Jo confesso que vaig ser a Maastricht, ara fa 20 anys, per explicar la firma del Tractat que va llançar el procés de la moneda única. Aquesta aventura que va arrencar amb greus dificultats, com el no del primer referèndum danès i el molt ajustat sí del francès, que després es va instal.lar en l’èxit, per desembocar en la crisi que ara vivim.

Jo confesso que em vaig creure un projecte que tenia aires de visionari, engrunes d’aventura, i voluntat de capgirar la manera d’entendre un continent.

Jo confesso que sí que vaig sentir parlar del que llavors s’anomenaven xocs asimètrics, les conseqüències de perdre el recurs a la devaluació com a instrument de política macroeconòmica; però que com gairebé tothom, vaig minimitzar-ne el possible impacte. I durant uns quants anys vam tenir raó. Ha calgut una successió de crisis combinades perquè ens explotessin a la cara.

Jo confesso que suportava amb estoïcisme les exigències del govern alemany d’una disciplina de ferro a canvi de d’una renúncia al sagrat deutsche mark que la seva opinió pública, si hagués estat consultada, hauria vetat. Per cert, si Helmut Kohl decidia quan convenia, en contra dels sondejos, per què no ho pot fer Angela Merkel? En aquella època, el bavarès Theo Waigel, des del ministeri de finances era el dur, el policia dolent, el que dictà les condicions per accedir a la moneda, però per sobre sempre apareixia un Kohl més conciliador.

Així, negociant amb el duet Kohl-Waigel, vam acceptar un Banc Central Europeu dissenyat a partir del motlle del Bundesbank; així té inscrit als estatuts com a primer objectiu controlar la inflació; i així es van instaurar els 4 criteris de Maastricht. El més exigent és el control del dèficit, vella obsessió alemanya que ells mateixos es van saltar quan el 2003 i 2004, Alemanya i França es van trobar fora de la llei, almenys de la llei de Maastricht.

Jo confesso que veia que Espanya feia un molt bon negoci, implicant-se amb la moneda i alhora aconseguint instaurar i dotar la política de cohesió, la que ha permès que durant anys sigui el país europeu que més fons ha rebut de la Unió Europea. Com us penseu que si no hem fet tantes carreteres i tants AVEs? Més ben utilitzats encara ens haurien estat més rendibles.

Jo confesso que feia fred, més quan es va negociar el tractat, el desembre anterior que no el dia de la firma, però que tothom respirava optimisme i satisfacció.

D’aquells que van firmar a la seu del govern provincial de la província holandesa de Limburg ja només en queda un al poder. L’incombustible Jean Claude Juncker, actual primer ministre de Luxemburg i president de l’Eurogup. I un segon que hi pot tornar aviat, el líder conservador grec, Antonis Samaras. Per cert, per part espanyola, van firmar Francisco Fernández Ordóñez i Carlos Solchaga.

Vint anys després de Maastricht, sense pastís ni happy birthday, m’apunto les paraules que en una molt sòbria commemoració, ha pronunciat un dels protagonistes de l'època, el llavors president de la comissió europea, Jacques Delors: que Europa no es pot oblidar dels valors socials.

Coneixia la flaca del president del Parlament Europeu per l’obra de Jaume Cabré, per alguna cosa va ser llibreter abans que polític, però el que no imaginava és que seguís el nostre novel·lista de moda tan de prop. Durant l’entrevista que li vam fer per Catalunya Ràdio, per cert, la primera a un mitjà de l’estat espanyol, ens va comentar que ja passava a la pàgina 100 del “Jo confesso”, que acaba de sortir en versió alemanya.

En un moment de l’entrevista, li vam posar a l’altre cantó del micròfon Jaume Cabré, i Schulz li va explicar com el violí, instrument que es converteix en gran protagonista de la novel·la, li despertava molts records personals. De l’època en què el seu pare, violinista aficionat, quan estava empresonat durant la guerra, va fabricar-se ell mateix un violí per poder tocar. Violí que Schulz encara conserva i que fa que en llegir el “Jo confesso” s’identifiqui amb el jove que el guarda com un tresor.

Va ser l’anècdota d’una entrevista en què Martin Schulz es va mostrar contundent en cada un dels temes que vam tocar. Des de l’ús del català al plenari -ho proposarà-, fins a la política d’austeritat, -ens portarà a la catàstrofe si no la complementen amb altres mesures. I fins i tot per criticar el comportament del seu país, que considera que sí que és solidari amb els altres països de l’eurozona, però que s’equivoca quan ho presenta com a caritat, perquè Berlín també se’n beneficia.

Alemanya té raons de pes per desconfiar dels grecs en particular, que han falsificat els comptes i han incomplert reiteradament els compromisos adquirits, i dels perifèrics en general. L’Irlanda que es llepa les ferides de quan aspirava imprudentment a exercir de tigre, el Portugal incapaç de créixer ni en temps de bonança, l’Espanya víctima de la bombolla immobiliària i els bancs contaminats; i l’Itàlia que només ha tornat a ser de fiar a partir de l’arribada del tecnòcrats i ex euròcrata, Mario Monti. Raons d’aquelles que alimenten els prejudicis germànics que presenten els mediterranis prop de la platja i lluny de la feina.

Són els prejudicis que han impulsat les errònies decisions d’Alemanya des de l’inici d’aquesta crisi, primer endarrerint l’ajuda a Grècia quan era només un problema localitzat d’una economia que només suposa el 2’5 % del PIB de la zona euro; després reduint la capacitat del fons de rescat de l’euro, el que hauria de servir de paraigua protector; també volent fer pagar els rescats als creditors privats, error monumental corregit posteriorment; i imposant la disciplina pressupostària com a única medecina per a un malalt en perill de no sortir de la sala d’operacions.

Només ara, Alemanya i al darrera tot Europa, comencen a modificar, el discurs oficial. Ja s’hi ha incorporat també el creixement econòmic, però com apuntava a un post anterior, es parla d’ocupació mentre es consagra l’austeritat.

Just a la vigília de la cimera en què Alemanya aconsegueix que 25 països firmin el pacte fiscal que sacralitza la disciplina pressupostària, Berlín va fer circular una proposta per posar Grècia pràcticament sota protectorat. Plantejar un comissari europeu amb poders per controlar el pressupost grec, no és ja només supèrbia germànica, sinó una injecció de verí polític que ha fet que, fins i tot la premsa alemanya, consideri lògic que a Atenes surtin comparacions amb els Gauletier de l’època nazi.

Tan excessiu era aquesta proposta, o aquest globus sonda, que enmig de les crítiques unànimes, la mateixa cancellera se n’ha distanciat. El dubte és si és una patinada diplomàtica més, o ja va més enllà. Des de l’inici de la crisi, els alemanys es queixen que se’ls exigeix que liderin i que, quan s’hi posen són durament criticats. Però, segur que quan el ministre d’afers estrangers polonès, Radoslaw Sikowrski, va advertir, des de Berlín mateix, que temia més la inactivitat alemanya que no el seu poder, no es referia a aquests iniciatives pertorbadores que ressusciten fantasmes del passat, i divideixen el present. Prou que Sikowrski, un polonès, subratlle-m’ho, ho va precisar: Alemanya s’ha convertit en el país indispensable d’Europa. No pot fallar en el lideratge: no dominar, sinó liderar la reforma.

La part bona és que per primera vegada, el discurs del creixement i la creació de llocs de treball ha entrat amb força en una cimera europea. Tots i cadascun dels 27 líders, inclosa Angela Merkel, accepten que sense creixement no reflotarem el barco. Aquest és un canvi però que, de moment, es queda a nivell del discurs, de l’oratòria. Les iniciatives pràctiques que l’acompanyen són escasses, d’abast limitat i que, subratllem-ho, no compten ni amb un sol euro nou.

L’altra cara, la fosca, és que tot i la modulació del discurs, el que es consagra de veritat és l’austeritat. Tant que més que consagrar-se, es sacralitza al màxim altar legislatiu possible. S’incorpora a les legislacions de cada país, i al més alt nivell, al de les Constitucions. Disciplina i sancions. Penitència per als pecadors.

Si aquest és el preu a pagar perquè la cancellera de ferro accepti finalment que li toca pagar més per salvar un Titànic on, recordem-li, també es van ofegar els passatgers de primera classe, doncs, ho trobo certament car, però no ens queda més remei que acceptar el tracte. Si ni així Angela no s’atreveix a imposar-se a la seva opinió pública, que el telegrafista del vaixell comenci a enviar el SOS corresponent.

Totxo a totxo, Alemanya i els calvinistes del nord han anat construint el pensament únic que s’ha imposat com a teràpia per la crisi: l’austeritat. Sigui perquè estan convençuts que la virtut serà recompensada, discutible com a teoria econòmica; per l’amenaça dels mercats indomables; o perquè era la precondició per aspirar a qualsevol ajuda, les polítiques d’austeritat s’han acordat, aplicat i fins i tot gravat a les Constitucions de cada país.
Portem un any llarg aixecant aquest mur d’austeritat que, ho estem comprovant, està ofegant aquells que pretén salvar. Van advertir-ho economistes de prestigi, van alarmar-se els mateixos nord-americans, que impulsen just la política contrària, i ho estan reclamant ja amb veu forta des de fora d’Europa i més discretament des de dins, amb la suavitat del tecnòcrata Monti, que ho pot apuntar avalat per les reformes que impulsa, i els silencis de l’acabat d’arribar Rajoy. N’és una mostra de l’estratègia del govern espanyol de no reclamar directament de suavitzar el ritme de reducció del dèficit, sinó d’esperar que la iniciativa d’una treva surti de Brussel.les.

Monti, que semblava l’agent de Merkel, es va transformant en el de Sarkozy. I entre tots dos més l’altre Supermario, en Draghi, aquest dins dels límits que li marquen els estatuts del banc que presideix, van perforant el mur. Amb discreció, però amb constància.

I per fi, alguna cosa està canviant. Ja són multitud de dirigents polítics els qui clamen que només amb austeritat anem a l’estancament; la idea ja s’ha instal·lat, almenys a nivell de discurs, en els cercles de Brussel·les. La mateixa Merkel ho reconeix matisadament, i plantejarà a la cimera del 30 de gener un pla per incidir també en la reactivació econòmica.

Està canviant el discurs. Almenys a nivell d’oratòria, l’estímul econòmic s’ha guanyat un espai. Sigui els que proposen un ús intel·ligent de fons europeus escampats, més fàcil de plantejar que d’aplicar eficaçment; els que reclamen estímuls dels països que tenen més marge d’actuació, de moment els al·ludits es fan el sord; o els que insisteixen amb reformes estructurals que dinamitzin l’economia. Aquestes reformes sí que ja formen part del discurs oficial, però el ciutadà de peu contempla impotent com la reforma laboral avança més ràpida i radical que la del sistema bancari.

Sigui com sigui, ja no hi ha líder polític que no reclami estimular el creixement. El mur de “només austeritat” s’està escardant, les últimes negres previsions del FMI li han donat un nou cop dur en col·locar la zona euro en “recessió suau”. Ja tothom parla de creixement, ara “només” falta passar de les paraules als actes.

Entre els acompanyants de Van Rompuy quan es va entrevistar amb Rajoy aquest dimarts hi havia, lògicament, el seu cap de gabinet, Frans van Daele, conegut per cert, pel seu humor àcid; però també el secretari general del Consell de la Unió Europea, Uwe Corsepius. Un alemany que fins al juny de l’any passat era el conseller d’afers europeus de la totpoderosa cancellera alemanya, Angela Merkel.

Per tant, sense prejutjar la independència dels alts funcionaris, podríem imaginar que Merkel disposa d’informació de primera mà sobre aquella reunió, o d’altres de les que fa Van Rompuy. I és que Alemanya ha distribuït molt bé els seus peons a les estructures de les institucions europees. Alemany és el secretari general del Consell, Corsepius, i alemany és també el secretari general del Parlament Europeu, Klaus Welle.

Des de sempre, a Martin Schulz, un polític de l’aparell de l’SPD alemany amb antecedents de llibreter, l’ha perseguit la polèmica. Probablement perquè, com ell mateix confessa, “sóc com sóc” i parlo a la gent de forma clara i intel.ligible.

Prou clara perquè el sempre desmesurat Silvio Berlusconi fes conèixer Schulz fora d’Alemanya quan el 2003 el va insultar en un ple del parlament:

“Senyor Schulz, sap que a Itàlia conec un productor que està preparant una pel.lícula sobre els camps de concentració nazis? el proposaré per al paper de Kapo. És perfecte”

Tot i que li van demanar, Berlusconi no va rectificar, tot queixant-se que no li entenien les ironies. Però, no és l’única ocasió en què han insultat Schultz. Jean Marie Le Pen va dibuixar-lo amb cara de Lenin i parlant com Hitler, i un euroescèptic, el britànic Godfrey Bloom es va fer expulsar del ple en qualificar-lo de feixista no democràtic.

I conseqüent amb aquesta reputació, Schulz ha començat fort. Amb crítiques dures als caps de govern als que acusa d’anar de cimera en cimera sense resultats i sobretot, això és el que li preocupa més, arraconant el parlament. D’això en frà cavall de batalla en els seus dos anys i mig de mandat, que el parlament intervingui a fons en les refomres de la zona euro. En moments com els actuals, en què els caps de govern s’imposen a les altres institucions, l’elecció de Schulz fa preveure temps moguts. Temps en què els primers ministres, en nom de l’eficàcia, intentaran tirar pel dret i el parlament, en nom de la representativitat democràtica, exigirà participar-hi.

Per cert, que Schulz està ben predisposat a permetre lús del català al plenari. Potser hi influeix el seu passat de llibreter, que el convida a apreciar la diversitat lingüística. Sabem que coneix Jaume Cabré, i que la seva novel.la preferida és d’un italià. De Tomasi di Lampeduda, “El guepard”, la crònica de la caiguda d’un antic règim.

Amb aquest relleu al capdavant del parlament, la deprimida família socialista europea col.loca un peó de pes en un entramat comunitari on el domini del partit popular és aclaparador. A partir d’ara, el color socialista de la presidència del parlament se sumarà al de la presidència de torn, Dinamarca, i al de l’Alta Representant. Aquest per cert molt descolorit, no només d’ideologia sinó també de presència. Perquè, imitant Wally, ens podríem demanar: On és Cathy?

Quina llàstima que la rebaixa massiva del deute de la zona euro, amb que S&P ens ha alegrat l’inici de l’any, no hagi inclòs Alemanya. A França, almenys a curt termini, la caiguda de la tercera A es mesura més en termes d’orgull, l’expulsen del club dels selectes, que econòmics, els mercats ja ho havien descomptat. A Espanya, a Itàlia, es viu amb més resignació, amb uns governs nous que encara no paguen penitència per errors del passat i que aspiren a presentar-se en societat com als teutons del sud.

Una derivada malèfica de la maniobra serà reafirmar Merkel en la seva creuada quasi religiosa contra el vici de gastar, i en les seves polítiques d’austeritat a tot preu i sense excepcions. A mi no m’han tocat, jo tenia raó, seran probablement les conclusions d’una cancellera amb la mirada focalitzada cap a dins de les seves fronteres. Per tant, més pal i res de pastanaga. Dubto que presti gaire atenció al paràgraf en què S&P adverteix que tanta austeritat augmenta fins al 40% les possibilitats de la zona euro d’entrar en recessió.

Que el creixement d’Alemanya s’hagi frenat i que estigui també tocant la recessió, no ha preocupat les agències de qualificació. Que els bancs alemanys siguin creditors de bona part del deute sobirà dels països amb problemes, tampoc. D’aquesta manera, Merkel continuarà probablement i desgraciadament, oposant-se a una de les alternatives per reanimar l’economia: que mentre els països més tocats apliquin l’austeritat, els que sí que tenen marge per actuar, la seva Alemanya per exemple, adoptin mesures d’incentivació econòmica.

Que faci 40 anys que es parli de la taxa Tobin i que encara no s’hagi aplicat és un indicatiu més de la força de les entitats financeres. Ni ara, enmig de la crisi, i quan els bancs, mutant de l’avorrit negoci del crèdit al més arriscat de l’especulació amb els resultats que tots paguem, són uns dels grans responsables del desastre, la famosa taxa encara no aconsegueix imposar-se.

És cert que Sarkozy, enfocant la campanya electoral i fidel al seu estil populista, ja es disfressa de Robin Hood per anunciar que França serà el primer país a aplicar-la, tot esperant que els altres segueixin. Però encara no ha convençut Merkel, que demana fins al març per pensar-ho, ni evidentment Cameron, radicalment contrari.

Amb els Estats Units en contra, la taxa sobre les transaccions financeres no té cap opció de ser aplicada a nivell mundial. Amb el Regne Unit també oposat, tampoc no es podrà introduir a la Unió Europea. Queda la possibilitat d’implementar-la a la zona euro. Els detractors de la iniciativa en destaquen dos inconvenients: deixa fora la principal plaça financera, la City de Londres, i obre la porta a la fugida de les operacions a d’altres zones lliure de taxació. Aquí recorden el cas de Suècia, que la va introduir el 1984 amb tan escassa recaptació que només sis anys més tard ja la va eliminar.

Però, no tots els economistes comparteixen aquesta tesi. Joseph Stiglitz, gran defensor de la taxa, ha publicat al seu twitt que està convençut que “si Alemanya, França, Espanya i Itàlia apliquen junts la taxa sobre les transaccions financeres, funcionarà”.
De moment, les reticències alemanyes han refredat el debat sobre aquesta taxa a les transaccions financeres, però la discussió tornarà. Des del setembre, hi ha sobre la taula una proposta de directiva de la Comissió Europea. Moderada en els tipus (un 0’1% sobre la compravenda d’accions i obligacions i un 0’01% sobre altres transaccions), selectiva en la imposició (no afecta particulars, només quan hi intervé una entitats financera) i amb càlcul teòric de recaptació (57 milions d’euros l’any).

Brussel.les justifica la taxa perquè el sector financer també ha de pagar la seva part de la factura d’unes despeses que va contribuir a crear, i recorda, i això ho subratllaríem, que la fiscalitat a les finances és inferior a la d’altres sectors; i perquè serviria també per recaptar uns fons que prou necessiten els fràgils pressupostos estatals.

El debat segueix però avançar costarà. Quan ens demanem per què no paguen més impostos els bancs? la resposta coincideix amb la que es dóna a una altra pregunta: Per què no paguen més impostos els molt rics? Simplement, perquè no es deixen. Robin Hood continua tancat al bosc de Sherwood.

No és un esprint, sinó una marató. És una de les frases amb què es defineix l’actual crisi, per reclamar un esforç addicional a un corredors ja fatigats. Doncs en la pròxima etapa de la cursa d’obstacles, la del 2012, quatre són els reptes que haurà de superar l’euro per sobreviure.

-1r repte. Un nou tractat. És la fórmula elegida per blindar la política d’austeritat per ara i per sempre. Un tractat que, amb el nom d’Acord Internacional d’una Unió Econòmica Reforçada, firmaran al març una sèrie de països, més dels 17 de l’euro, alguns socis que no participen en la unió monetària s’hi apuntaran; però no tots els 27, el Regne Unit s’ha autoexclòs, i algú més l’acompanyarà probablement en el seu exili. En el fons, el nou tractat, elaborat al marge de la UE a causa del veto britànic, aporta poques novetats respecte a la legislació vigent, però ho sacralitza en l’altar dels Tractats (que sempre impressiona).

-2a prova. El fons de rescat permanent. S’anticipa l’entrada en funcionament d’aquest nou Mecanisme d’Estabilització Europea (EMS) a meitats del 2012 per suplir les mancances del seu predecessor, el fons actualment en vigor (EFSF, Facilitat d’Estabilització Financera Europea) que no aconsegueix reunir prou capital com convertir-se en el bazuca que asseguri a tot risc el deute dels països de l’euro.

-3r obstacle. Salvem la banca. És l’objectiu que s’ha fixat el BCE obrint l’aixeta del crèdit barat i sense límits als bancs europeus: capital a 3 anys a només un 1% d’interès, de manera que el Banc Central s’autoratifica com a últim recurs per als bancs, que no per als estats. 523 bancs van obtenir 489.000 milions d’euros –sense que, tot i així, s’incrementés el crèdit a les empreses, els deurien destinar a altres objectius- mentre els estats amb dificultats han de pagar el crèdit a interessos prohibitius, com és el cas italià i espanyol. Una banca que continua sense fer net d’actius tòxics que amenacen de convertir-la en banca zombi, i ja se sap que els morts vivents són més perillosos que els morts enterrats.

Se salva la banca a canvi només de lleus penitències, com que es publiquin els sous astronòmics dels directius d’entitats que reben ajudes públiques o que algunes banques responsables de les desastroses gestions perdin el càrrec, acomiadaments sovint compensats amb indemnitzacions tan milionàries com immorals i que, per cert, haurien de ser il·legals.

-4t salt. Sobreviure a la recessió que amenaça amb castigar de nou Europa. Si oficialment la Comissió Europea preveu un creixement del 0,5% el 2012, els primers mesos seran especialment negatius. La política d’austeritat aplicada seguint criteris moralistes de pagar pels pecats comesos com si en economia la virtut fos sempre recompensada, encara dificulta més la recuperació. No hi ha estímuls, no es permeten, de manera que hi ha molts pals i ni rastre de pastanaga. La recompensa, ens diuen, arribarà més endavant, en un futur que encara no és a la vista.

Si superem aquests 4 obstacles, recuperarem el Sant Greal perdut de l’euro: la confiança. La credibilitat gastada per tantes sonores declaracions buides de contingut, per tantes promeses incomplertes, per tants governs ineficaços i tenallats per interessos electoralistes a curt termini. Si saltem les 4 tanques, l’euro sobreviurà en el seu any més difícil. 10 anys després que apareguessin els primers bitllets de la moneda única, l’euro paga un preu molt car pel seu pecat original (gosar fer una unió monetària sense unió econòmica) i corre perill de ser expulsat al regne de les tenebres. I això no ens interessa. Segur que no.