Fa poc més d’un any i mig que som a Colòmbia i en aquest temps hem conegut almenys deu colombians que viuen o han estat vivint a Catalunya. I, d’aquests, tots menys un, o sigui, nou dels deu, parlen català. Un català més que acceptable, entenedor i amb un accent particular que el fa ben gustós d’escoltar. I no només això; un cop a Colòmbia, quan saben que estan amb catalans catalanoparlants, de seguida es posen a parlar en la nostra llengua. Com per no voler-la perdre i demostrar-nos que sí, que van fer l’esforç d’aprendre-la entre tants altres esforços que comporta la immigració.
Però al cap d’una estona de conversa, en almenys tres casos, hem hagut de sentir d’aquests colombians catalanoparlants un retret que ens ha dolgut. Ens ha dolgut primer i ens ha obligat a reflexionar després. En un cas, que si la senyora del forn li diu a la colombiana d’aspecte ben llatí que li ha demanat una barra de pa que si “nena, per parlar aquest català millor no el parlis, que destrosses la llengua”. En un altre cas, la mala costum de molts de nosaltres que, al sentir un llatinoamericà adreçant-se en català, canviem al castellà, per pudor? per vergonya? per fer-nos els comprensius i educats? o, amb perdó, perquè portem molta tonteria a sobre? La reflexió del colombià a qui això li ha passat desenes de vegades és: “com pot ser que estimeu tan poc la vostra llengua com per canviar-la quan algú que està fent l’esforç de parlar-la se us adreça en català?” I afegeix: “ Als immigrants, ens exigiu que parlem català, i quan ho fem no ens faciliteu mai l’aprenentatge; perquè, com podem aprendre’l bé si no el podem parlar amb vosaltres i només a classe?”
El tercer cas no és un retret sinó un elogi a la feina que l’escolarització en català fa en la immigració. En una ocasió en un avió i en una altra fa poc en una comunió, he pogut parlar amb nens que estan estudiant primària a casa nostra. Precisament perquè són nens i estan deslliurats de prejudicis, saber i parlar una altra llengua no els fa ni fred ni calor, la parlen com si res. T’entenen i s’expressen sens problema i, és més, fan de mestres als seus pares; ens ho destacava una mare dels seus dos fills. I ens afegia: “també hi ajuda la tele, els dibuixos animats”. O sigui, Tv3. En aquest cas, afegeixo, hi ajuda a més el fet que viuen en un poble, on la convivència entre catalanoparlants i castellanoparlants està més normalitzada i hi ha menys sensació de gueto que a les grans ciutats.
I, ja per acabar, aquest diumenge passat, mentre miràvem el final de la jornada electoral amb un grup d’amics d’arreu d'Espanya, una valenciana de Castelló em deia: “L’apagada de Tv3 al País Valencià, més que un problema lingüístic, és un problema de llibertat d’expressió”. I rememorava, per exemple, el dia dels atemptats de l’11-M a Madrid i la informació que es fa sobre el conflicte Basc.
PS: La foto de la Shakira és una llicència per cridar l'atenció. Quan al google imatges s'hi escriu "catalan colombiano", surten, sobretot, fotos de la Shakira. Si s'escriu "català colombià" cap de les imatges destaca sobre les altres.
Però al cap d’una estona de conversa, en almenys tres casos, hem hagut de sentir d’aquests colombians catalanoparlants un retret que ens ha dolgut. Ens ha dolgut primer i ens ha obligat a reflexionar després. En un cas, que si la senyora del forn li diu a la colombiana d’aspecte ben llatí que li ha demanat una barra de pa que si “nena, per parlar aquest català millor no el parlis, que destrosses la llengua”. En un altre cas, la mala costum de molts de nosaltres que, al sentir un llatinoamericà adreçant-se en català, canviem al castellà, per pudor? per vergonya? per fer-nos els comprensius i educats? o, amb perdó, perquè portem molta tonteria a sobre? La reflexió del colombià a qui això li ha passat desenes de vegades és: “com pot ser que estimeu tan poc la vostra llengua com per canviar-la quan algú que està fent l’esforç de parlar-la se us adreça en català?” I afegeix: “ Als immigrants, ens exigiu que parlem català, i quan ho fem no ens faciliteu mai l’aprenentatge; perquè, com podem aprendre’l bé si no el podem parlar amb vosaltres i només a classe?”
El tercer cas no és un retret sinó un elogi a la feina que l’escolarització en català fa en la immigració. En una ocasió en un avió i en una altra fa poc en una comunió, he pogut parlar amb nens que estan estudiant primària a casa nostra. Precisament perquè són nens i estan deslliurats de prejudicis, saber i parlar una altra llengua no els fa ni fred ni calor, la parlen com si res. T’entenen i s’expressen sens problema i, és més, fan de mestres als seus pares; ens ho destacava una mare dels seus dos fills. I ens afegia: “també hi ajuda la tele, els dibuixos animats”. O sigui, Tv3. En aquest cas, afegeixo, hi ajuda a més el fet que viuen en un poble, on la convivència entre catalanoparlants i castellanoparlants està més normalitzada i hi ha menys sensació de gueto que a les grans ciutats.
I, ja per acabar, aquest diumenge passat, mentre miràvem el final de la jornada electoral amb un grup d’amics d’arreu d'Espanya, una valenciana de Castelló em deia: “L’apagada de Tv3 al País Valencià, més que un problema lingüístic, és un problema de llibertat d’expressió”. I rememorava, per exemple, el dia dels atemptats de l’11-M a Madrid i la informació que es fa sobre el conflicte Basc.
PS: La foto de la Shakira és una llicència per cridar l'atenció. Quan al google imatges s'hi escriu "catalan colombiano", surten, sobretot, fotos de la Shakira. Si s'escriu "català colombià" cap de les imatges destaca sobre les altres.
12/11/2011: Calle 13 es menja els Grammy
S'ha de ser un artista en majúscules per poder-se mantenir any rera any i disc rera disc -i ja en son quatre- en els punts més alts dels mercats de música llatinoamericana i alhora conservar un discurs contestatari en la música, dur amb els governs i dur amb l'establishment. Calle 13 ho aconsegueix. I aquest any, el 2011, amb 19 premis Latin Grammy a la butxaca.
Han obert la cerimònia amb un dels seus raps de carrer acompanyats ni més ni menys que per Gustavo Dudamel, el jove director veneçolà de la Simfònica de Los Ángeles en aquest cas dirigint l'Orquestra Simfònica Simón Bolívar. La combinació d'estils era molt arriscada, però el resultat és més que digne.
Durant la cerimònia, René "Residente" Pérez, lletrista i líder de Calle 13, va lluir diverses camisetes amb missatges directes, com acostuma a fer; en aquest cas la més contestatària ha estat "Educación Pública Gratuita, República Dominicana, Puerto Rico, Colombia, Chile", en referència a les mobilitzacions estudiantils que des de fa mesos s'estan donant lloc en aquests països. Va ser la nota reivindicativa d'un artista que és capaç d'obrir els Grammy i alhora agradar a Fidel Castro.
Han obert la cerimònia amb un dels seus raps de carrer acompanyats ni més ni menys que per Gustavo Dudamel, el jove director veneçolà de la Simfònica de Los Ángeles en aquest cas dirigint l'Orquestra Simfònica Simón Bolívar. La combinació d'estils era molt arriscada, però el resultat és més que digne.
Durant la cerimònia, René "Residente" Pérez, lletrista i líder de Calle 13, va lluir diverses camisetes amb missatges directes, com acostuma a fer; en aquest cas la més contestatària ha estat "Educación Pública Gratuita, República Dominicana, Puerto Rico, Colombia, Chile", en referència a les mobilitzacions estudiantils que des de fa mesos s'estan donant lloc en aquests països. Va ser la nota reivindicativa d'un artista que és capaç d'obrir els Grammy i alhora agradar a Fidel Castro.
Categories: General
10/11/2011: Quan una revolució fracassa
El resultat de les eleccions a Nicaragua haurien causat ja almenys sis morts arreu del país, entre simpatitzants del Front Sandinista d'Alliberament Nacional i simpatitzants de l'Aliança PLI. Els liberals no han sortit al carrer fins que els sandinistes els han abandonat, després de dos dies celebrant la segona victòria consecutiva de l'FSLN, la segona consecutiva, també, del president Daniel Ortega.
Entendre les anades i vingudes polítiques d'aquest país no és una tasca fàcil. Els fronts tradicionals d'esquerres i dretes s'han diluït i la pugna es dirimeix, ara, entre autoritarisme i democràcia, segons la visió dels que se situen a l'àmbit demòcrata. En tot cas, ningú que no sigui afí al front discuteix que el procés electoral ha tingut irregularitats des de l'inici, des de la mateixa convocatòria electoral. Tampoc ningú discuteix que el Front hauria guanyat, amb frau o sense, i per reforçar l'argument us deixem l'informe de la Missió electoral de la Unió Europea. El que queda ja en l'àmbit del dubte raonable és si Daniel Ortega hauria guanyat per tants punts de diferència i el Front hauria aconseguit la majoria absoluta a l'Assamblea Nacional, un objectiu no amagat del seu projecte polític.
Però la intenció d'aquesta entrada del blog no és tant l'anàlisi de les eleccions com una invitació a entendre la deriva postrevolucionària de l'últim país llatinoamericà en viure una guerra de guerrilles. No es pot fer un anàlisi de l'actualitat sense recordar el context de la revolució en contra de la dictadura d'Anastasio Somoza i la llarga guerra entre el Front Sandinista i la Contra. I quina veu millor que la de Sergio Ramírez per explicar-ho.
Membre del Front en la clandestinitat, vicepresident del primer govern sandinista i després líder de l'escissió que l'FSLN va patir als noranta per desavinences amb les maneres de fer de Daniel Ortega, Sergio Ramírez explica, amb la cruesa de la primera persona i una capacitat d'autocrítica que dignifica el relat, com neix i creix una revolució que va acabar traïnt els seus propis ideals, més per inexperiència i fidelitat al dogma que per mala voluntat.
El llibre, Adiós Muchachos, és antic, de fa més d'una dècada, però continua vigent per l'anàlisi final sobre el sandinisme actual, desprovist dels odis maniqueus que podria generar una deserció com la que Ramírez i 32 diputats sandinistes més van protagonitzar el 1995. Un manual imprescindible sobre la història recent de l'Amèrica Llatina.
Entendre les anades i vingudes polítiques d'aquest país no és una tasca fàcil. Els fronts tradicionals d'esquerres i dretes s'han diluït i la pugna es dirimeix, ara, entre autoritarisme i democràcia, segons la visió dels que se situen a l'àmbit demòcrata. En tot cas, ningú que no sigui afí al front discuteix que el procés electoral ha tingut irregularitats des de l'inici, des de la mateixa convocatòria electoral. Tampoc ningú discuteix que el Front hauria guanyat, amb frau o sense, i per reforçar l'argument us deixem l'informe de la Missió electoral de la Unió Europea. El que queda ja en l'àmbit del dubte raonable és si Daniel Ortega hauria guanyat per tants punts de diferència i el Front hauria aconseguit la majoria absoluta a l'Assamblea Nacional, un objectiu no amagat del seu projecte polític.
Però la intenció d'aquesta entrada del blog no és tant l'anàlisi de les eleccions com una invitació a entendre la deriva postrevolucionària de l'últim país llatinoamericà en viure una guerra de guerrilles. No es pot fer un anàlisi de l'actualitat sense recordar el context de la revolució en contra de la dictadura d'Anastasio Somoza i la llarga guerra entre el Front Sandinista i la Contra. I quina veu millor que la de Sergio Ramírez per explicar-ho.
Membre del Front en la clandestinitat, vicepresident del primer govern sandinista i després líder de l'escissió que l'FSLN va patir als noranta per desavinences amb les maneres de fer de Daniel Ortega, Sergio Ramírez explica, amb la cruesa de la primera persona i una capacitat d'autocrítica que dignifica el relat, com neix i creix una revolució que va acabar traïnt els seus propis ideals, més per inexperiència i fidelitat al dogma que per mala voluntat.
El llibre, Adiós Muchachos, és antic, de fa més d'una dècada, però continua vigent per l'anàlisi final sobre el sandinisme actual, desprovist dels odis maniqueus que podria generar una deserció com la que Ramírez i 32 diputats sandinistes més van protagonitzar el 1995. Un manual imprescindible sobre la història recent de l'Amèrica Llatina.
27/10/2011: El somni de la postguerra
Colòmbia celebra aquest cap de setmana eleccions municipals i regionals, unes eleccions sense grans esperances de canvis radicals. Només la incògnita de si serà l’esquerra o els verds aliats amb l’expresident Uribe qui guanyarà l’alcaldia de la capital, Bogotà, posa una mica d’emoció a tot plegat.
Si en parlem abans que se celebrin és perquè és en la prèvia electoral on s’ha generat la notícia. No hi ha cap titular llampant que faci trontollar les redaccions dels diaris locals o internacionals, no. Només és una mostra més de les dificultats que aquest país té per imposar la democràcia i els valors democràtics. Un exemple dolorós d’una violència persistent que no es desarrela dels hàbits polítics de la societat.
Atenció a les xifres:
Al llarg d’aquest 2011, un total de 88 candidats (a governadors, alcaldies, consells o assemblees regionals) han rebut amenaces; d’aquests, 41 candidats han estat assassinats; 23 han patit atemptats, s’entén que fallits; 7 han estat segrestats.
Les dades són de la Missió d’Observació Electoral, la MOE, una entitat sense ànim de lucre que té observadors dispersats per tota la geografia colombiana.
Però el pitjor de les dades que han donat a conèixer és la comparativa amb les eleccions del 2007. A diferència del que es podria pensar, avui és més perillós que aleshores voler-se implicar en política: els homicidis de candidats han augmentat un 52%.
El titular d’aquesta entrada està inspirat en la cançó “The postwar dream” que Pink Floyd va incloure en el disc The Final Cut, una crítica agra a la política de Margareth Thatcher, “Maggie” a les cançons. No és que vulguem establir cap relació directa entre una cosa i l'altra, no és més que una llicència, per qui vulgui posar banda sonora a aquest article i reflexionar sobre problemes greus que queden silenciats per falta d'interès, també per la falta d'atenció que tots hi posem.
Aquí a Colòmbia, el detall que tothom es pregunta és: i aquesta violència contra els candidats d’on ve exactament? Doncs el més preocupant és que de tot arreu. De les guerrilles, de l’anomenada parapolítica hereva d’aquella que va infestar el parlament de diputats implicats amb el paramilitarisme, també de les suposadament apolítiques “bacrims”, o bandes criminals al servei del narcotràfic...
A Colòmbia també somien en la post-guerra. Però a vegades sembla que visquin amb la il.lusió que aquesta guerra acabarà algun dia per un simple efecte d’inanició.
Per fer front a aquestes eleccions, el govern està militaritzant zones del país perquè la gent pugui anar a votar sense pressions, està intentant evitar la compra de vots als municipis més pobres i, el més important, no nega aquest fenomen de violència política que mina la democràcia als racons més allunyats del país. Però les dades del MOE demostren que aquests esforços no són suficients.
Isabel Galí / Domènec Subirà
Si en parlem abans que se celebrin és perquè és en la prèvia electoral on s’ha generat la notícia. No hi ha cap titular llampant que faci trontollar les redaccions dels diaris locals o internacionals, no. Només és una mostra més de les dificultats que aquest país té per imposar la democràcia i els valors democràtics. Un exemple dolorós d’una violència persistent que no es desarrela dels hàbits polítics de la societat.
Atenció a les xifres:
Al llarg d’aquest 2011, un total de 88 candidats (a governadors, alcaldies, consells o assemblees regionals) han rebut amenaces; d’aquests, 41 candidats han estat assassinats; 23 han patit atemptats, s’entén que fallits; 7 han estat segrestats.
Les dades són de la Missió d’Observació Electoral, la MOE, una entitat sense ànim de lucre que té observadors dispersats per tota la geografia colombiana.
Però el pitjor de les dades que han donat a conèixer és la comparativa amb les eleccions del 2007. A diferència del que es podria pensar, avui és més perillós que aleshores voler-se implicar en política: els homicidis de candidats han augmentat un 52%.
El titular d’aquesta entrada està inspirat en la cançó “The postwar dream” que Pink Floyd va incloure en el disc The Final Cut, una crítica agra a la política de Margareth Thatcher, “Maggie” a les cançons. No és que vulguem establir cap relació directa entre una cosa i l'altra, no és més que una llicència, per qui vulgui posar banda sonora a aquest article i reflexionar sobre problemes greus que queden silenciats per falta d'interès, també per la falta d'atenció que tots hi posem.
Aquí a Colòmbia, el detall que tothom es pregunta és: i aquesta violència contra els candidats d’on ve exactament? Doncs el més preocupant és que de tot arreu. De les guerrilles, de l’anomenada parapolítica hereva d’aquella que va infestar el parlament de diputats implicats amb el paramilitarisme, també de les suposadament apolítiques “bacrims”, o bandes criminals al servei del narcotràfic...
A Colòmbia també somien en la post-guerra. Però a vegades sembla que visquin amb la il.lusió que aquesta guerra acabarà algun dia per un simple efecte d’inanició.
Per fer front a aquestes eleccions, el govern està militaritzant zones del país perquè la gent pugui anar a votar sense pressions, està intentant evitar la compra de vots als municipis més pobres i, el més important, no nega aquest fenomen de violència política que mina la democràcia als racons més allunyats del país. Però les dades del MOE demostren que aquests esforços no són suficients.
Isabel Galí / Domènec Subirà
22/10/2011: El cas d'ETA per a les FARC i el govern colombià
L’anunci de la fi de la violència d’ETA aquí, a Colòmbia, ha tingut un regust personal. El president, Juan Manuel Santos, ha llegit en clau interna el que ha passat al País Basc quan ha llançat un missatge via Twitter que deia: “Benvingut anunci d’ETA. Tant de bo les FARC en segueixin l’exemple”.
Més que dir que les comparacions són inevitables, caldria dir que els anhels són inevitables. Certament, ara hi ha factors circumstancials que fan pensar que el camí de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia pugui seguir el d’ETA, però les realitats i les demandes per a una solució final però integral i justa –que vagi més enllà del cessament de la violència- són diferents.
Com feia temps que es repetia a Espanya sobre ETA, a Colòmbia el govern assegura que la guerrilla d’origen marxista fundada a mitjans dels anys 60, està contra les cordes, arraconada geogràficament i més feble que mai després de perdre gairebé tots els dirigents més destacats.
El 2008 va morir Manuel Marulanda, “Tirofijo”, fundador i líder històric; poc després va morir Raúl Reyes en un bombardeig, i el 2010, el Mono Jojoy, en un altre atac aeri, cabdills històrics també de la guerrilla. Queda al capdavant de les FARC un altre històric, Alfonso Cano, però altres comandants intermedis de fronts i blocs de la guerrilla han anat morint o han estat capturats també aquests últims anys.
Tot i així, les FARC segueixen actives. Aquest mateix dijous, en una emboscada han matat set soldats i nou més estan desapareguts; és una incògnita encara si són captius. I aquesta és la part més vergonyosa per a la guerrilla: els prop d’una vintena de militars que tenen captius, alguns des de fa tretze anys, i el nombre indeterminat –però que podria superar la cinquantena– de civils segrestats, normalment per raons econòmiques, és a dir, per demanar-ne un rescat.
També assegura el govern colombià que la guerrilla avui dia no té suport social. Una afirmació relativa. Si bé és cert que la seva base social s’ha reduït molt, en moltes zones rurals i desfavorides i entre els corrents d’esquerra més ortodoxos segueix havent-hi partidaris dels guerrillers, que en el seu discurs històric preconitzen la justícia social. I aquí ve potser la principal diferència amb el cas d’ETA.
L’endemà de l’anunci etarra, l’esquerra abertzale es va afanyar a aclarir que les raons de la lluita segueixen sent vigents: el dret a l’autodeterminació. El govern colombià hauria de prendre nota que en el seu cas, les raons que van propiciar el sorgiment de les FARC, com el de l’ELN –també actiu tot i que amb menys potencial– o el de l’històric M-19 segueixen sent totalment vigents, són vives, als carrers, als camps i a les costes, plens de zones pobres, de comunitats escanyades i de persones amb futurs escapçats.
Colòmbia és el vuitè país, de 136, amb més desigualtat, segons el coeficient de Gini, que mesura la distribució de la riquesa d’un estat. Per algú que visita Colòmbia per primera vegada, els contrastos entre rics i pobres són impactants, per maniqueu i gastat que pugui semblar això. Hi ha consens en la idea que el problema històric del país sempre ha estat la terra.
El Pla de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), en l’informe d’aquest any 2011, constata que un 52,2 % de les terres està en mans de només un 1,15% de propietaris. Denuncia que és un model de desenvolupament fracassat, injust, excloent, poc democràtic i generador de conflictes.
Des que el govern de Juan Manuel Santos, fa poc més d’un any, va prendre possessió, es pronostica una negociació amb la guerrilla. Un excomandant de l’ELN i un altre de les FARC, en converses amb nosaltres, no han negat que hi ha acostaments extraoficials.
El president Santos ha fet passar pel Congrés una reforma constitucional que s’ha vist com un marc legal per a la pau pensant en la desmobilització de guerrillers i paramilitars, cosa que valida els rumors. Apareix l’optimisme però al costat del recordatori que, per arribar a una solució integral, no es pot obviar la desigualtat, la injustícia social i la pobresa que hi ha al país.
Fa poc, un amic va fer unes classes a alumnes de final de carrera d’Econòmiques i Polítiques d’una prestigiosa universitat del país. Quan els va preguntar com veien l’evolució del país, va descobrir que no en tenien ni idea de què és l’índex Gini ni que Colòmbia hi ocupa el vuitè lloc. Els alumnes van quedar totalment astorats quan el professor els va explicar aquesta realitat i alguns fins i tot van acabar la classe plorant. I, com dic, era una de les universitats on es formen les elits dirigents del país. Paradoxal però totalment real i més il·lustratiu que moltes xifres...
Domènec Subirà
Com feia temps que es repetia a Espanya sobre ETA, a Colòmbia el govern assegura que la guerrilla d’origen marxista fundada a mitjans dels anys 60, està contra les cordes, arraconada geogràficament i més feble que mai després de perdre gairebé tots els dirigents més destacats.
El 2008 va morir Manuel Marulanda, “Tirofijo”, fundador i líder històric; poc després va morir Raúl Reyes en un bombardeig, i el 2010, el Mono Jojoy, en un altre atac aeri, cabdills històrics també de la guerrilla. Queda al capdavant de les FARC un altre històric, Alfonso Cano, però altres comandants intermedis de fronts i blocs de la guerrilla han anat morint o han estat capturats també aquests últims anys.
També assegura el govern colombià que la guerrilla avui dia no té suport social. Una afirmació relativa. Si bé és cert que la seva base social s’ha reduït molt, en moltes zones rurals i desfavorides i entre els corrents d’esquerra més ortodoxos segueix havent-hi partidaris dels guerrillers, que en el seu discurs històric preconitzen la justícia social. I aquí ve potser la principal diferència amb el cas d’ETA.
Colòmbia és el vuitè país, de 136, amb més desigualtat, segons el coeficient de Gini, que mesura la distribució de la riquesa d’un estat. Per algú que visita Colòmbia per primera vegada, els contrastos entre rics i pobres són impactants, per maniqueu i gastat que pugui semblar això. Hi ha consens en la idea que el problema històric del país sempre ha estat la terra.
El Pla de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), en l’informe d’aquest any 2011, constata que un 52,2 % de les terres està en mans de només un 1,15% de propietaris. Denuncia que és un model de desenvolupament fracassat, injust, excloent, poc democràtic i generador de conflictes.
Des que el govern de Juan Manuel Santos, fa poc més d’un any, va prendre possessió, es pronostica una negociació amb la guerrilla. Un excomandant de l’ELN i un altre de les FARC, en converses amb nosaltres, no han negat que hi ha acostaments extraoficials.
Fa poc, un amic va fer unes classes a alumnes de final de carrera d’Econòmiques i Polítiques d’una prestigiosa universitat del país. Quan els va preguntar com veien l’evolució del país, va descobrir que no en tenien ni idea de què és l’índex Gini ni que Colòmbia hi ocupa el vuitè lloc. Els alumnes van quedar totalment astorats quan el professor els va explicar aquesta realitat i alguns fins i tot van acabar la classe plorant. I, com dic, era una de les universitats on es formen les elits dirigents del país. Paradoxal però totalment real i més il·lustratiu que moltes xifres...
Domènec Subirà
Categories: Colòmbia
Álvaro Uribe es volia explicar. Però no l’han deixat. Volia explicar la seva versió de l’anomenat escàndol del DAS o de “las chuzadas”, les escoltes il·legals que els serveis secrets que depenien directament d’ell van fer durant la seva última legislatura a advocats dels drets humans, diputats, jutges i periodistes.
Els fets
No l’han deixat, entre altres raons, perquè aquests diputats els telèfons dels quals van ser punxats -”chuzados”, en colombià- i ells mateixos amenaçats pels serveis secrets del seu país volien preguntar-li a l’expresident perquè van ser tractats d’aquesta manera, perquè eren objecte de seguiments i perquè eren considerats un perill per a la pàtria.
Però la comissió del Parlament on se celebrava l’audiència, una càmera baixa dominada per diputats del partit de la U, U d’”unió” o U d’”Uribe”, no se sap molt bé, no els ha deixat exercir aquest dret perquè, com a víctimes, són part implicada. Ho diu la llei. La llei també diu que en casos excepcionals les víctimes sí que poden interpel·lar, però aquests casos especials s’han d’estudiar a fons. I avui no tocava.Així que, davant la impossibilitat de fer-li les preguntes, els diputats-víctimes han presentat una recusació a la comissió, per motius que ara mateix són massa llargs d'explicar. Però avui han faltat a l’audiència tres diputats membres de la comissió que portava el cas, així que no han pogut debatre la recusació. I l’audiència s’ha posposat fins el 20 de juliol.
Les paraules
En principi Álvaro Uribe, que volia parlar i que va demanar que l’audiència fos pública, ha sortit perdent. Però potser no ha perdut tant. Ha pogut parlar una mica. Abans de concloure els preliminars de l’audiència ha deixat anar una diatriba directa contra una advocada de les víctimes que havia pres la paraula, acusant-la d’haver dit que ell era un assassí, cosa que ella no havia dit en cap moment.Colòmbia no ha canviat tant en un any, i l’advocada ha hagut de demanar al president de la comissió que fes notar a l’expresident que hauria de retirar les seves paraules perquè davant una acusació com aquella feta en públic, ella temia per la seva vida. Però Uribe no ho ha fet.
Us deixem la seqüència gravada, del que ha dit l’advocada i de les respostes d’Uribe, perquè us en feu una idea. No és només un conflicte no tancat, és una guerra oberta per un expresident que potser comença a veure's amenaçat i que per això es defensa. I us deixem, també, amb el tràiler del documental Impunity, Impunidad, dirigit per Hollman Morris, uns dels periodistes "chuzados", un dels que era també a la sala, al sector de les víctimes perquè, entre altres coses, va rebre amenaces de mort, entre altres raons perquè el president Uribe el va identificar un dia, públicament, durant una transmissió televisiva, com un aliat de les Farc.
Amb moltes dificultats, Impunity ha aconseguit estrenar-se, aquest dilluns dia 20, a una sala de cinema de Bogotà.
Imatge: Oriol Alayrach
Els fets
No l’han deixat, entre altres raons, perquè aquests diputats els telèfons dels quals van ser punxats -”chuzados”, en colombià- i ells mateixos amenaçats pels serveis secrets del seu país volien preguntar-li a l’expresident perquè van ser tractats d’aquesta manera, perquè eren objecte de seguiments i perquè eren considerats un perill per a la pàtria.
Les paraules
En principi Álvaro Uribe, que volia parlar i que va demanar que l’audiència fos pública, ha sortit perdent. Però potser no ha perdut tant. Ha pogut parlar una mica. Abans de concloure els preliminars de l’audiència ha deixat anar una diatriba directa contra una advocada de les víctimes que havia pres la paraula, acusant-la d’haver dit que ell era un assassí, cosa que ella no havia dit en cap moment.Colòmbia no ha canviat tant en un any, i l’advocada ha hagut de demanar al president de la comissió que fes notar a l’expresident que hauria de retirar les seves paraules perquè davant una acusació com aquella feta en públic, ella temia per la seva vida. Però Uribe no ho ha fet.
No només això: ha dit que durant els seus anys de govern els diputats, advocats i periodistes han estat envoltats de les millors garanties.
Us deixem la seqüència gravada, del que ha dit l’advocada i de les respostes d’Uribe, perquè us en feu una idea. No és només un conflicte no tancat, és una guerra oberta per un expresident que potser comença a veure's amenaçat i que per això es defensa. I us deixem, també, amb el tràiler del documental Impunity, Impunidad, dirigit per Hollman Morris, uns dels periodistes "chuzados", un dels que era també a la sala, al sector de les víctimes perquè, entre altres coses, va rebre amenaces de mort, entre altres raons perquè el president Uribe el va identificar un dia, públicament, durant una transmissió televisiva, com un aliat de les Farc.
Amb moltes dificultats, Impunity ha aconseguit estrenar-se, aquest dilluns dia 20, a una sala de cinema de Bogotà.
Imatge: Oriol Alayrach
A Lima, l’endemà de les eleccions que han donat guanyador a Ollanta Humala, hi ha qui ja parla de cop d’estat econòmic a les pèrdues que la borsa peruana ha patit, la caiguda més gran en un dia de la seva història. Per un estret marge de vots, l’alternativa anti fujimorista que el Perú ha escollit –perquè bàsicament, més que una alternativa d’esquerres, que també, ha estat una resposta a una manera de fer mafiosa i incontrolable de la política- representa, sobretot, un canvi de maneres de fer que respon a una realitat basada en fets concrets.
D’entrada, el discurs de victòria d’Ollanta Humala a la plaça Dos de Maig no suposava cap amenaça als mercats, ni a les empreses, ni als inversors. Portava la firma del lulisme més pragmàtic i conciliador i, a la nostra vella Europa, el firmaria qualsevol polític de centre.
Per entendre amb els matisos necessaris el que ha passat al Perú és necessari entendre el perquè del sorgiment de les esquerres, siguin lulistes o chavistes, en aquest continent. Després d’una dècada daurada en creixement econòmic i en democratització, a l’Amèrica Llatina les esquerres, en un sentit ampli de la paraula, encara tenen sentit.
No només perquè els índexs de pobresa i desigualtat encara són dramàtics, entenent per dramàtics les històries d’exclusió, deixadesa social i misèria que un pot trobar per tota la geografia, sinó per elements com la falta d’una legislació laboral que a Europa ens semblarien escandaloses, només per posar un exemple.
En aquest context, fer servir el chavisme com a excusa per desqualificar una alternativa com la que presentava Ollanta Humala en el seu discurs de victòria provisional, és una arma tramposa.
Ningú discuteix que el que Hugo Chávez ha plantejat durant aquesta dècada en el poder obliga a una reflexió a fons, per allò de bo i de dolent que ha fet ressorgir de les clavagueres de tots aquests països. Però la conseqüència immediata no hauria de ser que qualsevol que proposi mesures similars a les que ell ha plantejat sigui demonitzat ja d’entrada, sense reflexionar amb una mica de profunditat sobre els perquès d’allò que planteja .
Demagògia, autoritarisme i corrupció poden ser alguns dels qualificatius per criticar el règim chavista. Però aquesta no és una característica exclusiva del seu règim. I si no, només cal saber perquè Alberto Fujimori ha estat empresonat: perquè és el setè governant mundial més corrupte segons Transparència Internacional. Cal preguntar a alguns veneçolans honestos i probablement antichavistes si el seu país estava econòmicament gaire millor abans que hi arribés Chávez. I és clau treure el factor petrodòlar per entendre la seva permanència al poder.
Però parèntesis veneçolà a part, i amb el risc d’equivocar-me, crec que el chavisme, o l’antichavisme, hauria de començar a deixar de ser l’adjectiu per qualificar el que passa al continent. I arribo a aquesta conclusió després de viure diferents processos electorals al Perú, a Hondures, al Brasil, i evidentment de l’Equador i de Bolívia.
L’aliança que, des de postures tan extremes, han creat el mateix Ollanta Humala i el nobel de literatura Mario Vargas Llosa responen a la necessitat de no permetre que els poder fàctics -i com a tal entenc els empresaris, els inversos estrangers i els mitjans de comunicació que els donen suport- continuïn actuant de manera únicament empresarial, seguint els seus propis interessos i sense tenir en compte les realitats d’uns països que tenen ara l’oportunitat de sortir d’un subdesenvolupament que ha castigat durant dècades la majoria de la seva població.
Potser ha arribat el moment d’expandir el creixement econòmic a tothom, i no només als que en aquests països viuen en bombolles del primer món.
Es tracta de donar prioritat a les mínimes normes democràtiques, als drets socials i a la defensa dels drets humans. De rebutjar actituds com la que Alberto Fujimori o Álvaro Uribe han permès als seus respectius països, on han estat tolerades la desaparició de dissidents o de simples innocents com els anomenats “falsos positius”, on les amenaces a periodistes han estat a l’ordre del dia o on la impunitat de què han gaudit les forces d’ordre públic no han estat encara sancionades amb penes de presó exemplars.
Però es tracta, també, de modernitzar l’economia. Potser a risc de perdre competitivitat? Potser sí, però guanyant en igualtat.
I això a l’Amèrica Llatina ho han començat a entendre governants de la dreta tradicional, com Juan Manuel Santos a Colòmbia o Sebastián Piñera a Xile, el primer dignatari a felicitar Ollanta Humala per la seva victòria.
Aquests són moments de debat intens i sincer a casa nostra, amb propostes com les del 15M de millora de la democràcia que surten del carrer, de gent que no necessàriament es diu d’esquerres, o almenys no representa l’esquerra tradicional. Perquè no hem de permetre que “aquelles societats d’aquell sud que ens queda lluny, a l’extrem esquerre del mapa, al qual no mirem no fos cas que ens descobríssim que ens hi assemblem massa”, facin els seus processos de modernització a la seva manera?
En aquest context, em trec el barret davant de personatges com Mario Vargas Llosa, tal com ho vaig fer quan va anar a Israel i els Territoris Palestins i va explicar les coses tal qual les veia. Em trec el barret per la seva coherència en moments clau de l’actualitat. És un lliure pensador, de dretes, no se n’amaga, però donant suport a Ollanta Humala ha demostrat la seva independència. Ell és part de l’elit peruana que sempre ha gaudit de privilegis socials i econòmics, però no per això li dóna suport a qualsevol preu: perquè qualsevol preu vol dir donar suport a actituds dictatorials i mafioses com les que va posar en pràctica Alberto Fujimori a l’última dècada del segle passat, i de les quals la seva filla Keiko no ha sabut apartar-se en aquesta campanya electoral. I és per això, probablement, que el Perú ha optat pel canvi.
D’entrada, el discurs de victòria d’Ollanta Humala a la plaça Dos de Maig no suposava cap amenaça als mercats, ni a les empreses, ni als inversors. Portava la firma del lulisme més pragmàtic i conciliador i, a la nostra vella Europa, el firmaria qualsevol polític de centre.
Per entendre amb els matisos necessaris el que ha passat al Perú és necessari entendre el perquè del sorgiment de les esquerres, siguin lulistes o chavistes, en aquest continent. Després d’una dècada daurada en creixement econòmic i en democratització, a l’Amèrica Llatina les esquerres, en un sentit ampli de la paraula, encara tenen sentit.
No només perquè els índexs de pobresa i desigualtat encara són dramàtics, entenent per dramàtics les històries d’exclusió, deixadesa social i misèria que un pot trobar per tota la geografia, sinó per elements com la falta d’una legislació laboral que a Europa ens semblarien escandaloses, només per posar un exemple.
En aquest context, fer servir el chavisme com a excusa per desqualificar una alternativa com la que presentava Ollanta Humala en el seu discurs de victòria provisional, és una arma tramposa.
Ningú discuteix que el que Hugo Chávez ha plantejat durant aquesta dècada en el poder obliga a una reflexió a fons, per allò de bo i de dolent que ha fet ressorgir de les clavagueres de tots aquests països. Però la conseqüència immediata no hauria de ser que qualsevol que proposi mesures similars a les que ell ha plantejat sigui demonitzat ja d’entrada, sense reflexionar amb una mica de profunditat sobre els perquès d’allò que planteja .
Demagògia, autoritarisme i corrupció poden ser alguns dels qualificatius per criticar el règim chavista. Però aquesta no és una característica exclusiva del seu règim. I si no, només cal saber perquè Alberto Fujimori ha estat empresonat: perquè és el setè governant mundial més corrupte segons Transparència Internacional. Cal preguntar a alguns veneçolans honestos i probablement antichavistes si el seu país estava econòmicament gaire millor abans que hi arribés Chávez. I és clau treure el factor petrodòlar per entendre la seva permanència al poder.
Però parèntesis veneçolà a part, i amb el risc d’equivocar-me, crec que el chavisme, o l’antichavisme, hauria de començar a deixar de ser l’adjectiu per qualificar el que passa al continent. I arribo a aquesta conclusió després de viure diferents processos electorals al Perú, a Hondures, al Brasil, i evidentment de l’Equador i de Bolívia.
L’aliança que, des de postures tan extremes, han creat el mateix Ollanta Humala i el nobel de literatura Mario Vargas Llosa responen a la necessitat de no permetre que els poder fàctics -i com a tal entenc els empresaris, els inversos estrangers i els mitjans de comunicació que els donen suport- continuïn actuant de manera únicament empresarial, seguint els seus propis interessos i sense tenir en compte les realitats d’uns països que tenen ara l’oportunitat de sortir d’un subdesenvolupament que ha castigat durant dècades la majoria de la seva població.
Potser ha arribat el moment d’expandir el creixement econòmic a tothom, i no només als que en aquests països viuen en bombolles del primer món.
Es tracta de donar prioritat a les mínimes normes democràtiques, als drets socials i a la defensa dels drets humans. De rebutjar actituds com la que Alberto Fujimori o Álvaro Uribe han permès als seus respectius països, on han estat tolerades la desaparició de dissidents o de simples innocents com els anomenats “falsos positius”, on les amenaces a periodistes han estat a l’ordre del dia o on la impunitat de què han gaudit les forces d’ordre públic no han estat encara sancionades amb penes de presó exemplars.
Però es tracta, també, de modernitzar l’economia. Potser a risc de perdre competitivitat? Potser sí, però guanyant en igualtat.
I això a l’Amèrica Llatina ho han començat a entendre governants de la dreta tradicional, com Juan Manuel Santos a Colòmbia o Sebastián Piñera a Xile, el primer dignatari a felicitar Ollanta Humala per la seva victòria.
Aquests són moments de debat intens i sincer a casa nostra, amb propostes com les del 15M de millora de la democràcia que surten del carrer, de gent que no necessàriament es diu d’esquerres, o almenys no representa l’esquerra tradicional. Perquè no hem de permetre que “aquelles societats d’aquell sud que ens queda lluny, a l’extrem esquerre del mapa, al qual no mirem no fos cas que ens descobríssim que ens hi assemblem massa”, facin els seus processos de modernització a la seva manera?
En aquest context, em trec el barret davant de personatges com Mario Vargas Llosa, tal com ho vaig fer quan va anar a Israel i els Territoris Palestins i va explicar les coses tal qual les veia. Em trec el barret per la seva coherència en moments clau de l’actualitat. És un lliure pensador, de dretes, no se n’amaga, però donant suport a Ollanta Humala ha demostrat la seva independència. Ell és part de l’elit peruana que sempre ha gaudit de privilegis socials i econòmics, però no per això li dóna suport a qualsevol preu: perquè qualsevol preu vol dir donar suport a actituds dictatorials i mafioses com les que va posar en pràctica Alberto Fujimori a l’última dècada del segle passat, i de les quals la seva filla Keiko no ha sabut apartar-se en aquesta campanya electoral. I és per això, probablement, que el Perú ha optat pel canvi.
04/06/2011: De la cuina “chifa” i altres delícies peruanes
Però aquestes són èpoques de nous mestissatges i, per això, l’obertura del restaurant Madam Tusan, escrit tal qual, ha estat l’esdeveniment gastronòmic de l’any a Lima.
Precisament perquè barreja els ingredients de la selva amazònica i els de l’horta andina amb els plats més tradicionals de la cuina “chifa” i el punt entremaliat que li ha volgut posar el seu impulsor, Gastón Acurio.
El xef peruà més internacional ha estat l’artífex total del projecte: ha supervisat el disseny de l‘espai, la preparació dels plats, la selecció de còctels... Ho ha fet ell, amb el seu equip habitual i amb l’ajuda del que es diu que és el millor xef xinès del Perú, Félix Loo. Però al Madam Tusan, qui realment porta la batuta és Liliana Com, la directora de sala.
Escoltar-la parlar en peruà amb els seus ulls riallers és un autèntic plaer. Ens explica que l’origen dels plats és la cuina cantonesa, però que d’altres són versions “encamotadas” –en peruà, “encamotarse” és encapritxar-se d’algú- de plats com el “wantán”, el “chijaukay”, el “tipakay”, el “limonkay”... Tot el que acaba en “kay” vol dir que porta pollastre o gallina.
Les verdures i els tubèrculs també conserven els noms originaris: el “kión” és el gingebre, i el “sillao”, la salsa de soja. I el “taipá”, un plat amb varietat de carns i verdures, que en xinès vol dir abundant, ha quedat fixat en el diccionari peruà com a terme per dir que algú té bona planta.
Per als més atrevits, us deixem la recepta d’un dels còctels més refrescants de la carta i que porta el nom de Chinita Sexy: dues mides de “pisco quebranta” per una de suc de maduixa, una altra de suc de taronja i una mica de menta.
Capítol a part és la influència de la cuina japonesa. En general, els japonesos s’han integrat menys i han conservat de manera més pura les seves tradicions que els xinesos, també les culinàries. Per comprovar-ho recomanem el Restaurant Costanera 700. Potser ja no és el que era quan el visitaven, al local antic, les estrelles de la faràndula i caps de govern i dignataris d’arreu del món, però els cargols negres a la pedra i la corbina a la sal que ofereixen són una delícia.
01/06/2011: Tu també, colombià, culer meu?
Sí, aquí també. A Bogotà el Barça també va ser protagonista. Colòmbia també formava part del mig món, o tres quarts, que dissabte seguia la final de la Champions entre el Barça i el Manchester. Ja durant la setmana veies més samarretes del Barça pels carrers, encara que, de fet, aquí és molt més habitual que a casa nostra veure gent que va pel carrer amb una samarreta d’algun equip famós un dia de cada dia, com una peça més, hi hagi o no hi hagi partit... Com els “guiris” que van a Barcelona de vacances i es passen el dia vestits de blaugrana...
També és veritat que un amic que dissabte al matí es va posar els colors per anar a comprar al supermercat va haver d’empassar-se saliva quan va veure, fent cua en una altra caixa, quatre o cinc nois amb l’uniforme del Madrid...
També aquí a Bogotà hi havia menys gent als carrers mentre es jugava la final; se sentien crits a diferents cases del barri; molts grups de seguidors repetien el ritual de reunir-se al bar de sempre per seguir junts el partit; i, deixant de banda els genuïns aficionats del Manchester, l’afició es dividia entre barcelonistes i madridistes, i aquests evidentment animaven el Manchester per l’ocasió. Sí, aquí també.
Però els testimonis de l’afició pel Barça i pel Madrid és una constant que –per l’oportunitat que ens dóna la nostra feina- ens l’hem trobat “regada”, com diuen aquí, pertot arreu.
Evidentment, el més obvi és algun comentari que ens han fet sobre la relació entre la Shakira i en Piqué o “Shakiro” o “wako wako”, com li diuen alguns comentaristes per aquí. Una altra curiositat recent va ser la visita a Bogotá de Joan Laporta per a una conferència sobre lideratge empresarial, presentat com una estrella mundial.
Però després venen les petites anècdotes personals. Podria recordar per exemple, l’entrevista recent a un vicepresident, just un dia que jugava el Barça. Ens va rebre més tard del que havíem pactat i quan ens vam presentar, sabent que veníem de Catalunya, vam fer la broma que ens estàvem perdent el partit per l’entrevista... Li va faltar temps per enviar un assistent a informar-se de com anava la cosa. A mitja entrevista, el funcionari va reaparèixer amb una ràdio petita a l’orella i anunciant el resultat...
Com en aquest cas, en desenes d’entrevistes, el comentari sobre el Barcelona –gairebé sempre venint de part de l’entrevistat- ens ha servit per trencar el gel de la presentació. En el cas de la primera trobada amb l’ambaixador espanyol a Colòmbia, sempre amb bon humor, va servir per marcar territoris perquè –com li vam dir- ja havíem sentit en una entrevista que ell confessava ser del Madrid...
A Haití, pocs mesos després del terratrèmol, amb el país enfonsat i milers de persones sense feina, un dia no hi havia manera de trobar un taxi. Et deien que fins després del partit que jugava el Barça amb no recordo qui... Ai! Els taxis o les cafeteries: que fàcil iniciar-hi una conversa només dient que ets de Barcelona... I amb quina desconfiança es queden quan els dius que no has vist l’últim partit. –De Barcelona, segur?
A Hondures, el dia de les eleccions després del cop d’estat del 2009, jornada clau pel país, recordo aquell votant amb la samarreta del Barça que no volia parlar de política però que badava boca de seguida i somrient quan li preguntaves pel futbol. A Hondures, com en altres llocs, hi ha dos grans rivals futbolístics: l’Olimpia i el Motagua. I els seguidors de l’Olimpia van amb el Madrid, i els del Motagua amb el Barça. Així de clares, les fronteres.
En unes altres eleccions, aquestes a Haití, les últimes, la càmera de TV3 va poder enregistrar la imatge d’un individu que cometia frau electoral. Mentre els supervisors discutien els uns amb els altres, creient que ningú el veia, ell va posar un bon grapat de paperetes a l’urna...
Però això, malauradament, semblava força normal. En tot cas, l’anècdota és que l’infractor vestia una samarreta del Reial Madrid!! Ja us ho deia, que aquí –sigui original o sigui pirata- la samarreta serveix per a qualsevol cosa...
També aquí a Bogotà hi havia menys gent als carrers mentre es jugava la final; se sentien crits a diferents cases del barri; molts grups de seguidors repetien el ritual de reunir-se al bar de sempre per seguir junts el partit; i, deixant de banda els genuïns aficionats del Manchester, l’afició es dividia entre barcelonistes i madridistes, i aquests evidentment animaven el Manchester per l’ocasió. Sí, aquí també.
Però els testimonis de l’afició pel Barça i pel Madrid és una constant que –per l’oportunitat que ens dóna la nostra feina- ens l’hem trobat “regada”, com diuen aquí, pertot arreu.
Evidentment, el més obvi és algun comentari que ens han fet sobre la relació entre la Shakira i en Piqué o “Shakiro” o “wako wako”, com li diuen alguns comentaristes per aquí. Una altra curiositat recent va ser la visita a Bogotá de Joan Laporta per a una conferència sobre lideratge empresarial, presentat com una estrella mundial.
Però després venen les petites anècdotes personals. Podria recordar per exemple, l’entrevista recent a un vicepresident, just un dia que jugava el Barça. Ens va rebre més tard del que havíem pactat i quan ens vam presentar, sabent que veníem de Catalunya, vam fer la broma que ens estàvem perdent el partit per l’entrevista... Li va faltar temps per enviar un assistent a informar-se de com anava la cosa. A mitja entrevista, el funcionari va reaparèixer amb una ràdio petita a l’orella i anunciant el resultat...
A Haití, pocs mesos després del terratrèmol, amb el país enfonsat i milers de persones sense feina, un dia no hi havia manera de trobar un taxi. Et deien que fins després del partit que jugava el Barça amb no recordo qui... Ai! Els taxis o les cafeteries: que fàcil iniciar-hi una conversa només dient que ets de Barcelona... I amb quina desconfiança es queden quan els dius que no has vist l’últim partit. –De Barcelona, segur?
A Hondures, el dia de les eleccions després del cop d’estat del 2009, jornada clau pel país, recordo aquell votant amb la samarreta del Barça que no volia parlar de política però que badava boca de seguida i somrient quan li preguntaves pel futbol. A Hondures, com en altres llocs, hi ha dos grans rivals futbolístics: l’Olimpia i el Motagua. I els seguidors de l’Olimpia van amb el Madrid, i els del Motagua amb el Barça. Així de clares, les fronteres.
En unes altres eleccions, aquestes a Haití, les últimes, la càmera de TV3 va poder enregistrar la imatge d’un individu que cometia frau electoral. Mentre els supervisors discutien els uns amb els altres, creient que ningú el veia, ell va posar un bon grapat de paperetes a l’urna...
Però això, malauradament, semblava força normal. En tot cas, l’anècdota és que l’infractor vestia una samarreta del Reial Madrid!! Ja us ho deia, que aquí –sigui original o sigui pirata- la samarreta serveix per a qualsevol cosa...
Categories: General
25/05/2011: De Lula a Santos
Ningú hagués dit que el ministre de Defensa més controvertit i discutit de l’últim govern d’Álvaro Uribe es convertiria al cap d’un temps en un líder regional. Juan Manuel Santos va aparèixer a la palestra llatinoamericana com l’home que va idear el bombardeig d’un campament de les Farc a l’Equador, el mes de març de l’any 2008, en una violació sense complexes de la sobirania d’aquest país. Però, tres anys després, Santos està omplint el buit deixat per Luis Inácio Lula da Silva com a mediador i referent continental, buit que, dit sigui de pas, la successora de Lula, Dilma Rousseff, no ha estat interessada en ocupar.
A l’agost del 2010, després de ser nomenat president de Colòmbia, Juan Manuel Santos va decidir moure’s i estirar el braç tot el possible per poder donar la mà a Hugo Chávez. Colòmbia i Veneçuela van restablir relacions diplomàtiques, trencades uns mesos abans en un dels darrers estirabots d’Álvaro Uribe, i, amb el temps, tots dos presidents han fet d’aquesta amistat contra-natura una de les relacions més sòlides i fructíferes de l’escena llatinoamericana actual.
Fructíferes ja s’ha vist: entre Chávez i Santos, o entre Santos i Chávez, han aconseguit que l’Organització d’Estat Americans (OEA) aixequi la suspensió que havia imposat a Hondures després del cop d’estat del 28 de juny del 2009. Porfirio Lobo, el president elegit en unes eleccions ja convocades abans del cop d’estat però que es van celebrar durant el període de terror militar generat posteriorment, va demanar-li a Santos que l’ajudés a reincoporar Hondures a l’organització panamericana que més sentit polític té. I Santos va fer el més difícil: demanar ajuda a Chávez per acostar el president deposat, Manuel Zelaya, amb el nou president electe.
Sòlides perquè Santos ha mostrat ser intel•ligent, a més d’eficient, en la manera de tractar Hugo Chávez. Santos ha demostrat dots reals de líder i, a més, sense enganyar ningú. I com a bon militar, i tot i ser impulsiu, imprevisible i a vegades fins i tot maniqueu, Chávez ha sabut respondre quan s’ha trobat al davant algú que li parla amb franquesa i respecte. I Santos ho va saber veure.
En un off the record d’abans del Nadal, trencat ara per les seves pròpies declaracions, Santos ens va explicar a un grup de periodistes com havia anat la primera conversa amb el president veneçolà: “Quan vam restablir relacions, després de la meva arribada a la presidència, li vaig demanar dues coses: una, que no parlés en públic de la pau a Colòmbia; segona, que no parlés en públic d’Álvaro Uribe. I en tots dos casos ha complert.”
No parlar de la pau a Colòmbia per allunyar les Farc de Veneçuela; i no parlar d’Álvaro Uribe per evitar haver de sortir en defensa d’un predecessor que Chávez, efectivament, odia i del qual Santos s’està allunyant cada dia més. La conseqüència més immediata ha estat que els empresaris colombians que havien estat invertint o exportant a Veneçuela han recuperat gairebé el 70% dels diners que l’estat veneçolà els devia fins aleshores, uns 800 milions de dòlars. Destaco aquesta precisament per ser la de resultats més immediats, però n’hi ha d’altres que poden tenir un efecte clarament pacificador a llarg termini.
Santos també ha aconseguit que el govern veneçolà no tan sols extradís alguns guerrillers de les Farc refugiats a Veneçuela sinó que detingués, en una decisió molt criticada per amplis sectors de l’esquerra mundial, a un periodista de l’agència de notícies Anncol, afí a la guerrilla marxista.
Amb Veneçuela han fet equilibris per presidir Unasur. Caracas es veia autoritzat a reivindicar que el successor del desaparegut Néstor Kirschner fos un veneçolà, l’ex ministre Alí Rodríguez. Però Bogotà, fa tot just dos anys la capital més colpejada per l’Unasur precisament per l’acord d’ús de les bases militars per part dels Estats Units, -acord impulsat per l’aleshores ministre de Defensa Juan Manuel Santos-, Bogotà, deia, va aconseguir col•locar a última hora la candidatura de l’ex ministra María Emma Mejía. De nou per un acord d’última hora entre els presidents Chávez i Santos, finalment la Secretaría General d’Unasur la presidiran, dos anys la colombiana, dos anys el veneçolà.
Tots aquests moviments només al continent llatinoamericà. Perquè més enllà, i en només un any de presidència, Santos ha estat rebut ja per Barack Obama, David Cameron, Angela Merkel, Nicolas Sarkozy, també pel president José Luis Rodríguez Zapatero... i ha encapçalat l’última reunió del Consell de Seguretat de l’ONU sobre la reconstrucció a Haití. Santos va fer-ne el discurs, en presència de l’encara president René Préval i de Bill Clinton, i va enviar el missatge a la regió que Colòmbia és capaç d’erigir-se com a defensor dels més necessitats, en un continent on aquestes reivindicacions sempre han estat patrimoni del bloc bolivarià.
La incògnita principal és saber què mou el president colombià a postular-se com a líder regional. Ningú ho sap ben bé, perquè de problemes interns no li’n falten, però la revista Semana donava alguna clau sobre la seva manera de fer, en una frase que comparteixo. Santos no mira qui són els seus amics o enemics, només mira quins són els seus interessos. I a partir d’aquí, actua.
En tot cas, el prestigi regional i internacional que està adquirint li pot ser molt útil en un eventual procés de pau amb les guerrilles monitoritzat per alguns països mediadors. Però això ja són figues d'un altre paner.
Isabel Galí
A l’agost del 2010, després de ser nomenat president de Colòmbia, Juan Manuel Santos va decidir moure’s i estirar el braç tot el possible per poder donar la mà a Hugo Chávez. Colòmbia i Veneçuela van restablir relacions diplomàtiques, trencades uns mesos abans en un dels darrers estirabots d’Álvaro Uribe, i, amb el temps, tots dos presidents han fet d’aquesta amistat contra-natura una de les relacions més sòlides i fructíferes de l’escena llatinoamericana actual.
Fructíferes ja s’ha vist: entre Chávez i Santos, o entre Santos i Chávez, han aconseguit que l’Organització d’Estat Americans (OEA) aixequi la suspensió que havia imposat a Hondures després del cop d’estat del 28 de juny del 2009. Porfirio Lobo, el president elegit en unes eleccions ja convocades abans del cop d’estat però que es van celebrar durant el període de terror militar generat posteriorment, va demanar-li a Santos que l’ajudés a reincoporar Hondures a l’organització panamericana que més sentit polític té. I Santos va fer el més difícil: demanar ajuda a Chávez per acostar el president deposat, Manuel Zelaya, amb el nou president electe.
Sòlides perquè Santos ha mostrat ser intel•ligent, a més d’eficient, en la manera de tractar Hugo Chávez. Santos ha demostrat dots reals de líder i, a més, sense enganyar ningú. I com a bon militar, i tot i ser impulsiu, imprevisible i a vegades fins i tot maniqueu, Chávez ha sabut respondre quan s’ha trobat al davant algú que li parla amb franquesa i respecte. I Santos ho va saber veure.
En un off the record d’abans del Nadal, trencat ara per les seves pròpies declaracions, Santos ens va explicar a un grup de periodistes com havia anat la primera conversa amb el president veneçolà: “Quan vam restablir relacions, després de la meva arribada a la presidència, li vaig demanar dues coses: una, que no parlés en públic de la pau a Colòmbia; segona, que no parlés en públic d’Álvaro Uribe. I en tots dos casos ha complert.”
No parlar de la pau a Colòmbia per allunyar les Farc de Veneçuela; i no parlar d’Álvaro Uribe per evitar haver de sortir en defensa d’un predecessor que Chávez, efectivament, odia i del qual Santos s’està allunyant cada dia més. La conseqüència més immediata ha estat que els empresaris colombians que havien estat invertint o exportant a Veneçuela han recuperat gairebé el 70% dels diners que l’estat veneçolà els devia fins aleshores, uns 800 milions de dòlars. Destaco aquesta precisament per ser la de resultats més immediats, però n’hi ha d’altres que poden tenir un efecte clarament pacificador a llarg termini.
Santos també ha aconseguit que el govern veneçolà no tan sols extradís alguns guerrillers de les Farc refugiats a Veneçuela sinó que detingués, en una decisió molt criticada per amplis sectors de l’esquerra mundial, a un periodista de l’agència de notícies Anncol, afí a la guerrilla marxista.
Amb Veneçuela han fet equilibris per presidir Unasur. Caracas es veia autoritzat a reivindicar que el successor del desaparegut Néstor Kirschner fos un veneçolà, l’ex ministre Alí Rodríguez. Però Bogotà, fa tot just dos anys la capital més colpejada per l’Unasur precisament per l’acord d’ús de les bases militars per part dels Estats Units, -acord impulsat per l’aleshores ministre de Defensa Juan Manuel Santos-, Bogotà, deia, va aconseguir col•locar a última hora la candidatura de l’ex ministra María Emma Mejía. De nou per un acord d’última hora entre els presidents Chávez i Santos, finalment la Secretaría General d’Unasur la presidiran, dos anys la colombiana, dos anys el veneçolà.
Tots aquests moviments només al continent llatinoamericà. Perquè més enllà, i en només un any de presidència, Santos ha estat rebut ja per Barack Obama, David Cameron, Angela Merkel, Nicolas Sarkozy, també pel president José Luis Rodríguez Zapatero... i ha encapçalat l’última reunió del Consell de Seguretat de l’ONU sobre la reconstrucció a Haití. Santos va fer-ne el discurs, en presència de l’encara president René Préval i de Bill Clinton, i va enviar el missatge a la regió que Colòmbia és capaç d’erigir-se com a defensor dels més necessitats, en un continent on aquestes reivindicacions sempre han estat patrimoni del bloc bolivarià.
La incògnita principal és saber què mou el president colombià a postular-se com a líder regional. Ningú ho sap ben bé, perquè de problemes interns no li’n falten, però la revista Semana donava alguna clau sobre la seva manera de fer, en una frase que comparteixo. Santos no mira qui són els seus amics o enemics, només mira quins són els seus interessos. I a partir d’aquí, actua.
En tot cas, el prestigi regional i internacional que està adquirint li pot ser molt útil en un eventual procés de pau amb les guerrilles monitoritzat per alguns països mediadors. Però això ja són figues d'un altre paner.
Isabel Galí
Següent
