He estat un parell de mesos a Barcelona, i de tornada una altra vegada cap a Austin he vist que és com si m’hagués aixecat d’un somni. Vinga, va, una altra vegada... ara toca paperassa pel visat d’habilitat extraordinària.

M’havia oblidat de la calor inhumana que feia. Això em fa reflexionar seriosament que ens acostumem a tot, excepte a les fire ants, o les formigues de foc, famoses per les seves doloroses picades. Ara comencen a sortir i a fer de les seves. Poca broma, vaig tenir unes bones faves a les cames i vaig haver de medicar-me.

Ara els termòmetres marquen uns 85 graus Fahrenheit, que es podria traduir com uns 30 graus Celsius. I només és principis de maig. Aquesta calor arribarà a uns 95-100 graus F. durant tot l’estiu, matí, tarda i nit. Mai m’hauria pogut imaginar que m’acabaria agradant l’aire condicionat, que, per cert, una vegada es va espatllar i van ser tres dies de malson.

Afortunadament, la Katherine, la directora del taller on treballo, es va criar en una granja en una època en que l’aire condicionat no s’havia encara inventat. Com a consell, em va dir que m’emboliqués amb un llençol mullat quan em posés al llit. El que passes amb el matalàs ja es considera un mal menor.

Les mesures ha estat el que més m’ha costat d’acostumar-m’hi. Resulta que peso 170 lliures, la meva alçada són 5 peus i 5 polzades, el galó de gasolina em costa $1, 99, la sortida de l’autopista és a ¾ de milla… I, a més a més, fan servir nombres fraccionaris per expressar algunes quantitats (una polzada i ½, o quatre polzades i 1/8…).

Quan vaig arribar, vaig fer anar conversors, però les quantitats no m’entraven al cap. Quan vaig deixar de comparar i vaig identificar les mides per si mateixes em van entrar millor. Les unces encara no les domino gaire. Però les polzades les vaig aprendre ficant la pota.

Són les eleccions a l’alcaldia d’Austin. Es pot votar al supermercat, com he pogut veure.

Teresa Gómez
***********************
Foto 1 i 2: Imatges dels carrers d'Austin

Texas està situada al que s’anomena “Bible Belt”, o “zona bíblica”. El primer consell que dono a amics i coneguts que vénen de visita és que no facin bromes ni comentaris irònics sobre la religió, ja que es podrien trobar amb bastantes portes tancades. Aquest és un puntal de moltíssima importància en les vides dels estatunidencs d’aquesta àrea.

Com em va esclarir una assessora d’una universitat, fora de les grans ciutats la gent viu en suburbis i, d’una manera o d’altra, viu dispersada. És una reminiscència de la vida rural. L’espai privat és molt important i no existeix la idea d’espai exterior com en els països mediterranis, per tant, una de les vies per fer vida social són les esglésies.

Els estatunidencs no solament van a l’església per escoltar el servei (un servei és com s’anomena una cerimònia protestant) o una missa (en el cas dels catòlics), sinó per reunir-se i conèixer gent. Les parròquies també organitzen activitats, grups de solters, grups de suport, etc. És molt normal que durant la seva vida els estatunidencs hagin de desplaçar-se a altres ciutats. Per tant, la manera més fàcil de començar a crear nous vincles en una nova ciutat és anar a l’església local del culte que els pertoqui.

Hi ha molts tipus d’Esglésies, sobretot protestants: baptistes, episcopalianes, unitarianes, metodistes. Unes són més lliberals i altres més conservadores. N’hi ha d’un format en particular, les anomenades “non-denominational”. Les “non-denominational” no estan adscrites a cap Església en particular, generalment són gent de diverses creences que s’uneixen per alguna causa comuna. A Austin conec un parell d’esglésies per a artistes on hi van alguns dels meus amics, i també és molt coneguda arreu de l’estat la Cathedral of Hope de Dallas, lloc de culte per als gais i lesbianes on un pastor i una pastora fan conjuntament el servei.

Hi ha un gènere musical anomenat Christian music, que és música d’inspiració cristiana. Vaig tenir l’oportunitat de visitar un parell de vegades un lloc de culte “non-denominational”: em va xocar la manca de cerimònia a què estem acostumats a les esglésies catòliques. Quan va acabar el servei, la gent es va reunir per picar alguna cosa i beure algun refresc (res de begudes alcohòliques). Hi havia també una guarderia per als nens on es fan activitats relacionades amb temes bíblics.

A tot l’estat de Texas els diumenges està prohibit comprar begudes alcohòliques abans de les 12 del migdia. És l’hora que la gent surt de l’església. També és normal que la gent coneguda et porti a la seva església, i intenti que formis part del seu culte, però també són molt respectuosos si no t’interessa el tema.

Teresa Gómez

***********************************
Foto 1: Entrada a Dallas
Foto 2: Imatge general d'Austin
Foto 3: Esglèsia Fundamentalista 'El dorado', a Texas. Foto de Wikimedia Commons.

Visc en un lloc anomenat Sunset Valley. Si l’hagués de descriure, seria com un Hospitalet al bell mig de Barcelona, però en aquest cas, està al bell mig d'Austin.

Fa molt de temps era una zona de ranxos, on la gent tenia els seus animals: vaques, cavalls... i a mida que la ciutat s'anava eixamplant, els ranxers es van trobar amb què no podien tenir-hi els seus animals. Per tant, com a solució, van decidir independitzar-se d'Austin i crear el seu propi poble.

Una part de Sunset Valley té un centre comercial que paga els impostos de tot el poble. I al prat de davant de casa tinc una família de deu cérvols que vénen a pasturar una mica cada matí.

Uns amics de la directora del taller on treballo llogaven la seva caseta de convidats. Moltes vegades les cases tenen una petita caseta annexa on poden rebre els amics i familiars i al mateix temps tenir una mica d'intimitat. Aquesta gent tenia un problema, i és que la casa era petita per als paràmetres americans. Però no pas per mi, que he viscut en una mansarda parisenca i en un pis minúscul a Gràcia.

Austin és coneguda com la capital de la música en viu. A tot arreu podem gaudir d'ella, l'ambient és més relaxat, més progressista. Comparada amb Dallas, on vaig viure un parell d'anys, és una ciutat més petita però al mateix temps molt més acollidora i infinitament més ecologista.

Ja aniré enviant coses, ara començaria i no acabaria!

Teresa Gomez-Martorell

Tinc 47 anys i sóc de Barcelona.

Vaig venir als Estats Units a visitar una amiga i vaig acabar acceptant una beca per fer estudis de màster en Belles Arts. Tot va ser una mica per casualitat, mai no m'ho havia plantejat.

A Catalunya era professora de Secundària, però el meu somni era tenir un taller de gravat que em pogués permetre dedicar-me a l'art.

Aquí a Austin fa més d'un any que treballo en un taller de gravat com a tècnica. A més a més, m'han editat algunes de les obres i em promocionen artísticament.

Tinc un blog que es diu The year of the doe.

Teresa