexió a internet o un de vell sense connexió, però adaptat mitjançant una capsa connectada al HDMI i internet. En aquest moment és més fàcil trobar a internet continguts adaptats a les espectaculars pantalles 21:9 que no pas a la TDT. Detalls com aquest i la possibilitat d'una programació a la carta mitjançant les pulsacions als botons «veure després», faran que difícilment veiem la TDT que ara ocupa la majoria del nostre temps davant el televisor. Donarà lloc a serveis de subscripció de pagament o de franc, mitjançant el podcast de vídeo (vodcast). Nous programes que es distribuiran exclusivament per internet, noves possibilitats pel sector audiovisual. Podran tenir llarga durada, perquè la postura sense tensió trencarà la norma que el vídeo per internet no pot passar dels 10 minuts. El televisor és el següent ordinador que molts comprarem; una mena de tauleta gran, i amb peu, per usar des del sofà o el llit. Fet i fet el controlarem des de la tauleta o el mòbil mitjançant una aplicació i no només serà vídeo el que hi farem córrer: aplicacions, web, xarxes socials. Perquè presideix l'estança serà el lloc ideal per a controlar els electrodomèstics de casa o la segona residència: la climatització, el forn, la il·luminació, l'estat de la rentadora o l'assecadora, l'alarma o el porter automàtic. El televisor poc a poc es convertirà en el centre de la informàtica domèstica. Els mòbils, tauletes i portàtils en seran auxiliars. La caiguda d'un 30% de la venda d'ordinadors clàssics és poca; aviat no caldrà tenir-ne cap a casa.

Mentre naveguem amb el televisor, després de veure-hi els vídeos del dia, a les xarxes socials s'hi parla bé d'un relat. L'enviem al lector de tinta electrònica que és a la tauleta de nit. Serà la darrera lectura abans de dormir. En despertar-nos l'alarma del mòbil, hi veurem els nous missatges de correu electrònic, alguns sobre feina, que deixarem passar per a contestar-los amb més energia des de l'ordinador de sobretaula. Aprofitarem el darrer quart d'hora abans de llevar-nos per a llegir les primeres piulades del dia. Tot ha arribat d'internet i cada cosa ha tingut la seva postura però no ens n'adonem, car és quelcom natural. Hi hagué un temps, diuen, que internet era sinònim d'esquena recte. Quina llauna.

---
Imatges: Wikipedia, ALT1040.

Conspiranoia al Twitter

El 28 de gener fou un dia de vaga de piulades contra la censura a Twitter. Molts usuaris van anunciar que abandonarien la xarxa social durant 24 h i l'etiqueta #TwitterBlackOut va treure fum. Censura, una paraula que provoca reaccions ràpides sense aprofundir gaire, i és que el mot «censura» sona molt malament en una internet que hauria de ser lliure. És veritat que Twitter serà més restrictiu?

Dos dies abans de la jornada de vaga, al blog del Twitter anunciaven un canvi tècnic. Fins ara, quan rebien una denuncia esborraven les piulades que anaven contra les lleis del país de torn. El canvi consistia a ocultar-les només per als internautes d'aquell país. Això significa que la resta de món sí que podrà veure allò censurat per les lleis d'algunes contrades. En principi tot indica que a Twitter hi ha menys censura que abans; ja no esborraran res per a tothom.

Per què una mesura per rebaixar el nivell de censura que abans ja existia provoca aital protesta contra la censura a Twitter? Possiblement perquè cal llegir i reflexionar les coses abans de fer acusacions –cosa no gaire freqüent, malauradament--, perquè a internet 2.000.000 de persones poden aixecar la cama just perquè han vist 200 que ho feien, i perquè la paraula censura és tabú a la xarxa. Qualsevol escàndol a internet sol generar una allau de suposades conspiracions, també conegudes com a conspiranoies. El mal pot ser gran per qualsevol servei i en una setmana veure com es desfà una comunitat que ha costat 5 anys fer-la. Per això, en veure les reaccions, a Twitter van donar més detalls, el dia 27, al mateix apunt de blog. Fins i tot la EFF, una organització que vetlla per les llibertats a internet, va publicar un article per explicar que tot plegat era una confusió.

Les qüestions legals són un bon maldecap per als responsables d'un projecte a la xarxa. Ben al contrari que «censura», el tractament que ara Twitter dóna als continguts amb problemes legals és una bona idea que poden seguir la resta de llocs. Internet no té fronteres i els nostres llocs es poden visitar arreu del món. Els països cada cop tenen lleis més restrictives; sense anar més enfora a l'estat espanyol per mor de la llei SindeWert, que pot fer que un lloc australià tingui problemes a Espanya perquè algú de l'Argentina hi ha publicat un enllaç cap a continguts amb drets d'autor. Fins ara no quedava més remei que esborrar-ho, cosa que podia semblar incomprensible per la resta de món –i pitjor encara, una «censura» que portés cap a conspiranoies. Sobretot calia anar alerta si el lloc web tenia una oficina al país demandant: podien tancar-la i que els empleats tinguessin problemes legals --a més de quedar-se sense feina. Twitter té oficina al Regne Unit, Irlanda, el Japó i aviat Alemanya.

Ocultar el contingut només pel país estiracordetes fa que la cosa queda resolta: cap perill per l'oficina local ni pel lloc. Sí, també el lloc, perquè seguint amb l'exemple d'Espanya, una demanda basada en la llei SindeWert pot suposar que bloquin el lloc sencer a l'estat. Amb la nova tàctica de Twitter no passaria i, mentre, a la resta de món poden seguir visitant el contingut. Fins i tot els visitants de l'estat si fan circular la seva connexió per servidors de proximitat estrangers –el que prou xinesos fan per esquivar la censura del seu país.

Per descomptat hi ha pràctiques penades per les lleis de molts països, com ara la publicació de dades personals o l'assetjament; qualsevol publicació contra els drets humans fonamentals. Però ningú mai no es queixarà si ho esborren perquè òbviament no és censura i eliminar-ho és un bon servei que ha de donar qualsevol parada a internet.

En definitiva, tot plegat una bona idea per a fer el menys penós enfront lleis que són una mala idea. I de l'escàndol al voltant de Twitter podem aprendre que cal anar molt alerta en fer anuncis de qüestions tant sensibles com la censura. Fet i fet, a Twitter ja feia temps que esborraven globalment continguts perquè en realitat també són víctimes de la censura dels règims més restrictius. I mentre això passava, sovint se'ls usava com exemple d'eina que havia ajudat en algunes revolucions a països totalitaris. Ara serà més fàcil garantir que això continuï passant, perquè la censura serà més laxa. Però la noticia és que Twitter s'ha passat al costat fosc i que a partir del dia 26 practica la censura.

Als cursos de gestió de gestió de comunitats a internet caldria que hi hagués un capítol per aprendre què fer i què dir, en ser gestors d'un lloc, per tal de no provocar mai les temudes conspiranoies internàutiques que poden fer que les víctimes semblin botxins.

---
Imatges: 324.cat, Turinboy al Flickr.