El vol a Tel Aviv surt a les 10.40 des de la zona d’embarcament F de la terminal 1 de l'aeroport Franz Josef Strauss, de Munic. Un parell de dies abans de volar rebo un mail de la companyia de vol en què se’m demana que, per motius de seguretat, em presenti a l’aeroport amb tres hores d’antelació.

A les 7.20 d’un divendres qualsevol, i encara amb un ull tancat per la son, vaig seguint les indicacions per la terminal 1 que m’han de guiar cap a la zona d’embarcament F. Tot i l’hora que és, la terminal està plena a vessar i es respira el bullici propi d’un dels aeroports més grans d’Europa; maletes cap aquí, corredisses cap allà, quioscos plens de gent buscant entreteniment d’última hora.

Són les 7.30. Ja em trobo a la zona d’embarcament D; al fons, les lletres de la zona d’embarcament E. Tot i que fa uns minuts que no veig cap cartell anunciant la zona d’embarcament F continuo caminant pensant-me que es trobarà a continuació de la zona d’embarcament E. Són les 7.35; crec que vaig bé de temps, així que decideixo parar-me a comprar el diari. L’acció no em requereix més d’un parell de minuts.

Amb el diari sota el brac, reprenc la marxa; les lletres de la zona d’embarcament E són cada cop més grans. De sobte... ep!!! On és la zona d’embarcament F? Estranyat pel fet que la terminal 1 s’acaba amb la zona d’embarcament E, m’acosto al punt d’informació on amablement m’indiquen que la zona d’embarcament F es troba just al costat de la zona d’embarcament A. Penso que no recordo haver passat per la zona d’embarcament F.

Encuriosit pel fet, i amb una mica de pressa, refaig el camí cap a la zona d’embarcament A. Són les 8.00; arribo a la zona d’embarcament A, miro, busco i no trobo la zona d’embarcament F. Em torno a dirigir cap a l’estand d’informació on pregunto per la zona d’embarcament F. Amablement la noia de l’estand m’indica que he d’anar al nivell de sota, on veuré una porta de vidre amb la indicació zona d’embarcament F. Agafo les escales automàtiques per baixar al pis de sota. Veig una petita porta de vidre amb un cartell que posa amb lletres no massa grosses “Zona d’embarcament F”. Són les 8:05, faig tard però penso que ja he arribat al meu destí.

En creuar la porta de vidre, una estranya sensació s’apodera de mi. A l’altra banda hi ha un passadís llarg, buit i fred. El bullici, les maletes, les corredisses, els quioscos i els cafès plens de gent s’han quedat a l’altre costat. Estic sol, camino però em sento observat per les càmeres de seguretat que es fan evidents.

Al final del passadís hi ha una altra porta de vidre i un altre passadís llarg. Aquest cop no estic sol, una parella de policies fortament armats camina amunt i avall. Em saluden amablement. Creuo una tercera porta de vidre i veig un edifici amb el rètol “Zona d’embarcament F”. Hi ha una furgoneta de policies aparcada a la porta i un grup de quatre o cinc policies xerrant i fumant. Són les 8.20, he fet tard.

Entro a la zona d’embarcament F. És un edifici de formigó sense finestres. Un home em diu que m’esperi darrere d’una línia groga. Set taules, amb set homes amb set llistes esperant els viatgers. Aixeco la vista i veig un parell de policies patrullant per una mena de balconades interiors. Fa estona que no em sento còmode. Un dels homes darrere d’una de les taules em convida a passar.

Després de fer-me saber que faig tard em demana el passaport. Sense mirar-me, comprova que el nom i número de passaport coincideixen amb els de la seva llista i em pregunta els motius de la meva vista a Israel. “Feina”, contesto. Fullejant el passaport veu el visat d’Egipte de l’any passat. Aixeca la mirada, m’observa i fa un senyal a un vuitè home que està al mig de la sala. L’home s’acosta i parlen en hebreu a cau d’orella.

El vuitè home agafa el passaport, mira la foto, em mira a mi, torna a mirar la foto i em torna a mirar a mi. Amablement em pregunta per la meva vista a Egipte. “Submarinisme al mar Roig”, contesto. Un interrogatori amable però al mateix temps desagradable es prolonga durant més d’un quart d’hora. Finalment, després de rebre la targeta d’embarcament, facturar la maleta, passar pel detector de metalls i que una noia examinés el meu equipatge, un autobús custodiat per dos cotxes de policies ens du cap a l’avió.

Entro a l’avió i una hostessa amb un altre policia al costat em somriu i m’indica el meu seient. M'assec, em cordo el cinturó, espero que l'avió s'enlairi i un sentiment de tristor, el qual m’acompanyarà durant tota la meva estada a Israel, s’apodera de mi.

Eloi
***************
Imatges del viatge
Foto 1: Control de seguretat per entra a la placa del mur de les lamentacions
Foto 2: Control per entra a la placa de la mesquita
Foto 3: Mesquita de jerusalem
Foto 4: Mur de les lamentacions

Munic és a centenars de quilòmetres de la platja més propera. El primer dia que vaig veure un noi vestit amb un neoprè i una planxa de surf al metro de Munic vaig pensar: o està sonat o s’ha perdut. El fet és que dies després vaig veure un altre noi, aquest cop amb bicicleta, vestit amb neoprè i amb una planxa de surf sota del braç. La curiositat em va pujar al nas.

Resulta estrany pensar que es pugui practicar surf a Munic, però res és impossible i els surfistes muniquesos han trobat en l’Isar, el riu que passa per la ciutat, el lloc ideal per practicar el seu esport preferit. De fet, per a molts d’ells, el surf és més que una activitat esportiva: és una manera de viure.

Un dels millors llocs a la ciutat on es poden contemplar els equilibris dels “surfistes de Baviera” és un estret canal a l’entrada sud d’Engliscer Garten, el Jardí Anglès. L’aigua en aquest tram del canal baixa amb molta força i forma una ona permanent perfecta per a la pràctica del surf.

Un rètol fa saber a tot aquell aventurer que pensi a practicar surf a l’Isar que: “El surf és una activitat molt perillosa i s’ha de practicar sota el propi risc”.

De fet, l’Ajuntament es planteja prohibir el surf a la ciutat… mentre s’ho pensen, tothom que s’acosti al Jardí Anglès podrà gaudir de les acrobàcies d’aquest atrevits surfistes urbans.

Eloi
*****************************
--> Fotos de Sandra Behne

Benvinguts a Isarvostatdt-Glockenbach, un lloc on es poden contemplar els colors de l’arc de Sant Martí encara que sigui de nit. Banderes amb l’arc de San Martí decoren portes, finestrals i aparadors de bars, restaurants i tota mena d’establiments fent saber als vianants que són a la “zona gai” de Munic.

Situat al bell mig de la ciutat, just al límit de l’antic nucli urbà, el barri es caracteritza per una gran oferta gastronòmica amb cuines tan variades com la japonesa, la grega, la tailandesa o la italiana. Són també característics els petits cafès que ofereixen refugi, confidencialitat i pastissos deliciosos a les converses de mitja tarda. L’activitat comercial del barri la configuren petits comerços artesanals i botigues de segona mà.

L’Arena Filmtheater, un cinema on es projecten pel·lícules fora de circuit, i l’Staatstheater (teatre de la ciutat) a la plaça Gärtner són l’oferta cultural de la zona. Una oferta que es pot complementar amb xerrades, lectura de textos o exhibicions fotogràfiques organitzades per alguna de les llibreries del barri.
Tot i l’anonimat que atorga la vida al centre d’una gran ciutat com Munic, la gent de barri manté una certa proximitat, i són freqüents els intercanvis de salutacions veïnals al carrer.

Malgrat l’elevat preu dels lloguers, durant els darrers anys molts estudiants i parelles joves s’han instal·lat al barri i hi han donat una gran vitalitat.

Una de les raons que ens va portar, a la meva companya i a mi, a venir a viure al barri ara farà un any i mig, és la seva proximitat al riu. L’Isar, que creua la ciutat, ofereix paisatges de lleure, relax i somiejos necessaris en una gran ciutat.

Eloi
**************
Foto 1: Església davant de casa, al costat del riur Isar
Foto 2: Perruqueria amb la bandera dels colors de l'arc de Sant Marti
Foto 3: Una cantonada del barri
Foto 4: La terrassa de casa meva

No sóc analista polític i el que expresso a continuació és una opinió purament personal que he elaborat durant els darrers dies després de les eleccions nord-americanes a base de parlar amb els amics i escoltar les tertúlies de la televisió.

Tinc la sensació que una gran majoria d’alemanys desitja un canvi en les polítiques dels nord-americans i és per això que prefereixen Barack Obama, i no John Mc Cain, com a president dels EUA.

Crec que la portada del 2 de novembre del diari sensacionalista "Bild", un dels més llegits a Alemanya, és força il·lustradora de com es van viure les eleccions en aquest país. La portada en qüestió mostrava una fotografia a tota pàgina de Barack Obama amb el titular “L'esperança d'Obama. Però ho fa realment diferent de Bush?”

Analitzem aquesta portada.
La fotografia il·lustra la popularitat d’Obama, ens trobem davant d’un personatge mediàtic, no oblidem que estem parlant d’un diari sensacionalista.
Obama és un personatge equiparable a cantants, actors o esportistes famosos capaç de concentrar 200.000 persones en un acte a Berlín. És a dir, som davant d’un polític, el magnetisme del qual va més enllà de l’àmbit purament polític i americà.

D'altra banda, el titular donava Obama com a guanyador abans de les eleccions, possiblement basant-se en les enquestes dels mitjans de comunicació nord-americans, al mateix temps es qüestiona l’abast real del canvi que pregona Obama. La pregunta del milió d’euros.

Passi el que passi, crec que podríem generalitzar que els alemanys estan contents amb els resultats de les eleccions americanes, però expectants amb els canvis del nou president dels EUA.

Com a científic que sóc m’agradaria fer un apunt científic al tema: malgrat la independència del coneixement científic, la ciència està condicionada pels governs i pels seus governants.

Anys de retallades o estancament en els pressupostos federals dedicats a la recerca i de fortes intromissions en determinats àmbits científics per part de l’administració Bush han pogut suposar la sensació d’una pèrdua de lideratge mundial per part de la comunitat científica americana en certes disciplines, com per exemple la recerca amb cèl·lules mare embrionàries. És per això que molts dels científics nord americans que conec tenien els ulls posats en aquestes eleccions i sobretot en un home, Barack Obama. La comunitat científica americana vol polítiques més permissives, que no vol dir menys controlades, i sobretot més inversió. Barack Obama és l’home que pot dur a terme aquests canvis.

Jo, personalment, després de les eleccions veig el futur amb una mica més d’optimisme.

Eloi