Un dels primers actes en què vam veure Juan Manuel Santos arremangar-se com a president va ser el 7 de desembre del 2010, a Bello, una població al costat de Medellín on una esllavissada de fang i escombraries va colgar unes 120 persones.
Ell feia una visita pel que havia quedat dret de la barriada i, nosaltres, que no hi haviem arribat amb la comitiva de premsa presidencial, el vam esperar des del cantó dels veïns. El record dels personatges d’aquell video és dels que queda per sempre, sobretoto el d’Humberto Espinosa, desplaçat a Bello a causa del conflicte, que li demanava ajuda al president amb aquella dignitat que tan sacseja quan prové de persones de pocs recursos i paraula fluïda.
La conversa que vam captar en aquella crònica entre Santos i els veïns reflecteix el procés de conscienciació d’un polític pragmàtic que entén que si no s’acaba el conflicte intern i la desigualtat que colpeja el seu país, aquest no sortirà mai de l’espiral de subdesenvolupament, per molts índexs de creixement econòmic positius que tingui en l’actualitat.
Santos ha escenificat aquest 2012 la voluntat de negociar la pau amb les Forces Armades de Colòmbia a Bello, el dia que va inaugurar les cases promeses aquell desembre del 2010 a l’Humberto i els altres veïns. Pels que hi vam ser, la foto i el lloc estan plens de significat.
No vull amb això dir que tot el mèrit d’aquest principi d’acord entre el govern i les Farc sigui de Juan Manuel Santos. L’altre bàndol també té un protagonista, avui mort. Alfonso Cano, el líder de la guerrilla marxista des de la mort de Manuel Marulanda fins la seva pròpia, va ser qui va iniciar el procés de conscienciació interna imprescindible per arribar on avui som.
No ha rebut l’atenció de les càmeres ni tampoc té gaires testimonis directes, però el viratge que ha fet la guerrilla ha estat, probablement, l’element més essencial de tots. Yezid Arteta, exguerriller de les Farc i ara investigador de l’Escola de Cultura de Pau de la UAB, explica que Cano estava preparant l’organització per aquest escenari de negociacions i es pregunta per quina raó el van matar si el govern ja hi havia establert uns primers contactes.
La resposta té molt a veure amb la lluita de forces, no sempre coincidents, al sí de l’Exèrcit i del govern colombià. Però més enllà d’això, el més interessant és el convenciment d’Arterta que ni aquesta mort ni les ofensives militars o rebels que hi puguin haver durant el procés de negociacions el podran dinamitar: “Les FARC treballen a llarg termini amb unes decisions que van prenent de manera col.lectiva, i molt lentament. Però quan aquestes postures son aprovades per la cúpula i s’irradien al conjunt de l’organització, el seu mandat es compleix fidelment. I quan Alfonso Cano mor, el seu successor Timoleón Jiménez, àlies “Timochenko”, simplement continua per aquest camí perquè era el que s’havia pactat dins la cúpula.”
A les Farc el concepte d’allò trascendental no existeix, diu l’ex guerriller reconvertit en pacificador després de 13 anys de lluita armada i 10 a la presó. Això mateix el fa ser tremendament optimista de cara al futur.
“No hi ha cap dels temes importants que no es toquin en el document de pre-acord: desarmament, final del conflicte, justícia transicional, víctimes i veritat. Son temes que en les agendes anteriors no s’havien treballat mai.”
Ell feia una visita pel que havia quedat dret de la barriada i, nosaltres, que no hi haviem arribat amb la comitiva de premsa presidencial, el vam esperar des del cantó dels veïns. El record dels personatges d’aquell video és dels que queda per sempre, sobretoto el d’Humberto Espinosa, desplaçat a Bello a causa del conflicte, que li demanava ajuda al president amb aquella dignitat que tan sacseja quan prové de persones de pocs recursos i paraula fluïda.
La conversa que vam captar en aquella crònica entre Santos i els veïns reflecteix el procés de conscienciació d’un polític pragmàtic que entén que si no s’acaba el conflicte intern i la desigualtat que colpeja el seu país, aquest no sortirà mai de l’espiral de subdesenvolupament, per molts índexs de creixement econòmic positius que tingui en l’actualitat.
Santos ha escenificat aquest 2012 la voluntat de negociar la pau amb les Forces Armades de Colòmbia a Bello, el dia que va inaugurar les cases promeses aquell desembre del 2010 a l’Humberto i els altres veïns. Pels que hi vam ser, la foto i el lloc estan plens de significat.
No vull amb això dir que tot el mèrit d’aquest principi d’acord entre el govern i les Farc sigui de Juan Manuel Santos. L’altre bàndol també té un protagonista, avui mort. Alfonso Cano, el líder de la guerrilla marxista des de la mort de Manuel Marulanda fins la seva pròpia, va ser qui va iniciar el procés de conscienciació interna imprescindible per arribar on avui som.
No ha rebut l’atenció de les càmeres ni tampoc té gaires testimonis directes, però el viratge que ha fet la guerrilla ha estat, probablement, l’element més essencial de tots. Yezid Arteta, exguerriller de les Farc i ara investigador de l’Escola de Cultura de Pau de la UAB, explica que Cano estava preparant l’organització per aquest escenari de negociacions i es pregunta per quina raó el van matar si el govern ja hi havia establert uns primers contactes.
La resposta té molt a veure amb la lluita de forces, no sempre coincidents, al sí de l’Exèrcit i del govern colombià. Però més enllà d’això, el més interessant és el convenciment d’Arterta que ni aquesta mort ni les ofensives militars o rebels que hi puguin haver durant el procés de negociacions el podran dinamitar: “Les FARC treballen a llarg termini amb unes decisions que van prenent de manera col.lectiva, i molt lentament. Però quan aquestes postures son aprovades per la cúpula i s’irradien al conjunt de l’organització, el seu mandat es compleix fidelment. I quan Alfonso Cano mor, el seu successor Timoleón Jiménez, àlies “Timochenko”, simplement continua per aquest camí perquè era el que s’havia pactat dins la cúpula.”
A les Farc el concepte d’allò trascendental no existeix, diu l’ex guerriller reconvertit en pacificador després de 13 anys de lluita armada i 10 a la presó. Això mateix el fa ser tremendament optimista de cara al futur.
“No hi ha cap dels temes importants que no es toquin en el document de pre-acord: desarmament, final del conflicte, justícia transicional, víctimes i veritat. Son temes que en les agendes anteriors no s’havien treballat mai.”
06/08/2012: Eleccions, drogues i blanqueig de diners
Les eleccions a Mèxic han donat guanyador al PRI i el seu candidat, Enrique Peña Nieto, prendrà possessió del càrrec el pròxim 1 de desembre. Però el seu rival, Andrés Manuel López Obrador no tira la tovallola. Continuarà denunciant les irregularitats demostrades durant la campanya i el dia de les eleccions fins que calgui, i més ara, quan sap que la seva figura política ha quedat ja cremada, després de ser el representant de l’esquerra a les presidencials en dues ocasions.
El president electe Enrique Peña Nieto respon en aquesta entrevista a les proves del frau i, amb les respostes genèriques, es dóna per satisfet i afrontarà els pròxims sis anys, sense més debat sobre la qüestió.
En aquest altre video, es veu un grup de votants dels PRI que protesten perquè el partit no els va pagar el que els havia promès el dia de les eleccions. “Muchos de nosotros estamos aquí por el dinero, sinceramente”, diu una dona. És la mostra trista de la realitat d’aquest país, on vendre’s el vot per 100 pesos, per 6 euros, és una necessitat. A Mèxic hi viuen 52 milions de pobres.
Mèxic potser no és un estat fallit, insisteixen els seus intel.lectuals, però el que hi passa ens hauria de cridar l’atenció a tots. Per un sèrie de coincidències, hi conflueixen un seguit d'elements que alerten del que pot passar en qualsevol estat del món si fallen els sistemes de control democràtics i financers.
L’últim capítol, la prova que la Comissió Nacional Bancària i de Valors –la CNBV- i la filial local del banc britànico-xinès HSBC han estat implicats durant anys en el blanqueig de diners del narcotràfic i la corrupció de l’administració.
Una Comissió d’investigació del Senat dels Estats Units ha desenmascarat i provat, aquest juliol, fets com aquests:
- la filial mexicana d'HSBC va enviar el 2007 i el 2008 un total de 7 bilions de dòlars – més de 5.600 milions d’euros- en efectiu, en camions, cotxes o a través de transferències fetes des de cases de canvi cap a oficines d’HSBC als Estats Units.
- la CNBV va fer els ulls grossos durant anys a aquest tipus d’operacions
- uns 40 milions de dòlars van tornar a Mèxic, des dels Estats Units, cap a comptes de l’HSBC, en efectiu, o sigui, sense ser declarats a les autoritats aduaneres nord-americanes
L’escàndol s’ha acabat amb el pagament d’una multa d’uns 27 milions de dòlars de la filial mexicana d’HSBC a la CNBV i amb la dimissió del cap de regulacions de la companyia des del 2002, David Bagley, just després de declarar davant el comitè del Senat nord-americà.
El president electe Enrique Peña Nieto respon en aquesta entrevista a les proves del frau i, amb les respostes genèriques, es dóna per satisfet i afrontarà els pròxims sis anys, sense més debat sobre la qüestió.
En aquest altre video, es veu un grup de votants dels PRI que protesten perquè el partit no els va pagar el que els havia promès el dia de les eleccions. “Muchos de nosotros estamos aquí por el dinero, sinceramente”, diu una dona. És la mostra trista de la realitat d’aquest país, on vendre’s el vot per 100 pesos, per 6 euros, és una necessitat. A Mèxic hi viuen 52 milions de pobres.
Mèxic potser no és un estat fallit, insisteixen els seus intel.lectuals, però el que hi passa ens hauria de cridar l’atenció a tots. Per un sèrie de coincidències, hi conflueixen un seguit d'elements que alerten del que pot passar en qualsevol estat del món si fallen els sistemes de control democràtics i financers.
L’últim capítol, la prova que la Comissió Nacional Bancària i de Valors –la CNBV- i la filial local del banc britànico-xinès HSBC han estat implicats durant anys en el blanqueig de diners del narcotràfic i la corrupció de l’administració.
Una Comissió d’investigació del Senat dels Estats Units ha desenmascarat i provat, aquest juliol, fets com aquests:
- la filial mexicana d'HSBC va enviar el 2007 i el 2008 un total de 7 bilions de dòlars – més de 5.600 milions d’euros- en efectiu, en camions, cotxes o a través de transferències fetes des de cases de canvi cap a oficines d’HSBC als Estats Units.
- la CNBV va fer els ulls grossos durant anys a aquest tipus d’operacions
- uns 40 milions de dòlars van tornar a Mèxic, des dels Estats Units, cap a comptes de l’HSBC, en efectiu, o sigui, sense ser declarats a les autoritats aduaneres nord-americanes
L’escàndol s’ha acabat amb el pagament d’una multa d’uns 27 milions de dòlars de la filial mexicana d’HSBC a la CNBV i amb la dimissió del cap de regulacions de la companyia des del 2002, David Bagley, just després de declarar davant el comitè del Senat nord-americà.
Sidebar
Sobre el blog
Isabel Galí
Vam començar a Veneçuela, després ens vam instal·lar una temporada a Colòmbia i hem tornat a Barcelona, des d’on volem continuar parlant de l’Amèrica Llatina que hem deixat físicament, però no d’esperit.
El moment vital del continent obliga a mantenir-hi la mirada crítica i atenta. Sovint, de lluny, es percep de manera difusa l’Amèrica Llatina com un conglomerat marcat per una història que encara avui dóna cops de timó. En la distància curta, però, s’aprecien les diferències i sorgeixen les geografies, les cultures i els moments evolutius particulars.
Però si en la primera dècada del nou segle la pobresa hi ha disminuït un 15% de mitjana és perquè tenen un futur optimista i esperançador.
Isabel Galí
Actualment és redactora de la secció d’internacional dels serveis informatius de TV3, especialitzada en l’Amèrica Llatina. Ha estat corresponsal de TV3 a l’Amèrica Llatina des de l’octubre del 2008. Abans va ser corresponsal al Pròxim Orient durant dos anys i va exercir com a ENG a la redacció de Barcelona.
Publicitat
Darreres entrades
Cercador
Categories
Altres blogs
Publicitat