Després de més de 6 mesos de la meva arribada a l’Índia, he tornat per cinquena vegada a la capital econòmica del país. Evidentment, per feina. El motiu d’escriure d’aquesta bulliciosa ciutat és per tal de reflectir com la ment humana, en aquest cas la meva, que la suposo normal, pot arribar a canviar la percepció de les coses. I de veritat que em sap greu, però deu ser així.

Recordo perfectament el primer dia que vaig arribar allà a mitjans d’octubre de l’any passat. Calor, humitat, molta humitat, soroll, cotxes per tot arreu, gent cuinant a les voreres abans d’anar a dormir, gent demanant a la finestra del cotxe. També, però, edificis, hotels i monuments fascinants.

El recorregut des de l’aeroport fins a Colaba, on tenia la residència en aquella ocasió permet creuar tota la ciutat i tenir, per tant, una primera impressió, i la recordo molt forta, de la urbe. Colaba és un dels barris millors de Bombai i és on es troba l’hotel Taj de trist record per a molts de nosaltres. La veritat és que em va causar molta impressió la quantitat i quantitat de barraques que hi ha durant el recorregut.

Els habitants de Bombai diuen que és la ciutat del món on la gent dorm menys, ja que estan o treballant o viatjant en un dels superatapeïts trens que circulen i que fan les funcions de metro. Jo afegiria que, per dormir en les condicions que ho han de fer la majoria, val més no dormir gaire.

Avui, un divendres al capvespre, la temperatura és si fa no fa la mateixa, és a dir, alta; la humitat també. Quant al soroll i cotxes per tot arreu també és més o menys igual.

Però una cosa m’ha canviat: no ho he vist tan malament com a la primera vegada. La gent m’ha semblat fins i tot amb millor cara, com més alegre. M’ha semblat veure menys gent mal dormint pel carrer. També les barraques m’han semblat menys. M’han vingut ganes de dir-li al xofer, pari un moment que vaig a fer una volta per aquests carrerons que hi ha per aquí i per allà, plens de bicicletes i de gent anant amunt i avall buscant no sé pas què.

Evidentment a l’octubre al xofer li hagués dit: “escolti, no pot anar més ràpid si us plau, per tal de passar-ne més via.

I la veritat que, per molt que ho intento, no puc arribar a veure el mateix que la primera vegada. Què ha passat? Simplement que la meva ment s’ha acostumat a una situació xocant fa uns mesos. I em sap greu.

I ara també entenc per què els que estan més o menys bé en el propi país es miren tota aquesta majoria en un to quasi despectiu on els que s’hi troben ja hi estan bé, i tampoc fan res per intentar sortir-ne; almenys la majoria.

I fixeu-vos que les coses mesurables del principi i al cap del temps continuen igual. Els tècnics ho veiem així, sempre mesurant!!!

És la vida, penso i recordo les paraules del primer “amo” que vaig tenir, ja fa força anys: “nano”, deia llavors, “la societat està muntada així i tu no la faràs pas canviar” Tenia força raó. I aplicable a l’Índia, crec que aquest país no canviarà. S’anirà arreglant de ben segur, però canviar, no canviarà. És una societat massa complexa.

I amb aquest relat escrit en el vol de tornada de Delhi a Londres i just passant entre Kabul a l’Afganistan i Peshawar al Pakistan (Déu n’hi do) m’acomiado de totes i tots els que heu tingut la paciència de llegir tots o algun dels meus escrits.

El motiu? És clar, torno cap a casa. He acabat el treball que tenia encomanat. Amb la satisfacció personal de la feina ben feta, crec, torno, doncs, al costat de l’Antònia, l’Helena, dels pares, de la meva família en definitiva, dels companys, de l’ambient meu. Torno a Sabadell, la meva ciutat. Torno a Catalunya, el meu país.
Podré tornar a anar d’excursió!!!

Àngel Artigas
*********************
Foto 1: Mapa de Bombai, extreta de Wikipèdia
Foto 2: Imatge de Bombai
Foto 3: Panoràmica de Bombai, extreta de Wikipèdia

Els diumenges al matí els utilitzo normalment per visitar algun dels diferents llocs que hi ha a Delhi, que a més n’hi ha molts i de variats. Però també de tant en tant va bé treure el nas a altres llocs i això és el que vaig fer diumenge passat.

A dos quarts de set del matí ja sóc a l’aeroport de Delhi i concretament a la nova terminal per a vols nacionals: la 1D. Hi he anat amb temps ja que és el primer dia que funciona i, és clar, una nova terminal en un país com aquest on l’organització no és pas el seu fort, penso que és important curar-se en salut. Molts recordem el desgavell que es va viure a la capital espanyola quan es va inaugurar la T4.

Bé, doncs aquí ha passat tot el contrari: a més dels tradicionals regalets a l’entrada de l’edifici, tot estava perfectament senyalitzat, no hi havia ni un sol retard, si et veien que estaves molta estona davant d’una pantalla informativa, ja et venien a preguntar si tenies algun dubte, el servei de terra funcionava perfectament, etcètera, etcètera, etcètera.
Per a mi va ser una agradable sorpresa i vaig pensar que els nostres veïns n’haurien d’aprendre.

Bé, doncs, després d’aquesta anècdota, us explicaré la meva visita a la ciutat d’Amritsar a l’estat del Punjab i molt a prop de la frontera pakistanesa, que la veritat també em feia gràcia veure.

Amritsar és la ciutat sagrada dels sikhs (els del turbant per entendre’ns) i així a la ciutat s’hi troba el Golden Temple, on els practicants d’aquesta religió tenen la seva Meca particular. A l’Índia, un 5% de la població és sikh, però aquesta xifra que sembla petita és molt i molt personal.

Allí a més d’estar prohibit entrar-hi amb sabates -cosa normal, aquí- i t’has de cobrir el cap amb un mocador que pots comprar sense cap problema per 10 rúpies. A més també abans d’entrar t’has de rentar els peus, passant per unes basses que hi ha.

Un cop a dins, una munió de gent pertot arreu, però tothom molt correcte i, tot i la multitud, en cap moment tens la sensació d’estar envoltat de tanta gent. Us haig de dir que el temple imposa: està envoltat d’un llac sagrat on la gent es banya per purificar-se (de fet, deu anar be, ja que els 41 graus es noten i molt). Al voltant del llac edificis històrics pels sikhs com un museu, la seu del seu parlament, les torres… tot està en perfecta harmonia.

Just al bell mig del llac sobresurt el no gaire gran temple amb el seu teulat xapat d’or de 22 quirats i on diuen que hi han 750 kg d’aquest apreciat metall. Per tant el color de l’aigua, més o menys bruta, el blanc immaculat del voltant, el cel blau i el color d’or contrasta d’una manera molt especial.

Per entrar a dins, m’espera una llarga cua d’uns, calculo, 400 metres. Penso que si he vingut fins aquí, bé que hi haig d’entrar, no? La meva sorpresa es quan, aprofitant el coneixement que del lloc té el meu xofer -sikh, evidentment- em diu: vine, vine que entrarem per la sortida. Carai, penso, a veure si ens cridaran l’atenció. No, no, cap problema: als estrangers i gent discapacitada els ho permeten. Ell, però, es va haver de quedar a fora.

Passo el pont dels gurus d’uns 50 metres fins a l’entrada. A dins, tot i la gent es respira un ambient 100% religiós. La gent asseguda a terra resa, prega, demana o simplement com jo, que també n’hi ha, miren i remiren la gran quantitat d’or que hi ha. Tot el sostre interior està folrat d’aquest metall i a més amb gràcia.

Una escala i arribo al primer pis: el mateix ambient. Només el soroll dels ventiladors trenca el silenci del lloc. A diferència de les mesquites i els temples hindús on les pregàries son comunitàries, aquí la gent ho fa de forma individual i sola; això sí, la veu més o menys anodina d’un sacerdot sikh, que s’escolta des de qualsevol lloc del temple va marcant la pauta de la pregària. Un pis més i sóc al terrat a dalt de tot. Com des de totes les altures, la vista és bonica: tot l’estany als peus i el tràfec de la gent amunt i avall.

Teòricament no es poden tirar fotos, però com que veig un del país que en fa, doncs jo també, fins que amablement ens criden l’atenció i per tant desem les càmeres. L’indi fa un somriure de murri entre volent dir: “Apa, nano, que t’he fotut” o un “Aquestes ja les tenim!”.

Després d’una bona estona, torno a baixar les escales, arribo arran del llac i enfilo, ara sí, la sortida normal. Realment m’ha agradat.

Encara abans de sortir del recinte, acabem de fer tota la volta al llac, passant pel museu dels sikhs on es pot veure que els han tractat ben malament en el decurs dels anys. Sempre rebent!. Mira, ja no estem sols, penso. A més dels catalans, també als sikhs els han clavat molts pals, pricipalment els britànics.

Abans d’anar a buscar les sabates, passo per un dels llocs més espectaculars -no pas per l’edifici- del recinte del gurdwara: el menjador -el Guru Ka Langar -on diàriament una mitjana de 40.000 persones mengen gratis durant les 24 hores del dia. El lloc com deia abans és espectacular: les dones preparen el menjar, els homes renten les safates en unes piques grandioses i, enmig d’un soroll aterridor, la gent asseguda a terra menja i discuteix. Famílies senceres, gent sola… tothom hi té lloc, als gurdwares. Impressionant!

Després de més de dues hores dono per acabada la visita i anem a peu a un del llocs que m’han fet més impressió aquí a l’Índia, i no és cap altre que el Jalianwala Bagh, un parc del centre de la ciutat on s’entra per un carreró de no pas més de 3 metres d’amplada i uns 50 de llarg. El parc, envoltat per unes altes muralles, és com molts del país, però és que aquí va tenir lloc un dels esdeveniments més sagnants de la dominació anglesa.

L’any 1919, que tampoc fa tant, 150 soldats anglesos van obrir foc de forma indiscriminada contra una manifestació pacífica de 20.000 hindús. Estratègicament situats a l’entrada del parc, els va ser molt senzill disparar. Resultat: al cap de 6 minuts 400 persones restaven mortes a terra, 120 més es van llançar a dins un pou que hi ha, i van morir també, naturalment, i més de 1.500 van quedar ferides.

Encara es poden veure els forats de les bales dels fusells anglesos en diverses parts de la muralla que circumda el parc. Una flama permanentment encesa ho recorda. Al museu que també es pot visitar, força gent amb llàgrimes al ulls, recordant qui sap si algun familiar o conegut.

Acabada aquesta visita i després de fer un tomb pels carrerons estrets de la ciutat vella, ens aturem una estona per tal de veure un magnífic suc de mango. Amb 42 graus a l’ombra, s’agraeix.

Més tard, dinar en un dels millors restaurants d’Amritsar, el Cristal, convenientment marcat a la Lonely Planet. Només té un problema: a dins estem a 21ºC. I és que aquests indis amb això de l’aire condicionat no tenen remei!!! A qui se li acudeix posar l’aire tan baix!!!

Després de dinar comença la segona part del dia. Amb cotxe ens dirigim cap a la frontera amb el Pakistan. Una línia recta de 30 km i envoltada d’arbres separa la ciutat de la frontera, i és que en 30 km no hi ha ni un sola revolt. Uns 3 km abans d’arribar-hi ja es veu el panorama: camions indis a banda i banda de la carretera esperen els papers per poder passar al país veí, que no pas amic.

Aparquem el cotxe -el primer d’arribar a l’aparcament-, anem a fer un te al recer d’una ombra mentre es va aplegant gent a la porta que dóna accés al recinte de la duana. A 2/4 de 5 l’obren i la gent comença una cursa de 500 metres per tal d’agafar un bon lloc a la grada. Sí, sí, a la grada.

Aquí també com que sóc estranger no cal córrer, ja que ens reserven -després d’ensenyar el passaport- un bon lloc a prop dels protagonistes. I qui són els protagonistes? Doncs els soldats de les guàrdies índia i pakistanesa que vigilen la duana. Resulta que cada dia a 2/4 de 6 de la tarda, quan el sol ja va a la posta, tanquen la frontera entre els dos països i ja no pot passar ningú fins l’endemà a les 10 del matí.

La cerimònia consisteix en un “desafiament” entre les dues guàrdies, que amb passos militars es van dirigint de dos en dos fins just la línia fronterera. Un cop allà s’intercanvien unes mirades matadores i intimidadores, mentre la gent a les grades aplaudeix el pas dels seus i xiula el pas del veí, atiats a més per un “speaker” que fa cridar més encara la gent, almenys al costat indi.

La cerimònia acaba amb un intercanvi de salutacions entre els dos oficials de cada país, la baixada de banderes al toc de les cornetes i a tancar la porta fins l’endemà. I un cop acaba, ja pots córrer cap al cotxe, ja que, és clar, tothom vol marxar.

I així després de veure aquest diguem-ne “xou militar”, torno cap a l’aeroport d’Amritsar, on a quarts de nou del vespre, ja negra nit, agafo l’avió de tornada a Delhi.

Un diumenge interessant.

Àngel Artigas
******************
Foto 1 i 2: Vagah Border.
Foto 3: Amritsar, Jallianwala.
Foto 4 i 5: Amritsar Golden temple.

Amb tot això arribem a la “border” o frontera per entrar a l’estat de Delhi, i com que circulo en un cotxe públic, a parar i a pagar les 30 rúpies corresponents.

Es curiós, això. És com si per entrar a Barcelona ens fessin pagar a Sant Andreu, per exemple. I el que també no deixa de ser estrany és el personal que cobra, que són funcionaris de l’Estat. Si a casa nostra ens queixem amb raó dels funcionaris, aquí no fan ni brot: ni tan sols es dignen a estirar el braç per cobrar!! I així el xofer ha de sortir del cotxe, anar a la taula i pagar.

Quan entrem a l’estat de Delhi el primer que es troba és la ciutat-barri de Badarpur, sempre plena a vessar de gent i on a la tornada s’organitzen autèntics “traffic jams” a causa de la gran quantitat de cotxes, motos, busos, bicis i camions que passen i també per un mercat que es munta cada diumenge a tocar mateix de la carretera.

L’estació d’autobusos també és digna del país: pols, gent per tot arreu, els busos atrotinats i plens de persones que a més els agafen “a la carrera”, cosa que m’ha recordat més d’una vegada els autobusos que teníem a Sabadell fa 40 o 45 anys.

Avancem després diversos tricicles de transport que, carregats amb tot el que poden, van a pas de tortuga. Un va amb un biga de ferro -sí, sí una biga de ferro-, l’altre ple de caixes de no sé què, un tercer carregat de síndries i a més amb una persona a dalt, i encara un quart amb un petit galliner… impressionant!

També hem vist els tradicionals barbers al costat mateix del carrer, aprofitant -això sí- les ombres que proporcionen els grossos arbres de les voreres. Com que avui és diumenge la gent es va a afaitar, penso. Vaja, igual que a Catalunya fa uns quants anys, quan els barbers també obrien els diumenges al matí, però amb uns diferència important: no es posaven a la carretera.

Amb tot, arribem a la primera parada del dia. Purana Quila. Però si t’he dit que vull anar a la part de l’estany, on hi ha les barques. M’entens? “Yes, Sir”. Ja ho deia al començament! Què hi farem.

Faig tot el recorregut previst i de retorn cap a la residència, ens aturem a dinar en un restaurant que ja tinc ullat de fa temps. Just abans d’arribar al restaurant, l’estrella del dia: un camió d’aquells de 16 metres espatllat a la carretera. Com és normal, ho indiquen amb pedres i trossos de branques dels arbres, i a sota del vehicle i dormint com si no passés res, el xofer esperant no sé què i aprofitant l’ombra que li feia la caixa del camió!

De fet, el que no es veu en aquest país, no es veu enlloc. No és veritat que és com una pel·lícula?

Fins a la propera.

Àngel Artigas

********************************
Foto 1: Purana Quila, un lloc tranquil al centre de Delhi on passejar en barca i voltar per les històriques runes.
Foto 2: Tricicles carregats fins més amunt del coll.
Foto 3: Delhi Old Rail St, estació de trens de la vella ciutat de Delhi. Es la més antiga de les quatre que hi ha a la ciutat.

Aquest és el recorregut que faig molts diumenges i avui, per no ser menys, doncs també.

Des de la residència d’ABB on m’estic fins al centre mateix de l’“old Delhi” no hi pas més de 20 quilòmetres. En un dia feiner, aquests quilòmetres es converteixen en 1 hora i entre 15 i 30 minuts, però avui que és festa per fer el mateix recorregut no en tardem més de 40-45. És un èxit!!

Per què aquest títol i per què també aquest recorregut en el relat d’avui? Doncs senzillament per tal que pugueu “veure” que aquí a l’Índia el recorregut més petit és ja de per si una aventura i si a més et dediques a observar un xic el que et va succeint pel voltant, encara més.

A quarts de nou baixo a esmorzar al menjador de la residència. Primera sorpresa: avui esmorzaré acompanyat d’una colla de mones que han vingut fins a tocar de la gran finestra que dóna al jardí exterior. Com us podeu imaginar, tot i que n’hi ha forces en alguns llocs de la ciutat, no deixa de ser curiós veure el tràfec d’aquests animalons que moltes vegades fan cara de pocs amics.

Acabat l’esmorzar i després de repassar el diari, espero el xofer. Una estoneta abans de l’hora estipulada, arriba. Avui li dic: A Purana Quila, després a Pragati Mandian a veure el metro, després a la vella estació de trens de Delhi i finalment a veure la Kashmir Gate, també al bell mig de la vella Delhi i no pas gaire lluny de l’estació. Ok?. “Yes, Sir”. De fet sempre és la mateixa resposta, tot i que a vegades li haig de corregir el rumb durant el trajecte. Després de set mesos, ja conec millor Delhi que la capital catalana!!

No havíem fet ni tan sols un quilòmetre que ens passa una moto, aquí n’hi ha moltíssimes, amb tres persones a damunt, cosa també bastant normal. La diferència entre aquesta i les altres és la tercera persona: una dona grossa i amb uns mitxelins que Déu n’hi do. La moto se’n ressent de ben segur.

Continuem i primer cop de volant fort perquè un cotxe ha sortit de una cruïlla amb el semàfor vermell i gairebé sense mirar. El més curiós del cas és que a la cruïlla hi havia -cosa rara- un policia i com si res.

Més endavant ens hem d’aturar en un petit embús organitzat per la petita topada de dos cotxes. Vidres a terra i els conductors discutint. Tothom amb la botzina, però ells com si no hi tinguessin res a veure.

Continuarà...

Àngel Artigas
******************************
Foto 1: Els populars “ricksaw” són el tipus de taxi més emprat a l’Índia.
Foto 2: Amb el començament de la calor, es veuen més els mitxelins.