Comandante Fontana, i la província de Formosa per extensió, pertanyen a l’Argentina pobra, més pròpia d’aquella Llatinoamèrica que coneixem des d’Europa que d’aquella més europeïtzada que segurament tots relacionem amb Buenos Aires.

És en aquests racons del món on descobreixes tant les coses positives com les negatives del progrés de la humanitat, que porta una petita porció dels habitants de la Terra a un benestar creixent malgrat les “crisis” cícliques. Aquestes es produeixen cada 15 o 20 anys, tot i que la major part dels humans viuen en permanent crisi, on el normal és que el que sigui cíclic cada 15 o 20 anys siguin els curts períodes de prosperitat. I si n’hi ha, és clar.

La conseqüència, doncs, d’aquesta segona manera de viure és un progrés lent, si no nul, en els àmbits socials, sanitaris, educatius... que cada vegada crea més i més distància amb el nostre meravellós Primer Món. Per tant, les formes de vida i de treball són, en molts casos, comparables amb les que a la vella Europa es donaven fa 40, 50 o 60 anys. I si parlem del nord argentí dels aborígens, de molt més i tot.

És clar, però, que la televisió via satèl·lit porta als ulls d’aquests “desheretats” la perversitat del diner convertit en amo i senyor de tot, i per tant les aspiracions de la majoria acaben convertides en pols quan es posen les mans en unes butxaques on no hi ha més que forats o damunt l’estómac i s’adonen que aquest és ben buit.

I sobreviuen, però! I tant que ho fan! I el que em meravella més és veure que alguns ho fan encara amb el seu amor pel treball, que consideren la forma més digna de lluitar contra la indignitat de parar la mà per rebre un trist subsidi polític per no fer res. És el cas d'en Robert, de 37 anys. Parlar amb ell és parlar amb un apassionat de la vida i de la feina, que als 12 anys va haver de renunciar als seus somnis per rellevar el seu pare en el negoci familiar de fer totxanes.

El pare va ser donat gairebé per mort quan li va explotar un obús antitanc que es va escapar d’un camp de tir. I en Robert, amb l’experiència del que viu cada dia intensament, rebat a l’instant aquells que opinen que fa una feina de “negre”, perquè se sent digne d’una professió dura, molt dura, que utilitza tècniques i instruments de fa centenars d’anys, i que li dóna la possibilitat de guanyar-se el pa.

En un terreny al qual s’arriba per un camí de terra, a 5 quilòmetres de Fontana, i al qual cada dia va i en ve en bicicleta, sigui estiu (a més de 40 graus) o hivern, hi ha la “ladrillería” del seu pare, en Víctor Ribero. En Víctor hi treballa a un ritme més tranquil, i viu en la humil cabana de fang i troncs que hi tenen. No hi ha electricitat ni aigua corrent. Si tot va bé, a l’any poden muntar quatre forns per coure les totxanes que manualment fan de dues en dues amb terra, aigua i serradures. La mescla o “masa” la preparen en una “piscina” rodona que, si la venda anterior ha anat bé, es poden permetre el luxe de barrejar ajudats per un tractor. Si no, cal enterrar-se gairebé fins als genolls dins el fang i amb la pala anar fent la mescla.

I de la piscina carregar la “carretilla” i portar la “masa” fins a la “mesa”, omplir el motlle, treure el sobrant de fang, i de dues en dues, anar deixant les totxanes a terra, a la intempèrie perquè s’assequin, tot confiant que no plogui. Gairebé seques cal anar-les resguardant en llargues fileres tot esperant tenir-ne suficients per muntar i encendre un forn, que es construeix cada vegada que es vol fer una cocció. Durant cinc dies i cinc nits, es cremen 4 tones de llenya. que també ells mateixos treuen del bosc, i es manté el forn a 800 graus. Cal confiar de nou en la climatologia, tant en la pluja com en la calor terrible de l’estiu, que fa inhumà treballar amb temperatures que prop del forn sobrepassen els 100 graus.

I un cop apagat i fred, cal desmuntar la immensa pila de totxanes una a una i fins a les 20.000 que els Ribero posen en una sola cocció, i confiar a poder vendre la producció a raó de 500 pesos les 1.000 totxanes, és a dir, a 0,50 pesos la unitat (10 cèntims d’euro). El marge de benefici és molt petit i la possibilitat d’invertir en la millora del negoci és nul·la.

Per això els Ribero, que han demostrat una llarga trajectòria i capacitat de treball, han rebut un préstec de Cáritas Fontana per import de 6.000 pesos (1.200 euros), que aniran tornant a petites quotes sense interès. Els diners els han permès, de moment, poder coure el doble de totxanes que abans, ja que han pogut contractar mà d’obra per produir més totxanes en menys temps, i per tant abaixar les despeses de producció.

En la darrera visita que els hem fet estaven molt contents de la feina feta, orgullosos de ser dels pocs de Fontana amb capacitat per produir tanta quantitat i amb una qualitat de primera. I ens van expressar dos somnis pensant a millorar encara més. El primer, poder disposar d’un petit camió per traslladar les totxanes a peu d’obra, ja que a Fontana no hi ha gaires vehicles preparats i cal llogar-ne sempre un.


El segon, una bomba d’aigua de gasoil. Els milers de litres d’aigua que es necessiten per fer la mescla els han de passar amb cubells des de la represa de l’aigua de pluja fins a la piscina on fan la barreja, que disten uns 50 metres. Com que no hi ha electricitat no poden posar una bomba d’aigua convencional. Els estalviaria temps i esforç un motor de gasoil que els costa 1.500 pesos (300 euros), tota una fortuna aquí.


Algú s’anima a donar-los un cop de mà? (més informació a familia.carbonell.santasusana@hotmail.com / al Facebook: Familia Carbo Santa –àlbum de fotos “visita per veure fer totxanes”).

Salutacions,

Família Carbonell
_________________________________________________________

Foto 1: La piscina per fer la mescla. Al fons, al centre, el forn a mig desmuntar i, a terra, totxanes per assecar.
Foto 2: Fent la mescla.
Foto 3: Totxanes per assecar. Darrere, tapada, la pila de les preparades per muntar el forn.
Foto 4: El forn ja encès amb les boques per on es va entrant la llenya.
Foto 5 i 7: Mans i peus d'un home de 37 anys
Foto 6: En Víctor i el seu fill, en Robert, amb el forn a mig desmuntar.
Foto 7: El resultat de 3 mesos de treball.

(aquest text va ser escrit al juny)

Un viatge esperat

Feia temps que el pare Gustavo m’havia dit que quan tingués la “camioneta” nova viatjaríem junts a Rosario, d’on és ell, per fer el rodatge al vehicle i per visitar la seva mare. Estem “sols” a uns 1.000 quilòmetres de la província de Santa Fe, lloc de naixement del pare i de Messi... Teníem 4 dies per anar-hi i jo vaig creure que no ens en mouríem. Però, primera: les distàncies a l’Argentina són per als autòctons, molt relatives, en un país que multiplica per sis la superfície de la península Ibèrica; i segona, en Gustavo no és persona d’estar-se massa quiet allà on va. O sigui que calia aprofitar el viatge.

Sortíem de Fontana a les 6 del matí i a les 6 de la tarda ja érem a Rosario. Veure la seva mare; "tour de nuit" per la ciutat, visitant evidentment l’estadi dels Newell’s Old Boys (equip de l’ànima del Gustavo); a dormir, i fer 360 quilòmetres més fins a Isla Verde (Córdoba) a veure un parell de nois de Fontana que hi estudien. Reunió a la tarda amb ells, i després 230 quilòmetres més fins a Bell Ville. Fins a Bell Ville??? “Pasaremos por Bell Ville, Gustavo?

Bell Ville = Xavi de Vilafranca

Abans d’arribar a “la Argentina” (com en diuen ells), sabíem de Buenos Aires el mateix que la majoria dels europeus, poca cosa o res, vaja. Del comandant Fontana encara menys perquè ni la foto del Google Earth era bona, i de Bell Ville sols que hi vivia un noi, en Xavi de Vilafranca, del qual la Núria Bastons ens havia parlat. O sigui que el primer contacte amb un catalanoargentí ja el vaig fer des de Vilanova i, un cop instal·lats a Fontana, ens vam enviar algun mail més, esperant poder-nos conèixer personalment algun dia. I va arribar per casualitat aquest dia! De fet van ser unes hores, perquè arribàvem a la “rica” Bell Ville a un quart de 8 del vespre, on esperaven a en Gustavo des de les 7 per dir-hi missa. Havíem quedat amb en Xavi a les 8 fora de l’església i puntualment, enmig d’un aire fred, molt fred, em vaig trobar amb ell. Una mirada general als que eren fora i, sense dubtar-ho, el vaig reconèixer, ben abrigat i amb una gorra negra. Al costat, la Itzà, la seva encantadora filla. Curiós que ens reconeguéssim de seguida, sense haver-nos vist mai! I curiós el canvi d’entonació del parlar de la Itzà, que passa del català a l’argentí (que no castellà) amb tanta naturalitat i canvia tant l’accent que diries que no és la mateixa persona la que parla.

Forta abraçada, petons i presentacions doncs, xerrada breu dins l’església veient entrar una núvia, i en sortir a fora, de nou notant el fred que feia, ràpid cap a la seva furgoneta per anar a sopar alguna cosa. Asseguts a taula, cervesa en mà, vam fer-la petar distesament, com dos amics que fa temps que no es veien, i establint ben aviat lligams i espais comuns del nostre passat a Vilanova i Vilafranca i dels nostres gustos. Esplai, pàtria, Festa Major de Vilafranca, castells, Llach, les pel·lícules d’Aristarain amb Luppi... Diuen que quan ets lluny de casa, tendeixes a simplificar la teva essència personal, la teva geografia vital, fent-la més forta de cara als altres per mantenir els orígens, reivindicar-los. Suposo que en part va passar això en la trobada amb en Xavi. Vam trobar-nos, doncs, dos “catalans pel món”, desconeguts entre nosaltres fins al moment, i que a posteriori vaig saber que a més compartia amb ell amistats de Vilanova de tota la vida. I que petit és el món! Ep, i a l’hora de pagar, que consti que no ho vam fer a la catalana, sinó que els dos catalans vam convidar els tres argentins amb què vam compartir unes pizzes, en Gustavo, el seu cosí també capellà Hèctor i en David, de Güemes (petit poble prop de Fontana).

Moltes coincidències, ja que en el terreny personal amb en Xavi les mateixes emocions vaig percebre com aquell toc d’enyorança en mi de la platja de Vilanova, i en ell imagino que de les vinyes del Penedès. Bell Ville no és Vilafranca com Fontana no és Vilanova, ni a la inversa, és clar. Realment emotiu que havent viscut a només 17 quilòmetres durant anys ens haguem conegut i trobat vivint ara a 1.600 quilòmetres l’un de l’altre.

L’endemà al matí, carretera i manta fins a Río Cuarto després de fer 100 quilòmetres més, i després de dinar i de veure guanyar la Lliga al Barça, retorn a Rosario per dormir-hi i cap a Fontana de nou. Total del viatge, gairebé 3.500 quilòmetres.

Una abraçada a tothom i molt especialment als nostres catalans de Bell Ville,

Ramon
_________________________________________________________________

Amb l’hivern acabat d’estrenar a l’hemisferi sud, les baixes temperatures a l’Argentina han pujat molts graus avui després del 3 a 1 del partit contra Mèxic i la classificació de la selecció nacional per als quarts de final del Mundial de futbol. Centenars de ciutadans de Comandante Fontana (província de Formosa) han sortit de nou al carrer en massa, com si ja haguessin guanyat el campionat del món, a fer la caravana de celebració de la victòria per l’avinguda de San Martín, l’únic carrer pavimentat d’aquest petit i humil poble d’uns deu mil habitants.

La passió pel futbol a l’Argentina és coneguda arreu. L’església maradoniana adora el seu ídol del passat, que ara ha de compartir el ceptre de la gloria amb el nou ídol dels argentins, Lionel Messi. I cada cop que hi ha partit, el país es paralitza. A les escoles, per ordre del govern, cal posar els mitjans necessaris perquè els alumnes puguin veure els partits si cauen en dia laborable. I Comandante Fontana, amb un índex de pobresa que supera el 60%, oblida per unes hores la marginalitat en què viu respecte de la resta del país i clava els ulls al televisor. Això sí, confiant que no tallin la llum. I evidentment també hi ha l’himne per animar la selecció. Diu: “Vamos, vamos, Argentina, / vamos, vamos a ganar / y esta barra quilombera [seguidors més fidels i sorollosos] / no te deja, no te deja de alentar."

Enmig de tot plegat, la família sencera ens hem nacionalitzat argentins de cor. Bé, no tots, perquè com podeu veure a la fotografia, el nostre fill Marcel, de 3 anys, va tenir clar quins eren els seus colors en el futbol. “Vamos, vamos Argentina”. I ara, Alemanya...!!! Ep, sense cap ànim d’anar contra cap altra selecció. “Tu ja m’entens...”

Família Carbonell
__________________________________________
Foto 1: Aficionats argentins
Foto 2: Dibuixos d'algunes samarretes de l'Argentina i una del Barça

L’assentament a l’actual territori de l’Argentina dels pobladors indígenes data en alguns casos de 10.000 anys aC, procedents de les migracions que es van anar estenent des del nord del continent americà i dels moviments interns dels habitants de les illes del pacífic. Un bon exemple de la seva presència el tenim a la Cueva de las Manos, a la Patagònia, declarada patrimoni cultural de la humanitat per la UNESCO, amb imponents pintures d’uns 9.000 anys d’antiguitat.

S’han arribat a identificar l’existència al llarg de la història de gairebé una vintena de pobles diferents, i abans de l’arribada dels espanyols es creu que hi havia només a l’Argentina gairebé dos milions d’individus. A l’actualitat tan sols 500.000 persones es declaren membres d’alguna de les 800 comunitats censades i unes 500.000 més viuen en pobles o ciutats. Es calcula, però, que el 50% dels argentins en són descendents. A la província de Formosa hi viuen tres comunitats: els Pilagà, els Wichi i els Toba. A Comandante Fontana hi ha la reducció aborigen de Bartolomé de las Casas amb majoria de membres d’aquesta última ètnia.

En general, en referència a la situació social i econòmica a l’Argentina, hi ha vuit províncies amb més d’un 40% de pobresa, i és curiós que les tres províncies més pobres (Chaco, Formosa i Jujuy), siguin precisament de les que tenen un percentatge més alt d’habitants d’ètnies aborígens. A la nostra, Formosa, que figura com la segona més pobra, us podeu imaginar que la situació és ben penosa, ja que l’índex de pobresa és d’un 50% (a l’Argentina un 30%) i a les comunitats indígenes, apartades dels nuclis urbans en colònies o reduccions, frega el 100%. La principal fons d’ingressos d’aquestes comunitats són els subsidis que reben del govern (entre 200 i 1.000 pesos al mes en funció de la situació familiar - de 50 a 200 euros-). D’altres, es dediquen a l’elaboració i posterior venda o intercanvi d’artesania centrada a fer cistells i bijuteria amb cànem, llavors i plàstics reciclats.

En visites a la reducció de Bartolomé hem apreciat fàcilment evidents signes de desnutrició infantil, falta d’higiene i cures bàsiques, aigües insalubres i falta de vivendes en condicions (la majoria de fang i troncs, amb cobertes de palla). El sistema públic d’educació hi és present amb escoles en pèssimes condicions materials i estructurals, sense utensilis, i amb la dificultat afegida que els tobes tenen idioma propi que la majoria dels mestres no parlen. Així mateix, el caràcter dels indígenes, tancat i desconfiat de l’home blanc, i que s’automargina de la societat criolla i que la mateixa societat criolla margina, dificulta enormement poder-s’hi introduir i relacionar-s’hi.

Davant d’aquesta penúria hi ha poques iniciatives públiques o privades que busquin millorar la situació. Per sort coneixem l’experiència que porta a terme el Gustavo, rector de Fontana i amic nostre, que ha aconseguit ajuda del govern per portar a terme un programa que promou l'autoconstrucció de vivendes sòlides de totxo i sostre de xapa (una sola habitació de 16 metres quadrats). També, a la comunitat de San Carlos, sense llum ni aigua corrent, hem conegut l’experiència de l’Esteban Widnicky, fotògraf professional amb qui vam coincidir en el viatge de Barcelona a Buenos Aires (autor de la foto familiar del blog), on va fer un taller de fotografia que posteriorment es va concretar en un preciós llibre. En una visita recent ens ha explicat que ara està promovent la recuperació pel poble d’un antic molí de vent en desús, i la compra i instal·lació d’un molí nou, per desenvolupar un projecte d’hort escolar i abastir al mateix temps d’aigua l’escola poble.

Família Carbonell
________________

Foto 1. Cueva de las manos - Patagònia
Foto 2. Típica casa de la colònia. Foto de Criticadigital
Foto 3. Artesana de San Carlos. Foto d'Esteban Widnicky
Foto 4. Casa de Bartolomé
Foto 5. Casa nova a San Carlos. Foto d'Esteban Widnicky