24/05/2013: L’ALCA ressucita al Pacífic llatinoamericà
“Cada uno de nosotros trajo una pala, una pala de enterrador, porque aquí en Mar del Plata está la tumba del ALCA”. Això deia Hugo Chávez el 2005, en la quarta Cimera de les Amèriques, a la ciutat argentina. L’amfitrió, Néstor Kirchner, menyspreava la discussió sobre la creació d’aquest organisme de lliure comerç d’àmbit americà davant la proposta canadenca i, per rematar-ho, el president brasiler Luís Inácio Lula da Silva, acusava els països més rics del continent de fer propostes neoliberals sense voler eliminar certes mesures proteccionistes dels seus mercats.
La frase d’Hugo Chávez dóna per a jocs de paraules poc elegants. Perquè Hugo Chávez i Néstor Kirchner ja no hi són. Lula ja no governa. I, sí, l’ALCA va quedar moribunda després d’aquella cimera. Però el cert és que l’esperit d’aquesta Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques, que els Estats Units impulsava des dels anys noranta per reorganitzar les seves influències econòmiques a l’Amèrica Llatina –l’anomenat Consens de Washington-, ha ressuscitat aquesta matinada a Cali.
Colòmbia, Mèxic, el Perú i Xile –i una Costa Rica afegida aquest any- han donat l’impuls definitiu a l’esperit de l’Aliança del Pacífic amb aquestes paraules:
“Si no abrimos los mercados, no encontramos fuentes de producción, nos estancamos, como ha ocurrido a los países que han rechazado el libre comercio”, ha dit ara el president Juan Manuel Santos.
En aquest cas no són tots els llatinoamericans, però sí els cinc països amb més perspectives de creixement i amb una tradició econòmica més liberal. I compensen, amb aquest eix del Pacífic, un Mercosur que va néixer abans però que no aconsegueix avançar en els objectius d’unir mercats i eliminar aranzels.
Segons l’Organització Mundial del Comerç, l’any 2010 els països que conformen l’Aliança del Pacífic van exportar gairebé el 60% més que els que conformen el Mercosur, una competència que, en aquests temps de crisi, no es pot obviar. Els bons vents per créixer, a més, són els que bufen cap a l’Àsia i en això també aquests cinc hi estan en avantatge.
La frase d’Hugo Chávez dóna per a jocs de paraules poc elegants. Perquè Hugo Chávez i Néstor Kirchner ja no hi són. Lula ja no governa. I, sí, l’ALCA va quedar moribunda després d’aquella cimera. Però el cert és que l’esperit d’aquesta Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques, que els Estats Units impulsava des dels anys noranta per reorganitzar les seves influències econòmiques a l’Amèrica Llatina –l’anomenat Consens de Washington-, ha ressuscitat aquesta matinada a Cali.
Colòmbia, Mèxic, el Perú i Xile –i una Costa Rica afegida aquest any- han donat l’impuls definitiu a l’esperit de l’Aliança del Pacífic amb aquestes paraules:
“Si no abrimos los mercados, no encontramos fuentes de producción, nos estancamos, como ha ocurrido a los países que han rechazado el libre comercio”, ha dit ara el president Juan Manuel Santos.
En aquest cas no són tots els llatinoamericans, però sí els cinc països amb més perspectives de creixement i amb una tradició econòmica més liberal. I compensen, amb aquest eix del Pacífic, un Mercosur que va néixer abans però que no aconsegueix avançar en els objectius d’unir mercats i eliminar aranzels.
Segons l’Organització Mundial del Comerç, l’any 2010 els països que conformen l’Aliança del Pacífic van exportar gairebé el 60% més que els que conformen el Mercosur, una competència que, en aquests temps de crisi, no es pot obviar. Els bons vents per créixer, a més, són els que bufen cap a l’Àsia i en això també aquests cinc hi estan en avantatge.
Categories: General
16/04/2013: Una cassolada amb civelles a l'avió
L’oposició veneçolana aquest cop ha dit prou, ha posat una línia. S’ha deslliurat del paper de dreta acomplexada per haver recolzat, fa deu anys, un cop d’estat contra Hugo Chávez i ha sortit a denunciar el que consideren un abús continuat del poder. Entre els votants de l’oposició no hi ha només la burgesia tan odiada pel president difunt. Ara ja són, sobretot, ciutadans de classe mitja afectats, els que més, per la inseguretat, els segrestos expres, la falta de productes bàsics a les botigues o les deficiències en el sistema elèctric.
Ja no té lògica, i el chavisme ho sap, parlar de set milions dos-cents mil rics contra set milions i mig de pobres. El discurs ha perdut força, perquè l’únic que el pronunciava amb convicció i credibilitat era Hugo Chávez.
Fa temps que a Veneçuela no es parla dels "ni-nis" ("ni chavistas ni opositores"), però molt probablement aquest gairebé trenta per cent sociològic que decantava les eleccions en els primers anys del chavisme s’ha anat definint cada vegada més. Quan votar Hugo Chávez era una opció rebel i contestatària ho feien per ell, perquè no els convencia la desunió i la indefinició de l’oposició.
En aquests darrers comicis, l’opció rebel i contestatària era votar Henrique Capriles. El “ventajismo”, els abusos del chavisme durant la campanya, ha estat barroer, i Nicolás Maduro no ha donat la talla. No només perquè no se sabia les capitals de les governacions sinó perquè s’ha mostrat com una persona massa dependent de la seva condició d’ungit per Chávez. Mostrar la necessitat d’una connexió espiritual constant amb el president difunt podria ser un complement, però no l’eix d’un perfil presidencial. Chávez ja no hi és, i tot i que el seu entorn ha construït un discurs de continuïtat, per a molts votants no se’ls ha acabat de fer creïble.
L’empat gairebé tècnic podria ser un resultat real, no en va les enquestes prèvies a les eleccions han donat sempre avantatge a Nicolás Maduro. Però també pot ser possible que l’abstenció hagi colpejat el chavisme i que la duresa de la campanya d’Henrique Capriles hagi despertat molts votants de la letàrgia del “esto no cambiará nunca”.
Que el chavisme hagi guanyat per tants pocs vots és el que ha passat, oficialment. Les cares dels ministres de Chávez durant la compareixença al Palau de Miraflores no eren precisament d’alegria, la nit electoral. Per ells aquell resultat era una derrota. Si, a més, es demostra que han hagut d’acudir al frau per guanyar, encara s’expliquen més. Sempre va ser sospitosa aquella frase de Maduro, pocs dies abans de les eleccions de “si pierdo sólo por un voto, le entregaré el poder a Capriles sin ningún problema”. Perquè ho havia de dir si les enquestes el donaven guanyador?
Són les vuit del vespre, dos quarts de tres de la matinada a Catalunya, i al vol Caracas-Madrid la gran majoria de veneçolans fan una cassolada -a cops de civella- per sentir-se com si estiguessin allà, amb les protestes d'avui dilluns arreu de Veneçuela. No hi ha cap chavista i, si hi és, no es fa notar. Expressen el cansament acumulat de 14 anys rebent insults de l’altra meitat de la societat, una sensació d’injustícia comprensible. En alguns moments, diuen, s’han acabat sentit estranys al seu propi país. Certs comentaris d’alguns d’ells sobre la poca formació de nucli dur dels votants chavistes no s’entén tant. Després de tants anys, no han après que els pobres del “cerros”, tan si han estat enganyats com convençuts per Chávez, poden haver estat víctimes d’aquesta història per partida doble? I que sempre ho seran?
Ja no té lògica, i el chavisme ho sap, parlar de set milions dos-cents mil rics contra set milions i mig de pobres. El discurs ha perdut força, perquè l’únic que el pronunciava amb convicció i credibilitat era Hugo Chávez.
Fa temps que a Veneçuela no es parla dels "ni-nis" ("ni chavistas ni opositores"), però molt probablement aquest gairebé trenta per cent sociològic que decantava les eleccions en els primers anys del chavisme s’ha anat definint cada vegada més. Quan votar Hugo Chávez era una opció rebel i contestatària ho feien per ell, perquè no els convencia la desunió i la indefinició de l’oposició.
En aquests darrers comicis, l’opció rebel i contestatària era votar Henrique Capriles. El “ventajismo”, els abusos del chavisme durant la campanya, ha estat barroer, i Nicolás Maduro no ha donat la talla. No només perquè no se sabia les capitals de les governacions sinó perquè s’ha mostrat com una persona massa dependent de la seva condició d’ungit per Chávez. Mostrar la necessitat d’una connexió espiritual constant amb el president difunt podria ser un complement, però no l’eix d’un perfil presidencial. Chávez ja no hi és, i tot i que el seu entorn ha construït un discurs de continuïtat, per a molts votants no se’ls ha acabat de fer creïble.
L’empat gairebé tècnic podria ser un resultat real, no en va les enquestes prèvies a les eleccions han donat sempre avantatge a Nicolás Maduro. Però també pot ser possible que l’abstenció hagi colpejat el chavisme i que la duresa de la campanya d’Henrique Capriles hagi despertat molts votants de la letàrgia del “esto no cambiará nunca”.
Que el chavisme hagi guanyat per tants pocs vots és el que ha passat, oficialment. Les cares dels ministres de Chávez durant la compareixença al Palau de Miraflores no eren precisament d’alegria, la nit electoral. Per ells aquell resultat era una derrota. Si, a més, es demostra que han hagut d’acudir al frau per guanyar, encara s’expliquen més. Sempre va ser sospitosa aquella frase de Maduro, pocs dies abans de les eleccions de “si pierdo sólo por un voto, le entregaré el poder a Capriles sin ningún problema”. Perquè ho havia de dir si les enquestes el donaven guanyador?
Són les vuit del vespre, dos quarts de tres de la matinada a Catalunya, i al vol Caracas-Madrid la gran majoria de veneçolans fan una cassolada -a cops de civella- per sentir-se com si estiguessin allà, amb les protestes d'avui dilluns arreu de Veneçuela. No hi ha cap chavista i, si hi és, no es fa notar. Expressen el cansament acumulat de 14 anys rebent insults de l’altra meitat de la societat, una sensació d’injustícia comprensible. En alguns moments, diuen, s’han acabat sentit estranys al seu propi país. Certs comentaris d’alguns d’ells sobre la poca formació de nucli dur dels votants chavistes no s’entén tant. Després de tants anys, no han après que els pobres del “cerros”, tan si han estat enganyats com convençuts per Chávez, poden haver estat víctimes d’aquesta història per partida doble? I que sempre ho seran?
25/03/2013: Chávez, un cas complicat?
Aquesta vinyeta de Chappatte, apareguda al New York Times el dia de la mort d'Hugo Chávez, resumeix molt bé els dubtes que la necessitat de glossar amb objectivitat la seva figura va generar en bona part de la premsa occidental. Podriem acabar la nota aquí, i que tothom faci les seves reflexions i pensi sobre ell el que vulgui.
Però les enquestes que s’estan fent a Veneçuela prèvies a les eleccions d’aquest 14 d’abril donen algunes pistes sobre la dimensió de la seva herència.
Set de cada deu veneçolans pensen que la revolució bolivariana ha estat bona pel país, diu Hinterlaces, una de les empreses que més ha encertat els resultats electorals aquests últims catorze anys. Una altra enquestadora, Datanálisis, dirigida per Luis Vicente León, no dóna percentatges però sí la clau per entendre la més que probablem victòria del chavisme en els comicis presidencials: qualsevol atac que Henrique Capriles faci contra Nicolás Maduro serà un atac contra Chávez. La campanya serà, doncs, una batalla entre “lo divino y lo humano”, diu León, perquè Chávez hi serà més present que mai.
Maduro, el candidat chavista, té ara per ara un avantatge de 18 punts sobre sobre Capriles, unes xifres difícils de capgirar en poc més de 15 dies.
Enmig de la tristesa o l’estat de xoc que la mort del president va causar, els veneçolans afins es van atrinxerar encara més al voltant d’ell. En l’enquesta d’Hinterlaces, només un 27% va respondre que la gestió de Chávez havia estat negativa per al poder. Percentatges allunyats dels “cinquanta-percents” sociològics a què ens tenien acostumats a Veneçuela.
La clau del manteniment de la popularitat de Chávez en absència seva no és altra que la connexió emocional que va establir amb els veneçolans anomenats “pobres”. En alguna ocasió, en aquest blog, havia parlat de la sorpresa que ens causava sentir a parlar a la gent més humil sobre ells mateixos. No ens considerem pobres, resumien, perquè tenim un cotxe vell que podem fer anar perquè omplir-lo de gasolina costa el mateix que una ampolleta d’aigua i els caps de setmana ens atrevim a fer-lo rodar fins a les platges de Vargas, a pocs quilòmetres de Caracas, com ha fet sempre la classe mitja i els rics. Vivim en “ranchitos”* sí, però “Chávez proveerá”, com en altres moments era el petroli el que proveïa.
Als veneçolans pobres, el que sobretot els ha donat Chávez és visibilitat. I, per tant, això mateix és el que més li agraeixen, a ell i als que mantindran la revolució bolivariana. El que els fa por de l’oposició no és tant que siguin de dretes, oligarques o pittiyankees, com els insultava Chávez, sinó que si guanyen puguin restaurar l’exclusió que havien patit durant tants anys. Perquè pobres de butxaca ho continuaran sent, encara que del “ranchito”* passin a un dels apartaments que s’estan construint dins la Misión Vivienda. Però ells mantenen la sensació que són respectats pel poder i que continuen estant en igualtat d’oportunitats.
* Ranchito: cases d’autoconstrucció fetes amb totxanes que regalimen muntanya avall, a Caracas i en altres ciutats veneçolanes
Categories: Veneçuela
19/02/2013: Equador: quan l’oposició desapareix
La victòria de Rafael Correa a les eleccions presidencials de l’Equador ha estat clamorosa, ha guanyat per un 56,7% dels vots segons les primeres estimacions. Les anteriors, el 2009, Tv3 les va cobrir des de Quito i ja aleshores els 23 punts de diferència que el candidat d’Alianza País sobre el segon candidat més votat, l’expresident Lucio Gutiérrez, semblaven una gesta dificil de repetir. Ara Correa ha guanyat per 33 punts de diferència sobre el segon candidat, Guillermo Lasso.
El mèrit de Correa i dels seus anys al govern és evident; però, fins a quin punt és també demèrit de l’oposició?
A diferència de Veneçuela, on l’oposició ha mantingut bona part de la seva força durant els mandats d’Hugo Chávez, l’Equador segueix les passes de Bolívia. Un projecte polític amb clara vocació social, recolzat econòmicament sobre l’explotació nacional dels hidrocarburs, amb errors de forma i tics autoritaris però amb la voluntat de fer arribar una millora en el benestar al màxim de població possible. També, i cada vegada se n’amaguen menys, amb la voluntat de quedar-se en el poder tant de temps com sigui possible. El paper cada vegada més residual dels partits opositors també els ajuda en aquest objectiu.
Primer, els mèrits
En el fons, l’adjectiu “revolucionari” és massa radical per definir aquests projectes, perquè per entendre bé l’èxit electoral de les gestions de Rafael Correa i Evo Morales només s’ha de mirar com estaven els països que governen abans que ells hi arribessin. El que han fet aquests dos mandataris, i el cas de l’Equador és el més clar, és simplement treballar per modernitzar el país. Rafael Correa ha introduït a l’Equador les estructures bàsiques de qualsevol Estat modern. A grans trets: escola pública arreu, una sanitat barata basada en la prevenció –a saber: alimentació i acompanyament social- i una xarxa de comunicació que elimini en la mesura del possible les bosses de sub-desenvolupament o fins i tot de primitivisme. Des del poblet quítxua més remot dels Andes fins al poblat axuar més aïllat de l’Amazonia.
Però, i els demèrits?
¿Què ha passat amb l’oposició equatoriana aquests anys? La presència de Rafael Correa a la televisió pública és constant, és cert. Però el país compta també amb una xarxa de televisió privada i amb una premsa escrita molt crítica. Potser una mica menys crítica, ara, arran de la demanda governamental contra el diari El Universo, però, en tot cas, lluitadora.
El que mostra, de nou, la victòria de Rafael Correa és el fracàs i desaparició del sistema de partitocràcia que l’havia governat en el passat. Lucio Gutiérrez, protagonista de bona part de les trifulgues polítiques que va viure l’Equador en el canvi de segle, va obtenir el 2009 un 28% dels vots. En aquestes n’ha tret un escàs 6,6%. Un altre dels homes polítics de sempre, Álvaro Noboa, el prohom de Guayaquil, va treure el 1998 un 26% de vots; el 2009 un 11%; en aquestes eleccions, només el 3,7%.
L’Equador funciona. I els fantasmes sobre un possible aïllament internacional per la seva adscripció a l’esquerra llatinoamericana, fantasmes que haurien pogut beneficiar en un moment determinat els partits opositors, ja s’han esvaït del tot. Correa ha après a ser pragmàtic i ha sabut aliar-se amb la gran potència emergent, la Xina. L’única preocupació del president hauria de ser com mantenir el projecte viu: continuar el ritme d’inversions públiques demana més diners, i més diners només s’aconsegueixen explotant més les reserves de petroli i minerals que hi ha al país. Córre el perill de trobar-se amb l’oposició d’alguns col.lectius indígenes i de no merèixer més l’etiqueta d’amic dels ecologistes. Potser perderà alguns vots pel camí. Però fins i tot en aquests canvis de rumb ja té qui li ha obert camí, el Brasil de Lula i Dilma Rousseff.
Fins que no hi hagi una oposició amb un projecte clar i engrescador i que estigui mínimament unida, l’Equador tindrà correisme per estona.
El mèrit de Correa i dels seus anys al govern és evident; però, fins a quin punt és també demèrit de l’oposició?
A diferència de Veneçuela, on l’oposició ha mantingut bona part de la seva força durant els mandats d’Hugo Chávez, l’Equador segueix les passes de Bolívia. Un projecte polític amb clara vocació social, recolzat econòmicament sobre l’explotació nacional dels hidrocarburs, amb errors de forma i tics autoritaris però amb la voluntat de fer arribar una millora en el benestar al màxim de població possible. També, i cada vegada se n’amaguen menys, amb la voluntat de quedar-se en el poder tant de temps com sigui possible. El paper cada vegada més residual dels partits opositors també els ajuda en aquest objectiu.
Primer, els mèrits
En el fons, l’adjectiu “revolucionari” és massa radical per definir aquests projectes, perquè per entendre bé l’èxit electoral de les gestions de Rafael Correa i Evo Morales només s’ha de mirar com estaven els països que governen abans que ells hi arribessin. El que han fet aquests dos mandataris, i el cas de l’Equador és el més clar, és simplement treballar per modernitzar el país. Rafael Correa ha introduït a l’Equador les estructures bàsiques de qualsevol Estat modern. A grans trets: escola pública arreu, una sanitat barata basada en la prevenció –a saber: alimentació i acompanyament social- i una xarxa de comunicació que elimini en la mesura del possible les bosses de sub-desenvolupament o fins i tot de primitivisme. Des del poblet quítxua més remot dels Andes fins al poblat axuar més aïllat de l’Amazonia.
Però, i els demèrits?
¿Què ha passat amb l’oposició equatoriana aquests anys? La presència de Rafael Correa a la televisió pública és constant, és cert. Però el país compta també amb una xarxa de televisió privada i amb una premsa escrita molt crítica. Potser una mica menys crítica, ara, arran de la demanda governamental contra el diari El Universo, però, en tot cas, lluitadora.
El que mostra, de nou, la victòria de Rafael Correa és el fracàs i desaparició del sistema de partitocràcia que l’havia governat en el passat. Lucio Gutiérrez, protagonista de bona part de les trifulgues polítiques que va viure l’Equador en el canvi de segle, va obtenir el 2009 un 28% dels vots. En aquestes n’ha tret un escàs 6,6%. Un altre dels homes polítics de sempre, Álvaro Noboa, el prohom de Guayaquil, va treure el 1998 un 26% de vots; el 2009 un 11%; en aquestes eleccions, només el 3,7%.
L’Equador funciona. I els fantasmes sobre un possible aïllament internacional per la seva adscripció a l’esquerra llatinoamericana, fantasmes que haurien pogut beneficiar en un moment determinat els partits opositors, ja s’han esvaït del tot. Correa ha après a ser pragmàtic i ha sabut aliar-se amb la gran potència emergent, la Xina. L’única preocupació del president hauria de ser com mantenir el projecte viu: continuar el ritme d’inversions públiques demana més diners, i més diners només s’aconsegueixen explotant més les reserves de petroli i minerals que hi ha al país. Córre el perill de trobar-se amb l’oposició d’alguns col.lectius indígenes i de no merèixer més l’etiqueta d’amic dels ecologistes. Potser perderà alguns vots pel camí. Però fins i tot en aquests canvis de rumb ja té qui li ha obert camí, el Brasil de Lula i Dilma Rousseff.
Fins que no hi hagi una oposició amb un projecte clar i engrescador i que estigui mínimament unida, l’Equador tindrà correisme per estona.
08/10/2012: Canvi de cicle a Veneçuela
Les eleccions a Veneçuela, les terceres a les quals Hugo Chávez es presenta com a candidat a president, han marcat al meu entendre un final de cicle al país. Chávez ha guanyat, ha guanyat per deu punts percentuals, cosa que significa un milió i mig de votants, i ha guanyat en 22 dels 24 estats del país. Governarà per tant sis anys més amb un programa continuista. Res d’això hauria de fer preveure un canvi de cicle. Però si crec que això és realment el que ha passat és perquè per primer cop en ja més de 13 anys, l’oposició a Chávez, i tots aquells que els han votat per primer cop, han vist que és possible un canvi al país sense que això signifiqui un terrabastall social, una guerra civil o un trauma col·lectiu. I tots els veneçolans han fet un pas endavant de maduresa política: ells, amb el vot, i els dos candidats, amb els seus discursos.
Henrique Capriles-Radonsky va ser el primer dels polítics de l’oposició en veure que era necessari canviar el punt de vista i probablement per això va ser capaç de guanyar les eleccions primàries de la Mesa de Unidad Democrática, la MUD. La seva experiència com a governador de l’estat de Miranda, el més poblat del país, avalava la seva tesi. Ha fet una campanya com les que Chávez feia als principis, recorrent el país de punta a punta i en contacte constant amb la gent, o sigui, escoltant els seus problemes quotidians i reals, per nimis que puguin semblar. I, en nou mesos, ha estat capaç de convèncer més de dos milions de veneçolans perquè el votessin.
S’ha arremangat i, a més, ha sabut perdre. Pocs moments després que es donessin a conèixer els resultats, Capriles ha dit que “s’ha començat la construcció d’un camí”, ha reconegut amb humilitat la seva derrota i ha demanat al president que treballi per la unió i la solució dels problemes de tots els veneçolans.
Chávez ha parlat pocs minuts després i semblaria que hagués recollit el guant. Per primer cop en un discurs públic d’aquestes dimensions ha felicitat l’oponent, no una sinó dues vegades, fent-se seu l’esperit conciliador. “Faig una crida a tots els que han promogut l’odi –deia en referència genèrica al passat de l’oposició- : els convido al diàleg, al debat i al treball conjunt per la Veneçuela bolivariana.”
La lliçó que Chávez potser ha après és que tants anys confrontant sense descans les dues Veneçueles ha acabat desgastat el país, ha esgotat la gent i, probablement, li pot haver fet perdre la confiança de part dels seus propis votants. Amb les seves paraules reconeixia implícitament que l’oposició existeix, que té una proposta política vàlida i que ja no són només aquells “oligarques i pittiyankees” que el van voler fer fora de males maneres en el cop d’estat del 2002.
Chávez sap, a més, que hi ha part dels problemes del país que encara no s’han resolt malgrat que la seva revolució socialista bolivariana hagi aconseguit rebaixar els índexs de pobresa i incloure els sectors menys pudents a una vida més digna que la que mai havien tingut. La inseguretat encara és la principal preocupació dels veneçolans, i sobretot colpeja aquells que ell considera el poble, els seus. La inflació es manté entre el 25 i el 30%. Ni les expropiacions ni els nous projectes productius socialistes, siguin cooperatives o empreses estatals, han aconseguit alliberar el país de la dependència exterior i les importacions són més necessàries que mai.
Veneçuela, començant pel seu president i continuant per l’oposició, hauria passat pàgina a aquest passat més recent d’enfrontament constant. “Ojalà”, em comenten alguns amics veneçolans a través de la xarxa. I els que han votat per Capriles afegeixen algunes reflexions que reprodueixo textualment perquè expressen, sobretot, una nova manera de sentir el futur:
“Yo pienso que el país comenzó a ganar calidad espiritual al darle legitimidad a una voz serena que expresa magnanimidad. El dominio del lenguaje de la guerra y del insulto está perdiendo espacios frente a un Capriles que representa un bálsamo contra el odio retórico. Y ésa es una de las semillas que está sembrando.”
I encara un altre:
“Yo no veo perdidas, veo un reajuste de posiciones con muy buen aspecto, si tras Capriles se construyen propuestas que tienen la legitimidad de un 47% del electorado. Al liderazgo y la legitimidad toca sumarle acción política, no solamente electoral.”
Henrique Capriles-Radonsky va ser el primer dels polítics de l’oposició en veure que era necessari canviar el punt de vista i probablement per això va ser capaç de guanyar les eleccions primàries de la Mesa de Unidad Democrática, la MUD. La seva experiència com a governador de l’estat de Miranda, el més poblat del país, avalava la seva tesi. Ha fet una campanya com les que Chávez feia als principis, recorrent el país de punta a punta i en contacte constant amb la gent, o sigui, escoltant els seus problemes quotidians i reals, per nimis que puguin semblar. I, en nou mesos, ha estat capaç de convèncer més de dos milions de veneçolans perquè el votessin.
S’ha arremangat i, a més, ha sabut perdre. Pocs moments després que es donessin a conèixer els resultats, Capriles ha dit que “s’ha començat la construcció d’un camí”, ha reconegut amb humilitat la seva derrota i ha demanat al president que treballi per la unió i la solució dels problemes de tots els veneçolans.
Chávez ha parlat pocs minuts després i semblaria que hagués recollit el guant. Per primer cop en un discurs públic d’aquestes dimensions ha felicitat l’oponent, no una sinó dues vegades, fent-se seu l’esperit conciliador. “Faig una crida a tots els que han promogut l’odi –deia en referència genèrica al passat de l’oposició- : els convido al diàleg, al debat i al treball conjunt per la Veneçuela bolivariana.”
La lliçó que Chávez potser ha après és que tants anys confrontant sense descans les dues Veneçueles ha acabat desgastat el país, ha esgotat la gent i, probablement, li pot haver fet perdre la confiança de part dels seus propis votants. Amb les seves paraules reconeixia implícitament que l’oposició existeix, que té una proposta política vàlida i que ja no són només aquells “oligarques i pittiyankees” que el van voler fer fora de males maneres en el cop d’estat del 2002.
Chávez sap, a més, que hi ha part dels problemes del país que encara no s’han resolt malgrat que la seva revolució socialista bolivariana hagi aconseguit rebaixar els índexs de pobresa i incloure els sectors menys pudents a una vida més digna que la que mai havien tingut. La inseguretat encara és la principal preocupació dels veneçolans, i sobretot colpeja aquells que ell considera el poble, els seus. La inflació es manté entre el 25 i el 30%. Ni les expropiacions ni els nous projectes productius socialistes, siguin cooperatives o empreses estatals, han aconseguit alliberar el país de la dependència exterior i les importacions són més necessàries que mai.
Veneçuela, començant pel seu president i continuant per l’oposició, hauria passat pàgina a aquest passat més recent d’enfrontament constant. “Ojalà”, em comenten alguns amics veneçolans a través de la xarxa. I els que han votat per Capriles afegeixen algunes reflexions que reprodueixo textualment perquè expressen, sobretot, una nova manera de sentir el futur:
“Yo pienso que el país comenzó a ganar calidad espiritual al darle legitimidad a una voz serena que expresa magnanimidad. El dominio del lenguaje de la guerra y del insulto está perdiendo espacios frente a un Capriles que representa un bálsamo contra el odio retórico. Y ésa es una de las semillas que está sembrando.”
I encara un altre:
“Yo no veo perdidas, veo un reajuste de posiciones con muy buen aspecto, si tras Capriles se construyen propuestas que tienen la legitimidad de un 47% del electorado. Al liderazgo y la legitimidad toca sumarle acción política, no solamente electoral.”
Categories: Veneçuela
Diumenge Veneçuela viurà una de les eleccions presidencials més renyides dels últims temps. No seran renyides si fem una lectura estricta de les enquestes, que donen, totes, un avantatge més o menys ampli del president Hugo Chávez sobre el governador de l'estat de Miranda, Henrique Capriles Radonsky, però les tendències de totes elles també indiquen que el candidat opositor de la Mesa de Unidad Democrática escurça distàncies i la il.lusió que la seva candidatura ha generat entre l’amplíssim ventall opositor no pot fer descartar una sorpresa. El fenomen del vot ocult no s’hauria de menystenir en un país que ja fa 14 anys que viu en chavisme; va ser aquesta l’explicació que vam donar a l’ajustadíssim avantatge en nombre de vots que va treure el PSUV, el partit governant, en les legislatives de la tardor de fa dos anys, davant les llistes opositores.
Però més que el càlcul de percentatges, el més interessant d’aquestes eleccions serà veure si la connexió emocional directa que almenys la meitat dels veneçolans han mantingut amb Hugo Chávez durant anys es manté intacta o s’ha esquerdat. La malaltia del president sembla, a dia d’avui, cosa del passat, ho sigui realment o no. Però el desgast de tants anys al poder ha estat inevitable i la campanya a peu de carrer que ha fet Henrique Capriles-Radonsky ha posat en evidència que, a part de Chávez, hi ha altres líders possibles amb qui connectar.
Copiant el que passa a la mateixa Veneçuela, des d’Europa l’anàlisi del chavisme ha estat sovint marcada per punts de vista ideològics que no deixen veure molts aspectes de la realitat del país que van més enllà del seu president. Sovint, els contraris a Chávez ho són perquè l’estil barroer i autoritari que practica senzillament no agrada; a vegades, si són anàlisis més profundes, perquè no es combrega amb el seu alineament internacional i es desconfia per sistema de totes les polítiques que ha impulsat. Els partidaris del chavisme sovint ho són sovint de manera incondicional, a costa d’una mirada crítica dels errors de les polítiques que s’han portat a terme i sense capacitat per redirigir-les quan han fallat.
Els desencantats en el sí de l’esquerra veneçolana són significatius, però són pocs. I les mirades desassossegades entre les firmes periodístiques que analitzen el que passa a Veneçuela es poden comptar amb els dits d’una mà. Molts creueu que no val ni la pena intentar-ho.
Una recent excepció la trobem en aquest llibre de Beatriz Lecumberri, delegada de l’agència France-Press a Veneçuela del 2008 al 2011. Com ella diu, ha fet un viatge periodístic per la Veneçuela d’Hugo Chávez que és capaç de mirar les dues parts sense jutjar-les d’entrada. O, en tot cas, contextualitzant amb coneixement de delegada d'agència de notícies cada opinió i reflexió. I segurament la prova que ha reeixit en l’objectiu me la va explicar ella mateixa fa uns dies: durant la recent presentació del llibre a Caracas –llibre que de moment només es pot trobar editat a l’Amèrica Llatina i que, per tant, cal comprar per internet-, la van entrevistar tant els mitjans de l’oposició com els oficials. I en els dos bàndols –perquè Veneçuela és un país bàsicament dividit en dos- es va topar amb la incomoditat dels seus interlocutors; uns perquè no acceptaven que fos capaç de trobar virtuts polítiques al president; els altres perquè no en suporten la crítica argumentada i constructiva.
L’esforç per fer un periodisme digne, raonat, basat en fets i en dades i amb una capacitat d’observació aguda i oberta escasseja en el nostre món. Més aviat es premia l’exabrupte i la paraula altisonant, encara que sigui a costa de faltar a la veritat. Per això acabo amb una cita del cronista Gay Talese, que la mateixa autora ha deixat escrita a manera de nord a seguir:
«Presto atención a la gente ordinaria porque yo mismo soy ordinario. Mi padre no era el alcalde de la ciudad, el director de un centro universitario o el dueño de un periódico. Era un mero trabajador. Yo soy un mero trabajador. Mi perspectiva es la de un intruso, de un luchador, de un advenedizo, de alguien que procede de una clase inferior. Y creo que la gente más ordinaria también es interesante y se merece que se informe sobre ellos. A un periodista más tradicional solo le importa contar lo que hace la gente importante». (Gay Talese)
Són els mateixos veneçolans i la manera com expliquen les seves contradiccions els que ajuden a entendre el perquè dels 14 anys d’Hugo Chávez i les raons del seu carisma. Sense ells, només amb l’anàlisi de l’alta política, no seriem capaços d’entendre aquest país tan difícil d’estimar d’entrada però del qual, amb el temps, és impossible desenamorar-se.
Però més que el càlcul de percentatges, el més interessant d’aquestes eleccions serà veure si la connexió emocional directa que almenys la meitat dels veneçolans han mantingut amb Hugo Chávez durant anys es manté intacta o s’ha esquerdat. La malaltia del president sembla, a dia d’avui, cosa del passat, ho sigui realment o no. Però el desgast de tants anys al poder ha estat inevitable i la campanya a peu de carrer que ha fet Henrique Capriles-Radonsky ha posat en evidència que, a part de Chávez, hi ha altres líders possibles amb qui connectar.
Copiant el que passa a la mateixa Veneçuela, des d’Europa l’anàlisi del chavisme ha estat sovint marcada per punts de vista ideològics que no deixen veure molts aspectes de la realitat del país que van més enllà del seu president. Sovint, els contraris a Chávez ho són perquè l’estil barroer i autoritari que practica senzillament no agrada; a vegades, si són anàlisis més profundes, perquè no es combrega amb el seu alineament internacional i es desconfia per sistema de totes les polítiques que ha impulsat. Els partidaris del chavisme sovint ho són sovint de manera incondicional, a costa d’una mirada crítica dels errors de les polítiques que s’han portat a terme i sense capacitat per redirigir-les quan han fallat.
Els desencantats en el sí de l’esquerra veneçolana són significatius, però són pocs. I les mirades desassossegades entre les firmes periodístiques que analitzen el que passa a Veneçuela es poden comptar amb els dits d’una mà. Molts creueu que no val ni la pena intentar-ho.
Una recent excepció la trobem en aquest llibre de Beatriz Lecumberri, delegada de l’agència France-Press a Veneçuela del 2008 al 2011. Com ella diu, ha fet un viatge periodístic per la Veneçuela d’Hugo Chávez que és capaç de mirar les dues parts sense jutjar-les d’entrada. O, en tot cas, contextualitzant amb coneixement de delegada d'agència de notícies cada opinió i reflexió. I segurament la prova que ha reeixit en l’objectiu me la va explicar ella mateixa fa uns dies: durant la recent presentació del llibre a Caracas –llibre que de moment només es pot trobar editat a l’Amèrica Llatina i que, per tant, cal comprar per internet-, la van entrevistar tant els mitjans de l’oposició com els oficials. I en els dos bàndols –perquè Veneçuela és un país bàsicament dividit en dos- es va topar amb la incomoditat dels seus interlocutors; uns perquè no acceptaven que fos capaç de trobar virtuts polítiques al president; els altres perquè no en suporten la crítica argumentada i constructiva.
L’esforç per fer un periodisme digne, raonat, basat en fets i en dades i amb una capacitat d’observació aguda i oberta escasseja en el nostre món. Més aviat es premia l’exabrupte i la paraula altisonant, encara que sigui a costa de faltar a la veritat. Per això acabo amb una cita del cronista Gay Talese, que la mateixa autora ha deixat escrita a manera de nord a seguir:
«Presto atención a la gente ordinaria porque yo mismo soy ordinario. Mi padre no era el alcalde de la ciudad, el director de un centro universitario o el dueño de un periódico. Era un mero trabajador. Yo soy un mero trabajador. Mi perspectiva es la de un intruso, de un luchador, de un advenedizo, de alguien que procede de una clase inferior. Y creo que la gente más ordinaria también es interesante y se merece que se informe sobre ellos. A un periodista más tradicional solo le importa contar lo que hace la gente importante». (Gay Talese)
Són els mateixos veneçolans i la manera com expliquen les seves contradiccions els que ajuden a entendre el perquè dels 14 anys d’Hugo Chávez i les raons del seu carisma. Sense ells, només amb l’anàlisi de l’alta política, no seriem capaços d’entendre aquest país tan difícil d’estimar d’entrada però del qual, amb el temps, és impossible desenamorar-se.
Un dels primers actes en què vam veure Juan Manuel Santos arremangar-se com a president va ser el 7 de desembre del 2010, a Bello, una població al costat de Medellín on una esllavissada de fang i escombraries va colgar unes 120 persones.
Ell feia una visita pel que havia quedat dret de la barriada i, nosaltres, que no hi haviem arribat amb la comitiva de premsa presidencial, el vam esperar des del cantó dels veïns. El record dels personatges d’aquell video és dels que queda per sempre, sobretoto el d’Humberto Espinosa, desplaçat a Bello a causa del conflicte, que li demanava ajuda al president amb aquella dignitat que tan sacseja quan prové de persones de pocs recursos i paraula fluïda.
La conversa que vam captar en aquella crònica entre Santos i els veïns reflecteix el procés de conscienciació d’un polític pragmàtic que entén que si no s’acaba el conflicte intern i la desigualtat que colpeja el seu país, aquest no sortirà mai de l’espiral de subdesenvolupament, per molts índexs de creixement econòmic positius que tingui en l’actualitat.
Santos ha escenificat aquest 2012 la voluntat de negociar la pau amb les Forces Armades de Colòmbia a Bello, el dia que va inaugurar les cases promeses aquell desembre del 2010 a l’Humberto i els altres veïns. Pels que hi vam ser, la foto i el lloc estan plens de significat.
No vull amb això dir que tot el mèrit d’aquest principi d’acord entre el govern i les Farc sigui de Juan Manuel Santos. L’altre bàndol també té un protagonista, avui mort. Alfonso Cano, el líder de la guerrilla marxista des de la mort de Manuel Marulanda fins la seva pròpia, va ser qui va iniciar el procés de conscienciació interna imprescindible per arribar on avui som.
No ha rebut l’atenció de les càmeres ni tampoc té gaires testimonis directes, però el viratge que ha fet la guerrilla ha estat, probablement, l’element més essencial de tots. Yezid Arteta, exguerriller de les Farc i ara investigador de l’Escola de Cultura de Pau de la UAB, explica que Cano estava preparant l’organització per aquest escenari de negociacions i es pregunta per quina raó el van matar si el govern ja hi havia establert uns primers contactes.
La resposta té molt a veure amb la lluita de forces, no sempre coincidents, al sí de l’Exèrcit i del govern colombià. Però més enllà d’això, el més interessant és el convenciment d’Arterta que ni aquesta mort ni les ofensives militars o rebels que hi puguin haver durant el procés de negociacions el podran dinamitar: “Les FARC treballen a llarg termini amb unes decisions que van prenent de manera col.lectiva, i molt lentament. Però quan aquestes postures son aprovades per la cúpula i s’irradien al conjunt de l’organització, el seu mandat es compleix fidelment. I quan Alfonso Cano mor, el seu successor Timoleón Jiménez, àlies “Timochenko”, simplement continua per aquest camí perquè era el que s’havia pactat dins la cúpula.”
A les Farc el concepte d’allò trascendental no existeix, diu l’ex guerriller reconvertit en pacificador després de 13 anys de lluita armada i 10 a la presó. Això mateix el fa ser tremendament optimista de cara al futur.
“No hi ha cap dels temes importants que no es toquin en el document de pre-acord: desarmament, final del conflicte, justícia transicional, víctimes i veritat. Son temes que en les agendes anteriors no s’havien treballat mai.”
Ell feia una visita pel que havia quedat dret de la barriada i, nosaltres, que no hi haviem arribat amb la comitiva de premsa presidencial, el vam esperar des del cantó dels veïns. El record dels personatges d’aquell video és dels que queda per sempre, sobretoto el d’Humberto Espinosa, desplaçat a Bello a causa del conflicte, que li demanava ajuda al president amb aquella dignitat que tan sacseja quan prové de persones de pocs recursos i paraula fluïda.
La conversa que vam captar en aquella crònica entre Santos i els veïns reflecteix el procés de conscienciació d’un polític pragmàtic que entén que si no s’acaba el conflicte intern i la desigualtat que colpeja el seu país, aquest no sortirà mai de l’espiral de subdesenvolupament, per molts índexs de creixement econòmic positius que tingui en l’actualitat.
Santos ha escenificat aquest 2012 la voluntat de negociar la pau amb les Forces Armades de Colòmbia a Bello, el dia que va inaugurar les cases promeses aquell desembre del 2010 a l’Humberto i els altres veïns. Pels que hi vam ser, la foto i el lloc estan plens de significat.
No vull amb això dir que tot el mèrit d’aquest principi d’acord entre el govern i les Farc sigui de Juan Manuel Santos. L’altre bàndol també té un protagonista, avui mort. Alfonso Cano, el líder de la guerrilla marxista des de la mort de Manuel Marulanda fins la seva pròpia, va ser qui va iniciar el procés de conscienciació interna imprescindible per arribar on avui som.
No ha rebut l’atenció de les càmeres ni tampoc té gaires testimonis directes, però el viratge que ha fet la guerrilla ha estat, probablement, l’element més essencial de tots. Yezid Arteta, exguerriller de les Farc i ara investigador de l’Escola de Cultura de Pau de la UAB, explica que Cano estava preparant l’organització per aquest escenari de negociacions i es pregunta per quina raó el van matar si el govern ja hi havia establert uns primers contactes.
La resposta té molt a veure amb la lluita de forces, no sempre coincidents, al sí de l’Exèrcit i del govern colombià. Però més enllà d’això, el més interessant és el convenciment d’Arterta que ni aquesta mort ni les ofensives militars o rebels que hi puguin haver durant el procés de negociacions el podran dinamitar: “Les FARC treballen a llarg termini amb unes decisions que van prenent de manera col.lectiva, i molt lentament. Però quan aquestes postures son aprovades per la cúpula i s’irradien al conjunt de l’organització, el seu mandat es compleix fidelment. I quan Alfonso Cano mor, el seu successor Timoleón Jiménez, àlies “Timochenko”, simplement continua per aquest camí perquè era el que s’havia pactat dins la cúpula.”
A les Farc el concepte d’allò trascendental no existeix, diu l’ex guerriller reconvertit en pacificador després de 13 anys de lluita armada i 10 a la presó. Això mateix el fa ser tremendament optimista de cara al futur.
“No hi ha cap dels temes importants que no es toquin en el document de pre-acord: desarmament, final del conflicte, justícia transicional, víctimes i veritat. Son temes que en les agendes anteriors no s’havien treballat mai.”
06/08/2012: Eleccions, drogues i blanqueig de diners
Les eleccions a Mèxic han donat guanyador al PRI i el seu candidat, Enrique Peña Nieto, prendrà possessió del càrrec el pròxim 1 de desembre. Però el seu rival, Andrés Manuel López Obrador no tira la tovallola. Continuarà denunciant les irregularitats demostrades durant la campanya i el dia de les eleccions fins que calgui, i més ara, quan sap que la seva figura política ha quedat ja cremada, després de ser el representant de l’esquerra a les presidencials en dues ocasions.
El president electe Enrique Peña Nieto respon en aquesta entrevista a les proves del frau i, amb les respostes genèriques, es dóna per satisfet i afrontarà els pròxims sis anys, sense més debat sobre la qüestió.
En aquest altre video, es veu un grup de votants dels PRI que protesten perquè el partit no els va pagar el que els havia promès el dia de les eleccions. “Muchos de nosotros estamos aquí por el dinero, sinceramente”, diu una dona. És la mostra trista de la realitat d’aquest país, on vendre’s el vot per 100 pesos, per 6 euros, és una necessitat. A Mèxic hi viuen 52 milions de pobres.
Mèxic potser no és un estat fallit, insisteixen els seus intel.lectuals, però el que hi passa ens hauria de cridar l’atenció a tots. Per un sèrie de coincidències, hi conflueixen un seguit d'elements que alerten del que pot passar en qualsevol estat del món si fallen els sistemes de control democràtics i financers.
L’últim capítol, la prova que la Comissió Nacional Bancària i de Valors –la CNBV- i la filial local del banc britànico-xinès HSBC han estat implicats durant anys en el blanqueig de diners del narcotràfic i la corrupció de l’administració.
Una Comissió d’investigació del Senat dels Estats Units ha desenmascarat i provat, aquest juliol, fets com aquests:
- la filial mexicana d'HSBC va enviar el 2007 i el 2008 un total de 7 bilions de dòlars – més de 5.600 milions d’euros- en efectiu, en camions, cotxes o a través de transferències fetes des de cases de canvi cap a oficines d’HSBC als Estats Units.
- la CNBV va fer els ulls grossos durant anys a aquest tipus d’operacions
- uns 40 milions de dòlars van tornar a Mèxic, des dels Estats Units, cap a comptes de l’HSBC, en efectiu, o sigui, sense ser declarats a les autoritats aduaneres nord-americanes
L’escàndol s’ha acabat amb el pagament d’una multa d’uns 27 milions de dòlars de la filial mexicana d’HSBC a la CNBV i amb la dimissió del cap de regulacions de la companyia des del 2002, David Bagley, just després de declarar davant el comitè del Senat nord-americà.
El president electe Enrique Peña Nieto respon en aquesta entrevista a les proves del frau i, amb les respostes genèriques, es dóna per satisfet i afrontarà els pròxims sis anys, sense més debat sobre la qüestió.
En aquest altre video, es veu un grup de votants dels PRI que protesten perquè el partit no els va pagar el que els havia promès el dia de les eleccions. “Muchos de nosotros estamos aquí por el dinero, sinceramente”, diu una dona. És la mostra trista de la realitat d’aquest país, on vendre’s el vot per 100 pesos, per 6 euros, és una necessitat. A Mèxic hi viuen 52 milions de pobres.
Mèxic potser no és un estat fallit, insisteixen els seus intel.lectuals, però el que hi passa ens hauria de cridar l’atenció a tots. Per un sèrie de coincidències, hi conflueixen un seguit d'elements que alerten del que pot passar en qualsevol estat del món si fallen els sistemes de control democràtics i financers.
L’últim capítol, la prova que la Comissió Nacional Bancària i de Valors –la CNBV- i la filial local del banc britànico-xinès HSBC han estat implicats durant anys en el blanqueig de diners del narcotràfic i la corrupció de l’administració.
Una Comissió d’investigació del Senat dels Estats Units ha desenmascarat i provat, aquest juliol, fets com aquests:
- la filial mexicana d'HSBC va enviar el 2007 i el 2008 un total de 7 bilions de dòlars – més de 5.600 milions d’euros- en efectiu, en camions, cotxes o a través de transferències fetes des de cases de canvi cap a oficines d’HSBC als Estats Units.
- la CNBV va fer els ulls grossos durant anys a aquest tipus d’operacions
- uns 40 milions de dòlars van tornar a Mèxic, des dels Estats Units, cap a comptes de l’HSBC, en efectiu, o sigui, sense ser declarats a les autoritats aduaneres nord-americanes
L’escàndol s’ha acabat amb el pagament d’una multa d’uns 27 milions de dòlars de la filial mexicana d’HSBC a la CNBV i amb la dimissió del cap de regulacions de la companyia des del 2002, David Bagley, just després de declarar davant el comitè del Senat nord-americà.
23/06/2012: Una destitució controvertida
No puc negar que, veient com es desenvolupaven les notícies sobre la voluntat de fer un judici polític al ja expresident del Paraguai Fernando Lugo, de seguida em van venir al cap els dies anteriors al cop d’estat contra Manuel Zelaya a Hondures. Aquell juny del 2009 s’estava buscant un mecanisme legal per fer fora un president que havia perdut la confiança de la majoria de la cambra baixa. Però les presses d’alguns van precipitar els esdeveniments i a tothom li va quedar clar que, al final, el que es pretenia era fer-lo fora, fos com fos; si calia, amb un cop d’estat.
La crisi hondurenya es va tancar en fals i només el temps ha fet acceptar als països més ofesos per l’expulsió de “Mel” Zelaya la reincorporació d’Hondures a l’Organització d’Estat Americans.
Al Paraguai, un altre país de l’òrbita bolivariana, l’OEA no ha reaccionat de manera unànime. Però sí que ho han fet individualment la gran majoria de països llatinoamericans, que han lamentat que Fernando Lugo no hagi tingut temps de preparar una defensa digna.
La Constitució paraguaiana preveu la possibilitat d’un judici polític al president, però no en reglamenta bé el procediment. En nom de la legitimitat del vot, que és la mateixa en els congressistes que en el president, el Senat pot exercir de tribunal, i el Parlament, de fiscal. Però Fernando Lugo ha tingut amb prou feines vint-i-quatre hores per preparar la seva defensa, sabent, d’entrada, que els diputats i senadors del Partit Liberal, amb el qual va arribar el poder, li havien retirat la confiança.
A Lugo, doncs, l’ha destituït una majoria de senadors per “mal compliment” de la gestió de la massacre de Canindeyú del 15 de juny. Un grup de policies anaven a fer complir una ordre de desallotjament en aquest departament fronterer amb el Brasil quan franctiradors barrejats amb camperols que reclamaven terres per cultivar i sobreviure els van parar una emboscada. L’ordre la va donar un jutge per protegir un latifundista. De resultes dels enfrontaments van morir sis policies i onze “sense terra”, i hi va haver desenes de ferits, alguns greus.
Només el temps dirà si l’enfrontament va ser una trampa que van parar al president o si, senzillament, els congressistes van aprofitar els fets per treure-se’l de sobre. En tot cas, el latifundista no era un qualsevol. Era Blas Riquelme, exsenador i expresident del Partido Colorado, que va governar el país durant seixanta-dos anys, inclòs el període de la dictadura d’Alfredo Stroessner. Diversos diaris del Paraguai expliquen que la terra que els camperols van gosar ocupar formava part d’un lot de dues mil hectàrees que pertanyien a l’Estat paraguaià i que Riquelme s’havia apropiat mitjançant subterfugis legals feia uns anys.
Fernando Lugo, que no ha tingut mai el suport fidel de gaires diputats ni senadors, començava a ser molest per a les elits econòmiques i polítiques del Paraguai a mesura que s’acostaven les presidencials d’abril del 2013. I això que, com a president, ha donat ministeris tant a liberals com a "coloristes". I no ha supervisat precisament amb mà ferma les decisions dels seus ministres.
Però, després de superar un càncer limfàtic i els escàndols sobre la paternitat de dues criatures engendrades mentre era bisbe, Lugo potser s’hauria tornat a postular com a candidat a president. Conscient de la seva feblesa política, tenia la intenció d’aglutinar els sectors més desafavorits al voltant d’una força social realment d’esquerres. Ja no ho podrà fer. Ha acceptat ser destituït perquè no tenia cap fil legal on agafar-se.
En els seus tres anys de govern no ha pogut canviar gaire res del Paraguai. Volia fer una reforma agrària que posés fi de debò a la desigualtat i a un latifundisme de caire medieval. Era el seu principal objectiu i el que també reclamen les Nacions Unides.
En l'últim Informe que ha fet sobre el Paraguai, la relatora especial de Nacions Unides Magdalena Sepúlveda menciona que el país té “greus problemes per superar la pobresa” i assenyala com a causa principal d’això, “en primer lloc, la corrupció i, després, la mala distribució de la terra a les zones rurals”. A més d’un “sistema tributari regressiu, problemes mediambientals i una limitada capacitat institucional.
La crisi hondurenya es va tancar en fals i només el temps ha fet acceptar als països més ofesos per l’expulsió de “Mel” Zelaya la reincorporació d’Hondures a l’Organització d’Estat Americans.
Al Paraguai, un altre país de l’òrbita bolivariana, l’OEA no ha reaccionat de manera unànime. Però sí que ho han fet individualment la gran majoria de països llatinoamericans, que han lamentat que Fernando Lugo no hagi tingut temps de preparar una defensa digna.
La Constitució paraguaiana preveu la possibilitat d’un judici polític al president, però no en reglamenta bé el procediment. En nom de la legitimitat del vot, que és la mateixa en els congressistes que en el president, el Senat pot exercir de tribunal, i el Parlament, de fiscal. Però Fernando Lugo ha tingut amb prou feines vint-i-quatre hores per preparar la seva defensa, sabent, d’entrada, que els diputats i senadors del Partit Liberal, amb el qual va arribar el poder, li havien retirat la confiança.
A Lugo, doncs, l’ha destituït una majoria de senadors per “mal compliment” de la gestió de la massacre de Canindeyú del 15 de juny. Un grup de policies anaven a fer complir una ordre de desallotjament en aquest departament fronterer amb el Brasil quan franctiradors barrejats amb camperols que reclamaven terres per cultivar i sobreviure els van parar una emboscada. L’ordre la va donar un jutge per protegir un latifundista. De resultes dels enfrontaments van morir sis policies i onze “sense terra”, i hi va haver desenes de ferits, alguns greus.
Només el temps dirà si l’enfrontament va ser una trampa que van parar al president o si, senzillament, els congressistes van aprofitar els fets per treure-se’l de sobre. En tot cas, el latifundista no era un qualsevol. Era Blas Riquelme, exsenador i expresident del Partido Colorado, que va governar el país durant seixanta-dos anys, inclòs el període de la dictadura d’Alfredo Stroessner. Diversos diaris del Paraguai expliquen que la terra que els camperols van gosar ocupar formava part d’un lot de dues mil hectàrees que pertanyien a l’Estat paraguaià i que Riquelme s’havia apropiat mitjançant subterfugis legals feia uns anys.
Fernando Lugo, que no ha tingut mai el suport fidel de gaires diputats ni senadors, començava a ser molest per a les elits econòmiques i polítiques del Paraguai a mesura que s’acostaven les presidencials d’abril del 2013. I això que, com a president, ha donat ministeris tant a liberals com a "coloristes". I no ha supervisat precisament amb mà ferma les decisions dels seus ministres.
Però, després de superar un càncer limfàtic i els escàndols sobre la paternitat de dues criatures engendrades mentre era bisbe, Lugo potser s’hauria tornat a postular com a candidat a president. Conscient de la seva feblesa política, tenia la intenció d’aglutinar els sectors més desafavorits al voltant d’una força social realment d’esquerres. Ja no ho podrà fer. Ha acceptat ser destituït perquè no tenia cap fil legal on agafar-se.
En els seus tres anys de govern no ha pogut canviar gaire res del Paraguai. Volia fer una reforma agrària que posés fi de debò a la desigualtat i a un latifundisme de caire medieval. Era el seu principal objectiu i el que també reclamen les Nacions Unides.
En l'últim Informe que ha fet sobre el Paraguai, la relatora especial de Nacions Unides Magdalena Sepúlveda menciona que el país té “greus problemes per superar la pobresa” i assenyala com a causa principal d’això, “en primer lloc, la corrupció i, després, la mala distribució de la terra a les zones rurals”. A més d’un “sistema tributari regressiu, problemes mediambientals i una limitada capacitat institucional.
Categories: General
Aquest mes de maig, la Cambra baixa colombiana ha aprovat un projecte de llei que permet despenalitzar el cultiu de droga. Colòmbia, recordem-ho, encara és el país d’on surten més quilos de pasta de coca cap a la resta del món. Ja no és el país amb més hectàrees de cultiu de plantes de coca, Perú li ha passat al davant, però les millores genètiques en la planta ha fet que, a Colòmbia, s’arribin a fer més de quatre i cinc collites l’any. Així que, en conjunt, el nombre de quilos de cocaïna que surten il.legalment de les costes del Pacífic i del Carib no para de créixer.
Eficiència i productivitat són lemes, ja, de la indústria del narcotràfic, un negoci tan lucratiu i poderós que es cobra gratuïtament milers de morts a l’any sense que cap govern hi pugui fer res i que es burla de les polítiques en favor d’erradicar els camps de coca.
El projecte dels diputats colombians -que sí que manté el caràcter punitiu de la transformació i comercialització de les drogues- ha passat tot just una primera fase i no serà efectiu fins que acabi el seu tràmit legislatiu. El govern de Juan Manuel Santos d’entrada no hi està d’acord, perquè no té un marc jurídic prou segur, però el mateix president de Colòmbia ha demanat públicament i en més d’una ocasió als mandataris de tot el món que es comenci a debatre la legalització d’una manera serena.
El debat s’ha obert per primer cop en la Cimera de les Amèriques d’aquest 2012 i perquè els 50.000 morts en deu anys que la guerra contra el narcotràfic a Mèxic comença a ser una xifra prou escandalosa com per cridar l’atenció.
Guatemala es pot considerar ja un estat controlat pels narcotraficants, un estat fallit des del punt de vista judicial i policial.
La mateixa Colòmbia comença a acceptar que, malgrat una dècada de milionàries ajudes dels Estats Units, les polítiques antidroga hi han fracassat. I, tot i que el nord consumidor s’hi oposa, el sud productor, cansat de deixar-hi morts, s’ha començat a rebel.lar.
La darrera aportació al debat, però, procedeix de casa nostra. Araceli Manjón-Cabezas, catedràtica de Dret penal de la Universitat Complutense, ex magistrada de l’Audiència Nacional i mà dreta de Baltasar Garzón en l’època que dirigia el Pla Nacional contra les Drogues, ho explica al llibre La Solución.
Defensa que la prohibició de consumir ha fracassat en l’objectiu principal d’un món lliure de drogues i que ha alimentat el crim organitzat i la corrupció fins a nivells insostenibles.
Els contraris a la legalització recorden que si les drogues estan prohibides és perquè són nocives per a la població, un argument que es desmunta ràpidament quan es recorda que el tabac i l’alcohol, que consumits en abús són indiscutiblement perniciosos, són legals.
Més extensament, els arguments a favor i en contra es van plantejar en el cara a cara dirigit per Montse Jené al canal 324.
Com a pas intermig per a una legalització controlada, doncs, Araceli Manjón defensa la despenalització del consum i aporta l’exemple recent del Brasil on s’han reenfocat les polítiques i s’ha optat per la rehabilització i el tractament enlloc de l’empresonament sistemàtic del consumidor, com a pas previ a la despenalització del consum. Aquest testimoni d'un petit traficant i consumidor que cau en una inevitable espiral diabòlica de delinqüència és prou il.lustratiu del fracàs del que s'havia fet fins aleshores.
Els arguments a favor de la legalització són nombrosos i convincents però és cert que el debat començarà a ser interessant quan sigui l’hora de formular un possible full de ruta per posar en marxar la legalització.
Exemples com els de Bolívia haurien de valdre, també, com a toc d’alerta. En un país on ja està legalitzat bona part del cultiu per motius de tradició cultural, el mateix president Evo Morales ha reconegut que no pot controlar que una part de les hectàrees que els camperols dediquen a fer créixer la planta de coca vagi a parar a mans il.legals.
Eficiència i productivitat són lemes, ja, de la indústria del narcotràfic, un negoci tan lucratiu i poderós que es cobra gratuïtament milers de morts a l’any sense que cap govern hi pugui fer res i que es burla de les polítiques en favor d’erradicar els camps de coca.
El projecte dels diputats colombians -que sí que manté el caràcter punitiu de la transformació i comercialització de les drogues- ha passat tot just una primera fase i no serà efectiu fins que acabi el seu tràmit legislatiu. El govern de Juan Manuel Santos d’entrada no hi està d’acord, perquè no té un marc jurídic prou segur, però el mateix president de Colòmbia ha demanat públicament i en més d’una ocasió als mandataris de tot el món que es comenci a debatre la legalització d’una manera serena.
El debat s’ha obert per primer cop en la Cimera de les Amèriques d’aquest 2012 i perquè els 50.000 morts en deu anys que la guerra contra el narcotràfic a Mèxic comença a ser una xifra prou escandalosa com per cridar l’atenció.
Guatemala es pot considerar ja un estat controlat pels narcotraficants, un estat fallit des del punt de vista judicial i policial.
La mateixa Colòmbia comença a acceptar que, malgrat una dècada de milionàries ajudes dels Estats Units, les polítiques antidroga hi han fracassat. I, tot i que el nord consumidor s’hi oposa, el sud productor, cansat de deixar-hi morts, s’ha començat a rebel.lar.
La darrera aportació al debat, però, procedeix de casa nostra. Araceli Manjón-Cabezas, catedràtica de Dret penal de la Universitat Complutense, ex magistrada de l’Audiència Nacional i mà dreta de Baltasar Garzón en l’època que dirigia el Pla Nacional contra les Drogues, ho explica al llibre La Solución.
Defensa que la prohibició de consumir ha fracassat en l’objectiu principal d’un món lliure de drogues i que ha alimentat el crim organitzat i la corrupció fins a nivells insostenibles.
Els contraris a la legalització recorden que si les drogues estan prohibides és perquè són nocives per a la població, un argument que es desmunta ràpidament quan es recorda que el tabac i l’alcohol, que consumits en abús són indiscutiblement perniciosos, són legals.
Més extensament, els arguments a favor i en contra es van plantejar en el cara a cara dirigit per Montse Jené al canal 324.
Com a pas intermig per a una legalització controlada, doncs, Araceli Manjón defensa la despenalització del consum i aporta l’exemple recent del Brasil on s’han reenfocat les polítiques i s’ha optat per la rehabilització i el tractament enlloc de l’empresonament sistemàtic del consumidor, com a pas previ a la despenalització del consum. Aquest testimoni d'un petit traficant i consumidor que cau en una inevitable espiral diabòlica de delinqüència és prou il.lustratiu del fracàs del que s'havia fet fins aleshores.
Els arguments a favor de la legalització són nombrosos i convincents però és cert que el debat començarà a ser interessant quan sigui l’hora de formular un possible full de ruta per posar en marxar la legalització.
Exemples com els de Bolívia haurien de valdre, també, com a toc d’alerta. En un país on ja està legalitzat bona part del cultiu per motius de tradició cultural, el mateix president Evo Morales ha reconegut que no pot controlar que una part de les hectàrees que els camperols dediquen a fer créixer la planta de coca vagi a parar a mans il.legals.
Següent
