01/09/2011: Fi d'una etapa
Si bé no és el mateix volar de Pequín o Bangkok directe a casa que tornar a poc a poc amb el Transsiberià, ha estat un trajecte ràpid… i ja sóc a casa. Aquesta tornada significa el final d’un viatge però també d’una etapa… Han estat 16 mesos que m’han portat per molts països diferents, però que sobretot m’han ofert la possibilitat d’aprendre cada dia.
Una de les primeres coses que tenia clares, abans que la ruta o el temps que estaria viatjant, era que un viatge d'un any (o més) al voltant del món suposava una de les experiències d'aprenentatge més importants que tindria fins aquest moment (després de la Primària, l'institut, dues carreres, el doctorat i un postgrau). I així ha estat. Em matriculava en un dels millors màsters que podia triar, i que oficialment no existia: el viatge al voltant del món.
I és que viatjar, a més de la part romàntica, aventurera o de vacances que cadascú li vulgui donar, és una experiència única, l’aprendre fent, l'aprenentatge vivencial, l'assaig-error, l'aprenentatge constructiu i col·laboratiu, l'aprenentatge invisible, expandit, punk, i tots els diferents formats que es puguin imaginar, convergeixen en les mil i una situacions que dia a dia, un viatge així et presenta. I gairebé sempre, de sorpresa.
La tornada a casa ha estat molt més ràpida i trepidant del que m'esperava, però molt ben aprofitada. Jo em vaig matricular a aquest "màster", que com a tal requereix una inversió econòmica, de logística i organització, però sobretot requereix una bona dosi de decisió i voluntat de fer-ho. Suposa un sacrifici i focalitzar els teus interessos en aquest sentit en lloc d'altres (com podria ser comprar un cotxe nou o una televisió de plasma).
He après molt cada dia, de les persones, de les situacions més inversemblants, de les aventures i experiències. He après més història que en els 18 anys de trajectòria de primària i secundària. He après sobre cultura, ciències, biologia, fenòmens mediambientals i naturals, sociologia, desenvolupament i cooperació, física i química, etc. I tot això sobre el terreny, en un bus, en un parc, en un volcà, o bussejant en un escull de corals, sigui xerrant amb els joves d'un poble de Bolívia, amb el mestre d'una escola de Tailàndia, o caminant dies i dies pels vessants dels Annapurnes al Nepal.
Una de les meves experiències més vivencials ha estat llegir el llibre "First they killed my father", sobre el règim de Pol Pot a Cambodja, la setmana abans d'arribar al país. El testimoni en primera persona d'una supervivent, que en aquesta època tenia 5 anys, i a qui van matar gairebé tota la família. A més, vaig buscar a la Wikipedia tota la informació sobre aquests fets i vaig llegir una mica més sobre Pol Pot.
Així que quan vaig visitar el museu dels crims genocides Tuol Sleng i vaig veure en persona el record d'aquest testimoni que havia llegit, vaig trepitjar les sales de tortura i els passadissos del que va ser una escola i es va convertir en presó i centre d'extermini, l’aprenentatge d'aquesta història se't grava per tota la vida. I aquest només és un exemple.
Ara, quan em pregunten com ha anat, em poso a riure i dic que molt bé, i em fa gràcia perquè jo mateix no m’acabo de creure que hagi anat tot tan bé. Tu marxes amb unes idees, unes pors, un neguit, sense saber ni què passarà, ni quan tornaràs. I ara veig que tot ha anat molt bé i molt millor del que em podia imaginar.
No sé si ha estat per un excés de prudència o què però no m’ha passat res de dolent, ni greu, ni cap tipus de problema. Fa 16 mesos que vaig marxar i no he perdut res (potser una samarreta), cap problema amb la càmera o l’ordinador, no m’han robat mai, cap malaltia estranya o greu, cap maleta perduda ni estripada, cap problema “greu” de transports (només una caigudeta amb moto) i els vaivens típics que l’organització d’un viatge així requereix.
Per tant, després de totes les experiències que he viscut, que ho hagi pogut gaudir sense cap incidència és una de les rifes més grans que em podia tocar, havent conegut i escoltat tantes i tantes històries d’estafes, robatoris, enganys, accidents, dengues i malàries que han hagut de passar molts altres viatgers.
Aquest sentiment que em desborda i que no m’hi cap a dins de gratitud només es deu a totes i cadascuna de les persones que m’han acompanyat o que d’alguna manera han format part d’aquesta aventura. Gent que a través de la teoria dels sis graus i sense coneixe'm en persona m’ho han donat i compartit tot.
Els amics i familiars que vivint o viatjant a altres països han fet el dia a dia més agradable, divertit i proper. Els milers de viatgers amb qui cada dia compartia la cuina d’un alberg, l’espera d’un autobús, la tenda en un trekking o les hores en un vaixell. La gent local de molts pobles i ciutats que sempre que és necessari et donen un cop de mà. I totes i cadascuna de les persones que llegien el blog, comentaven el Facebook o seguien el viatge. I sobretot aquelles persones especials amb qui he compartit moltes i moltes hores i que de ben segur que han fet d’aquest viatge una experiència única i que no s’acaba amb la tornada a Barcelona.
Les tecnologies han canviat totalment la manera com ens comuniquem i fan que, siguis on siguis, puguis estar en contacte amb la gent que realment t’importa, seguir una mica més les seves vides i no sentir-te tan lluny del teu entorn proper.
Però això tampoc evita impregnar-te de les olors i esperit de la gent als països que visites, la seva manera de fer i les seves tradicions.
Ara toca començar una nova etapa, que, igual que el viatge, no sé on em portarà ni per on passarà. Toca situar-se una mica i, partint de tot allò que he tingut temps de pensar i decidir què m’agradaria fer, anar buscant el camí, que continua després d’aquesta etapa.
Moltes gràcies!
Francesc
__________________________________________________________________________________________________________
Foto 1. Illa de Pasqua (Xile)
Foto 2. Gorontalo (Indonèsia)
Foto 3. Torres del Paine (Xile)
Foto 4. Ubud (Indonèsia)
Vídeo: http://vimeo.com/20168258
Una de les primeres coses que tenia clares, abans que la ruta o el temps que estaria viatjant, era que un viatge d'un any (o més) al voltant del món suposava una de les experiències d'aprenentatge més importants que tindria fins aquest moment (després de la Primària, l'institut, dues carreres, el doctorat i un postgrau). I així ha estat. Em matriculava en un dels millors màsters que podia triar, i que oficialment no existia: el viatge al voltant del món.
I és que viatjar, a més de la part romàntica, aventurera o de vacances que cadascú li vulgui donar, és una experiència única, l’aprendre fent, l'aprenentatge vivencial, l'assaig-error, l'aprenentatge constructiu i col·laboratiu, l'aprenentatge invisible, expandit, punk, i tots els diferents formats que es puguin imaginar, convergeixen en les mil i una situacions que dia a dia, un viatge així et presenta. I gairebé sempre, de sorpresa.
He après molt cada dia, de les persones, de les situacions més inversemblants, de les aventures i experiències. He après més història que en els 18 anys de trajectòria de primària i secundària. He après sobre cultura, ciències, biologia, fenòmens mediambientals i naturals, sociologia, desenvolupament i cooperació, física i química, etc. I tot això sobre el terreny, en un bus, en un parc, en un volcà, o bussejant en un escull de corals, sigui xerrant amb els joves d'un poble de Bolívia, amb el mestre d'una escola de Tailàndia, o caminant dies i dies pels vessants dels Annapurnes al Nepal.
Així que quan vaig visitar el museu dels crims genocides Tuol Sleng i vaig veure en persona el record d'aquest testimoni que havia llegit, vaig trepitjar les sales de tortura i els passadissos del que va ser una escola i es va convertir en presó i centre d'extermini, l’aprenentatge d'aquesta història se't grava per tota la vida. I aquest només és un exemple.
Ara, quan em pregunten com ha anat, em poso a riure i dic que molt bé, i em fa gràcia perquè jo mateix no m’acabo de creure que hagi anat tot tan bé. Tu marxes amb unes idees, unes pors, un neguit, sense saber ni què passarà, ni quan tornaràs. I ara veig que tot ha anat molt bé i molt millor del que em podia imaginar.
No sé si ha estat per un excés de prudència o què però no m’ha passat res de dolent, ni greu, ni cap tipus de problema. Fa 16 mesos que vaig marxar i no he perdut res (potser una samarreta), cap problema amb la càmera o l’ordinador, no m’han robat mai, cap malaltia estranya o greu, cap maleta perduda ni estripada, cap problema “greu” de transports (només una caigudeta amb moto) i els vaivens típics que l’organització d’un viatge així requereix.
Aquest sentiment que em desborda i que no m’hi cap a dins de gratitud només es deu a totes i cadascuna de les persones que m’han acompanyat o que d’alguna manera han format part d’aquesta aventura. Gent que a través de la teoria dels sis graus i sense coneixe'm en persona m’ho han donat i compartit tot.
Els amics i familiars que vivint o viatjant a altres països han fet el dia a dia més agradable, divertit i proper. Els milers de viatgers amb qui cada dia compartia la cuina d’un alberg, l’espera d’un autobús, la tenda en un trekking o les hores en un vaixell. La gent local de molts pobles i ciutats que sempre que és necessari et donen un cop de mà. I totes i cadascuna de les persones que llegien el blog, comentaven el Facebook o seguien el viatge. I sobretot aquelles persones especials amb qui he compartit moltes i moltes hores i que de ben segur que han fet d’aquest viatge una experiència única i que no s’acaba amb la tornada a Barcelona.
Però això tampoc evita impregnar-te de les olors i esperit de la gent als països que visites, la seva manera de fer i les seves tradicions.
Ara toca començar una nova etapa, que, igual que el viatge, no sé on em portarà ni per on passarà. Toca situar-se una mica i, partint de tot allò que he tingut temps de pensar i decidir què m’agradaria fer, anar buscant el camí, que continua després d’aquesta etapa.
Moltes gràcies!
Francesc
__________________________________________________________________________________________________________
Foto 1. Illa de Pasqua (Xile)
Foto 2. Gorontalo (Indonèsia)
Foto 3. Torres del Paine (Xile)
Foto 4. Ubud (Indonèsia)
Vídeo: http://vimeo.com/20168258
20/05/2011: Burocràcia en un viatge de volta al món
Doncs sí, viatjar també té certa burocràcia… i molt pesada. Pot crear situacions d’estrès i angoixa que no esperaves. Sovint fins i tot pitjor que barallar-se amb els venedors a comissió que sempre t’intenten cobrar el doble o el triple per qualsevol tipus de servei, des de l’hotel, al bitllet de bus… Es tracta del tema dels visats. Durant 7 mesos per Sud-amèrica, Estats Units, Nova Zelanda i Austràlia no havia tingut cap problema… però en arribar a Àsia la situació es complica de valent (si no ho havies previst abans).
El primer problema el vaig tenir per aconseguir el visat de l’Índia des d’Austràlia, ja que no em garantien que me’l donarien fins a l’últim moment, el dia abans d’agafar el vol. Al final, tot en ordre… deu dies nerviós però resolució satisfactòria.
A Indonèsia, si no el fas abans d’entrar al país, a l’aeroport només te’l donen per un mes i si t’hi vols estar més temps has de fer l’extensió. I això suposa esperar una setmana a una gran ciutat abans de poder seguir la ruta.
Per entrar a Malàisia, no se’n necessita i pots entrar i sortir tantes vegades com vulguis que te’n fan un de nou. Amb Air Asia oferint vols tant barats, s’ha transformat en un node de connexions a tot el sud-est asiàtic molt important. Tot i que he sentit que des de fa un mes, ja el fan pagar.
A Tailàndia, a l’aeroport també te’l donen de 30 dies, però si entres amb bus o tren, només de 15. Si el fas a un altre país abans d’entrar, el pots aconseguir de 2 o 3 mesos.
A Laos te’l fan a la frontera, 30 dies i cap problema sense cap requisit previ.
A Vietnam comencen els problemes… després de 15 hores de bus (el pitjor trajecte que havia fet fins ara) i rebre informacions contradictòries, ens diuen que a la frontera no et fan visat “on arrival“. Això vol dir que toca tornar enrere, fer un visat electrònic i agafar un vol per entrar per aeroport o fer 24 hores de bus per una altra ruta…
Però a més a més jo necessitava el visat per a Rússia, la Xina i Mongòlia, que no podia fer a qualsevol lloc. El de Rússia només es pot fer des del teu país d’origen, i si estàs viatjant la cosa es complica… A Hanoi, em demanaven un visat de 3 mesos de Vietnam, que costava 150 dòlars i estar allà 6 dies per fer aquesta extensió de visat de Vietnam i després el de Rússia (50 dòlars i 4 dies més). I si només tenia tres setmanes per visitar Vietnam no podia passar-ne 10 allà esperant…
A Hanoi vaig poder fer el visat de Cambodja directament al consolat (visat de tres mesos, 25 dòlars pel mateix dia). Que necessitaré per intentar fer el de Rússia des de Phnom Penh. Però a la frontera (entrant en bus) em posen segell de només 30 dies… això vol dir que no sé si a l’ambaixada de Rússia, servirà conforme estic allà tres mesos…
En arribar a Phnom Penh, dedico tot el primer dia a recórrer ambaixades. Objectiu: fer 4 visats (que triguen uns 4 dies laborables en procés normal) en 10 o 12 dies. I mentre se n’està fent un no pots fer-ne cap altre perquè ells es queden el passaport.
Després de calcular els dies, caps de setmana, nou any cambodjà, i cost de fer-ne algun exprés, aconsegueixo fer el de la Xina, el de Tailàndia exprés i el de Rússia el deixo fent mentre visito Siem Reap i Angkor i el torno a buscar el mateix dia que agafo un bus cap a Tailàndia. Mongòlia no té ambaixada a Cambodja i l’hauré de fer a Bangkok. Tot i que el consolat mongol a Catalunya em va dir que en principi només te'l fan al teu país d’origen, els de Bangkok m’ho han posat molt fàcil.
El de Rússia ha estat el més complicat i han fet “una excepció” a la norma. Tot i que són molt estrictes amb el requisits, si els portes tots els documents que et demanen, entre ells una carta d’invitació (o d’un hotel o d’una agència turística que pots fer per internet), normalment t’ho fan.
I mentre passa tot això no pots comprar vols, ni bitllets de tren ni res, a l’espera de com seguirà l’itinerari, si podré tornar amb el transsiberià o no... però la paciència ho cura tot. L’últim detall sense importància és que ja tinc el passaport ple, només queden dues mitges pàgines lliures, i hi ha països que demanen un mínim de pàgines en blanc per posar el visat... espero que no sigui el cas de Mongòlia.
Tota aquesta informació està basada en la meva experiència i tot això pot canviar sense previ avís. SEMPRE comprova els requisits de les fonts oficials i no dubtis a escriure o trucar a les ambaixades i consolats. No tots, però la majoria contesten amb la informació necessària. L’Oriol de "viatjantpelmon" em recomanava aquest web on hi ha tota la informació sobre visats de tot el món.
Francesc
http://www.francescbalague.cat
_________________________________________________________________________________
Fotos 1, 2 i 3: Controls de passaport, visats i segells (Autor: Francesc Balagué)
El primer problema el vaig tenir per aconseguir el visat de l’Índia des d’Austràlia, ja que no em garantien que me’l donarien fins a l’últim moment, el dia abans d’agafar el vol. Al final, tot en ordre… deu dies nerviós però resolució satisfactòria.
A Indonèsia, si no el fas abans d’entrar al país, a l’aeroport només te’l donen per un mes i si t’hi vols estar més temps has de fer l’extensió. I això suposa esperar una setmana a una gran ciutat abans de poder seguir la ruta.
Per entrar a Malàisia, no se’n necessita i pots entrar i sortir tantes vegades com vulguis que te’n fan un de nou. Amb Air Asia oferint vols tant barats, s’ha transformat en un node de connexions a tot el sud-est asiàtic molt important. Tot i que he sentit que des de fa un mes, ja el fan pagar.
A Tailàndia, a l’aeroport també te’l donen de 30 dies, però si entres amb bus o tren, només de 15. Si el fas a un altre país abans d’entrar, el pots aconseguir de 2 o 3 mesos.
A Laos te’l fan a la frontera, 30 dies i cap problema sense cap requisit previ.
A Vietnam comencen els problemes… després de 15 hores de bus (el pitjor trajecte que havia fet fins ara) i rebre informacions contradictòries, ens diuen que a la frontera no et fan visat “on arrival“. Això vol dir que toca tornar enrere, fer un visat electrònic i agafar un vol per entrar per aeroport o fer 24 hores de bus per una altra ruta…
Però a més a més jo necessitava el visat per a Rússia, la Xina i Mongòlia, que no podia fer a qualsevol lloc. El de Rússia només es pot fer des del teu país d’origen, i si estàs viatjant la cosa es complica… A Hanoi, em demanaven un visat de 3 mesos de Vietnam, que costava 150 dòlars i estar allà 6 dies per fer aquesta extensió de visat de Vietnam i després el de Rússia (50 dòlars i 4 dies més). I si només tenia tres setmanes per visitar Vietnam no podia passar-ne 10 allà esperant…
A Hanoi vaig poder fer el visat de Cambodja directament al consolat (visat de tres mesos, 25 dòlars pel mateix dia). Que necessitaré per intentar fer el de Rússia des de Phnom Penh. Però a la frontera (entrant en bus) em posen segell de només 30 dies… això vol dir que no sé si a l’ambaixada de Rússia, servirà conforme estic allà tres mesos…
En arribar a Phnom Penh, dedico tot el primer dia a recórrer ambaixades. Objectiu: fer 4 visats (que triguen uns 4 dies laborables en procés normal) en 10 o 12 dies. I mentre se n’està fent un no pots fer-ne cap altre perquè ells es queden el passaport.
Després de calcular els dies, caps de setmana, nou any cambodjà, i cost de fer-ne algun exprés, aconsegueixo fer el de la Xina, el de Tailàndia exprés i el de Rússia el deixo fent mentre visito Siem Reap i Angkor i el torno a buscar el mateix dia que agafo un bus cap a Tailàndia. Mongòlia no té ambaixada a Cambodja i l’hauré de fer a Bangkok. Tot i que el consolat mongol a Catalunya em va dir que en principi només te'l fan al teu país d’origen, els de Bangkok m’ho han posat molt fàcil.
El de Rússia ha estat el més complicat i han fet “una excepció” a la norma. Tot i que són molt estrictes amb el requisits, si els portes tots els documents que et demanen, entre ells una carta d’invitació (o d’un hotel o d’una agència turística que pots fer per internet), normalment t’ho fan.
I mentre passa tot això no pots comprar vols, ni bitllets de tren ni res, a l’espera de com seguirà l’itinerari, si podré tornar amb el transsiberià o no... però la paciència ho cura tot. L’últim detall sense importància és que ja tinc el passaport ple, només queden dues mitges pàgines lliures, i hi ha països que demanen un mínim de pàgines en blanc per posar el visat... espero que no sigui el cas de Mongòlia.
Tota aquesta informació està basada en la meva experiència i tot això pot canviar sense previ avís. SEMPRE comprova els requisits de les fonts oficials i no dubtis a escriure o trucar a les ambaixades i consolats. No tots, però la majoria contesten amb la informació necessària. L’Oriol de "viatjantpelmon" em recomanava aquest web on hi ha tota la informació sobre visats de tot el món.
Francesc
http://www.francescbalague.cat
_________________________________________________________________________________
Fotos 1, 2 i 3: Controls de passaport, visats i segells (Autor: Francesc Balagué)
26/04/2011: Muang Neua, Laos rural
Per arribar a Nong Kiew, pots fer-ho amb tres hores de minivan o amb set hores de barca riu amunt des de Luang Prabang. Vam triar aquesta opció perquè volíem recórrer un dels paisatges més esplèndids de tram de riu de Laos i no ens va decebre gens ni mica.
En aquesta època hi ha menys cabal al riu i hi ha trams que la barca toca a terra i cal empènyer… però això permet als nens i nenes que viuen a prop acostar-se i donar un cop de mà, xerrar amb nosaltres i jugar una estona al costat del riu. A partir d’ara, el riu es transforma en part del seu dia a dia, tots els pobles viuen de cara al riu i totes les activitats relacionades, a tota hora i de totes les edats. La barca és com un gran "cayuco" de fusta amb motor de furgoneta i un soroll ensordidor, asseguts en tamborets de fusta… però el paisatge val la pena.
Però més que Nong Kiew, el que val la pena és el poble de més amunt, Muang Neua. El poble no té electricitat, ni cotxes ni motos… només generadors elèctrics de 18 a 22 hores. La majoria d’allotjaments són petites cabanes de fusta mirant al riu i un sol carrer principal amb diversos bars i restaurants.
Unes quantes agències de viatges organitzen tot tipus de "trekking", excursions, visites guiades, "tubbing" o caiac pel riu. Però el "tubbing" (baixar riu avall amb un pneumàtic) no és gaire espectacular… bàsicament perquè el riu no té ràpids i per tant, o remes o et socarrimes al sol sense moure’t de lloc. Quan la barca de suport decideix deixar-te allà i tornar al poble, et toca nedar cap a la vora i continuar caminant, sense aigua ni sabatilles, fins que alguna altra barca passi i et pugui recollir… En canvi, el caic és més entretingut perquè com a mínim pots remar i anar fent la ruta. Molt recomanable!
Es visiten pobles molts més remots, on els nens i nenes han d’anar amb canoa per anar a l’escola, i els adults viuen del riu, de la petita agricultura i la venda de fulards fets a mà. I en algun d’aquests pobles, vaig poder visitar l’escola.
I si els pobles de Laos sorprenen als viatgers, és per la quantitat i quantitat de nens i nenes que hi ha pertot arreu, que et somriuen, que juguen, que dibuixen, que riuen…
Un dels països que més m’ha captivat!
Aquí podeu veure la resta d’entrades de Laos.
I a continuació la presentació de totes les fotos de Muang Neua i Nong Kiew:
Francesc
_________________________________________________________________________________
Fotos 1 i 2: Muang Neua i nens al carrer (Autor: Francesc Balagué)
En aquesta època hi ha menys cabal al riu i hi ha trams que la barca toca a terra i cal empènyer… però això permet als nens i nenes que viuen a prop acostar-se i donar un cop de mà, xerrar amb nosaltres i jugar una estona al costat del riu. A partir d’ara, el riu es transforma en part del seu dia a dia, tots els pobles viuen de cara al riu i totes les activitats relacionades, a tota hora i de totes les edats. La barca és com un gran "cayuco" de fusta amb motor de furgoneta i un soroll ensordidor, asseguts en tamborets de fusta… però el paisatge val la pena.
Però més que Nong Kiew, el que val la pena és el poble de més amunt, Muang Neua. El poble no té electricitat, ni cotxes ni motos… només generadors elèctrics de 18 a 22 hores. La majoria d’allotjaments són petites cabanes de fusta mirant al riu i un sol carrer principal amb diversos bars i restaurants.
Unes quantes agències de viatges organitzen tot tipus de "trekking", excursions, visites guiades, "tubbing" o caiac pel riu. Però el "tubbing" (baixar riu avall amb un pneumàtic) no és gaire espectacular… bàsicament perquè el riu no té ràpids i per tant, o remes o et socarrimes al sol sense moure’t de lloc. Quan la barca de suport decideix deixar-te allà i tornar al poble, et toca nedar cap a la vora i continuar caminant, sense aigua ni sabatilles, fins que alguna altra barca passi i et pugui recollir… En canvi, el caic és més entretingut perquè com a mínim pots remar i anar fent la ruta. Molt recomanable!
Es visiten pobles molts més remots, on els nens i nenes han d’anar amb canoa per anar a l’escola, i els adults viuen del riu, de la petita agricultura i la venda de fulards fets a mà. I en algun d’aquests pobles, vaig poder visitar l’escola.
I si els pobles de Laos sorprenen als viatgers, és per la quantitat i quantitat de nens i nenes que hi ha pertot arreu, que et somriuen, que juguen, que dibuixen, que riuen…
Un dels països que més m’ha captivat!
Aquí podeu veure la resta d’entrades de Laos.
I a continuació la presentació de totes les fotos de Muang Neua i Nong Kiew:
Francesc
_________________________________________________________________________________
Fotos 1 i 2: Muang Neua i nens al carrer (Autor: Francesc Balagué)
08/03/2011: Funeral a Tana Toraja (Indonèsia)
Rantepao és el poble al bell mig de la regió que permet explorar tota aquesta àrea i just arribar, a les 9 del matí, el senyor de l’hostal Wisma Maria ens diu que, si volem, fa un dia que ha començat una gran cerimònia de funeral i que la podem anar a veure. Normalment, les grans cerimònies com aquesta tenen lloc al juliol i l'agost, rarament al gener.. però hem estat de sort i en veiem una de les més grans de l’any, que durarà 5 dies.
L’enterrament del difunt té lloc pocs dies després de morir, però després s’organitza un gran esdeveniment social, que pot durar dies, i on els familiars van rebent amics i coneguts. Aquests porten ofrenes, que sovint són un porc o un búfal.
El dia en què hi vam anar la majoria portaven porcs, i en vam veure més de cent. Els porten lligats amb canyes de bambú, vius, i després del ritual al mig de la plaça, per sort els maten en un altre lloc. Tot i així, és constant i audible la cridòria dels porcs patint estrangulament per les cordes.
Déu n’hi do l’experiència!! El vídeo en recull els sons en directe, marcats sempre pels xiscles dels porcs (com quan a La Llacuna es feia la matança a la plaça).
Aquí hi ha més fotografies i aquí, una explicació més a fons dels seus costums.
Francesc
_________________________________________________________________________________
Fotos 1, 2 i 3: "Gran esdeveniment social on els familiars porten ofrenes, que sovint són un porc o un búfal. El ritual es fa al mig de la plaça i per sort els maten en un altre lloc" (Autor: Francesc Balagué)
Publicitat
Sindica aquest blog - RSS