És la primera cimera des de fa anys que Angela Merkel no ha dominat, com ho reconeix la mateixa premsa alemanya. El protagonisme li va robar François Hollande. El nou president francès va marcar l’agenda, aconseguint que es discutís sobre creixement i eurobons, va acaparar tota l’atenció i va col·locar Merkel a la defensiva.

La distribució de les sales de premsa a l’edifici del Consell de Ministres de Brussel·les permet comparar fàcilment el quòrum que sumen die Kanzlerin i le Président. I ahir, Hollande va guanyar per golejada, esplaiant-se en una roda de premsa llarguíssima, multitudinària, davant de periodistes de diverses nacionalitats, que va tenir lloc a tocar de la sala mig buida, on Merkel va fer una molt breu intervenció.

En aquesta reunió, ell s’estrenava, amb idees noves a la maleta que mig Europa sospira perquè acabin imposant-se, i ella va ser més que mai una veterana que continua aferrada al repetit discurs de l’austeritat i la disciplina.

Esclar que una cosa és robar-li el protagonisme a Merkel, i fins i tot fixar-li l’agenda, i l’altra aconseguir que accepti renunciar a la seva política de disciplina a qualsevol preu. Per als eurobons i per a les mesures del creixement, ahir va ser el primer assalt del combat entre els dos grans per marcar el rumb d’Europa i decidir si gira cap a polítiques de creixement. També està en joc si França torna a la cabina de comandament del projecte europeu. De moment, Hollande ha marcat distàncies amb Merkel: ni reunió prèvia entre França i Alemanya, ni proposta pactada entre els dos països, ni roda de premsa conjunta, i en canvi, moltes diferències obertament reconegudes. Continuarà…

És la nova paraula de moda a Brussel.les. Amb gran austeritat de lletres, designa l’últim tabú que s’ha emportat per davant la tempesta financera: que un país pugui sortir de l’euro. N’hi ha que ho desitgen i d’altres que ho temen, però amb uns eleccions a l’horitzó en què les forces en alça són les contràries a les retallades, tothom ja accepta almenys com una possibilitat que la pertanyença a l’euro sigui reversible, que hi hagi porta de sortida.

I de Grexit ha parlat el comissari de comerç, Karel de Gucht, quan ha reconegut que tant la comissió europea com el banc central estan preparant plans per si Grècia ha d’abandonar l’euro.

I aquesta suposada preparació del Grexit, l’ha haguda de desmentir un col.lega seu, el comissari d’economia, Olli Rehn, que ha reafirmat la posició oficial: Es treballa perquè Grècia es quedi, no perquè marxi.

Confusió doncs a Brussel.les la mateixa setmana que la responsable del ,FMI Christine Lagarde, avisés que si Grècia no complia només hi havia dues alternatives, o bé allargar-li els terminis i flexibilitzar les condicions, o bé que sortís. I que ells començaven a preparar el que va anomenar treballs tècnics per fer front a qualsevol de les possibilitats.

És en aquest escenari que aquest nou vocable, Grexit, porta camí de convertir-se en trending topic a Brussel.les, dia sí, i dia també.

Amb la victòria d’Hollande, la Comissió Europea ha caigut del cavall. Ha vist la llum i abandona la màscara de l’austeritat per mostrar-se oberta a relaxar les condicions que fins fa només una setmana considerava intocables. I tot ho fa sota la bandera d’una frase que ha fet fortuna: "El pacte d’estabilitat no és estúpid".

Curiosa que la negació vingui de la mateixa Comissió Europea que es va inventar aquest adjectiu per batejar el pacte. Va ser el llavors president de l’executiu comunitari, Romano Prodi, que el 2002, en unes declaracions al diari francès “Le Monde”, va desqualificar el pacte per “estúpid, com totes les decisions que són rígides”.

Unes declaracions amb què Prodi apunyalava per l’esquena el seu comissari d’Economia, Pedro Solbes, que intentava infructuosament que les sancions previstes al pacte s’apliquessin a Alemanya i França, que l’incomplien descaradament. Solbes va fracassar, traït pel seu president i derrotat per l’oposició d’una majoria de ministres d’Economia que van decidir que tots eren iguals, però uns més iguals que els altres. I el pacte va quedar etiquetat com a estúpid.

Ara, la mateixa Comissió Europea, es mira el pacte amb uns altres ulls, ja no és ni cec ni estúpid, sinó que ofereix marge a l’hora d’aplicar-lo. Gairebé un prodigi de flexibilitat. Un descobriment d’última hora. Gràcies, François.

El tuit més divertit que he llegit durant la nit electoral (@pedroblancoa).

La mare de Sarkozy que el renya:
-Ja t’ho deia, fill, aquesta dona no et convenia
-Quina dona, la Carla?
-No, l'Angela

En aquesta nova versió del clàssic “chercher la femme”, ara qui haurà de decidir si la dona en qüestió li convé o no és François Hollande. La veritat és que no tenen gaire alternativa, ni François ni Angela. A ells i a tots ens convé que s’entenguin, que Hollande aconsegueixi convèncer-la de canviar el discurs, de sumar-se al nou mantra del creixement, com han fet en massa i sense dissimular molts dirigents europeus des de la victòria del candidat del creixement a la primera volta. El dèficit zero deixa de ser un tabú. A partir d’avui, almenys podem qüestionar-lo.

L’austeritat no és una fatalitat, una de les primeres frases pronunciades per l’Hollande victoriós, ara s’ha de traslladar de la retòrica a la política. I el marge és estret. Que ningú no esperi noves polítiques keynesianes, amb despeses que agreugin el deute públic. Que ningú no esperi plans Marshall. I que ningú no esperi miracles. Però sí que tots podem esperar primer que s’entenguin, i després, que deixem d’aplicar doctrines religioses per resoldre problemes econòmics. Que si, com repeteixen sovint, el Pacte d’Estabilitat, no és estúpid, que ho demostrin.

Si guanya Hollande, Merkel intentarà esborrar qualsevol signe de contrarietat del seu rostre ja habitualment poc expressiu. Més en la seva faceta de mare/mestressa de casa eficient, s’arremangarà i es prepararà per a una primera entrevista amb François que tots dos intentaran evitar que derivi en xoc de trens.

Si guanya Hollande, Rajoy farà més de gallec que mai, empresonat entre la família ideològica i l’interès immediat que li xiuxiueja a l’orella que el discurs d’Hollande pot acabar subministrant-li una mica d’aire.

Si guanya Hollande, els 16 socis de França dins de la zona euro, es prepararan per un sopar informal a finals de mes, ja amb el nou president a la taula, per decidir si mantenen el culte a l’austeritat o si el complementen amb creixement. Alguns dels que callaven davant el pes d’un eix francoalemany unit, ara, pressionats per unes opinions púbiques adolorides, poden aprofitar per aixecar la veu.

Si guanya Hollande, la deprimida socialdemocràcia europea recuperarà moral després d’uns anys horrorosos en què els electors els han pràcticament esborrat del mapa europeu. El domini dels conservadors a governs i institucions europees és aclaparador. Un Hollande triomfador és la bandera a què s’arraparan buscant la ressurrecció.

Si guanya Hollande, qui no estarà content és el ministre de finances alemany, Wolfang Schäuble, perquè el seu nomenament com a president de l’Eurogrup pot passar de ser considerat més que probable a simplement possible. La temptació de bloquejar l’elecció o com a mínim d’utilitzar-la de moneda de canvi, rondarà Hollande.

I en clau més francesa, si guanya Hollande, Marine Le Pen es fregarà les mans somiant en la descomposició de la dreta francesa que li pot permetre, a les legislatives del juny, convertir el seu Front Nacional en referència dins de l’oposició.

En canvi, si guanya Sarkozy és difícil pronosticar quin Nicolas ens trobarem; si els dels últims 5 anys que, després de moltes gesticulacions, sempre solia acabar plegant-se a la voluntat alemanya; o el de les últimes 5 setmanes, més distanciat de Berlín i que fins i tot s’ha apuntat al discurs del creixement. També comprovarem si, per recompensar l’electoral d’extrema dreta, són els que el poden fer guanyar, es retira de Schengen, torna a aixecar fronteres internes dins d’Europa i endureix la política contra la immigració.

Els sondejos indiquen que la crisi, un cop més, farà rodar el cap del governant de torn, però Sarkozy, animal polític com pocs, s’hi resisteix i ja se sap que els sondejos són només sondejos.