Si hi ha un moment que tinc gravat d’aquest 2012 és el del dissabte 9 de juny, quan vaig informar que l’economia espanyola passava a la segona divisió, al calaix dels països rescatats. Rescat bancari que vaig haver de seguir a distància perquè es va gestionar en una d’aquestes teleconferències a les quals tant s’han acostumat últimament els ministres d’economia.

És una de les moltes males notícies que m’ha tocar donar durant aquest 2012, dolenta per l’economia espanyola, i per l’europea; la tarda d’un dissabte, o el dilluns, dimarts, dijous… de matinada, quan ja es torna a fer clar; que aquesta és una altra de les rutines dels últims mesos. Allargar les negociacions fins a l’alba, com si d’aquesta manera les idees haguessin de sortir més fresques.

Els resultats no ho avalen. El que tenim són mesures que serveixen per guanyar temps, per sobreviure una mica més, però encara no per posar el peu al coll de la crisi. Les Cassandres del Grexit han errat. S’ha evitat la defunció del malalt, tot i que Grècia segueix a l’UVI, i amb símptomes alarmants. Portugal i Irlanda, rescatats però enganxats a la respiració assistida. Espanya, que ajorna el segon rescat però que continua pagant el crèdit a uns interessos prohibitius. I Itàlia, enfocant les eleccions animades pels sainets d’un Berlusconi terminal i el temple d’un Monti que es deixa estimar.

Hem frenat el Grexit, i ara s’acosta un Brexit, un Regne Unit cada cop més decidit a retirar-se de la Unió Europea, i quedar-se només amb allò que li interessa de veritat, el mercat únic. I és que la marca Europa cada cop cotitza més a la baixa.

Després d’un 2012 molt dolorós, apleguem ànims i busquem moral per afrontar-nos a un 2013 que pinta gris. No és el meu color preferit, però almenys hem sortit del negre.

Ja se sap que les alegries duren poc a casa del pobre. I Europa ara mateix, sense ser un pobre, sí que s’ha convertit en una mena d’aristòcrata caigut en desgràcia que està venent a preu de saldo les propietats heretades de temps millors. Com a recompensa per les glòries passades, ha pogut recollir aquesta setmana el Premi Nobel de la Pau. Tres presidents, tres, ni un de menys, Van Rompuy, Barroso i Schultz, hem enviat a Oslo a gaudir d’un dia de celebracions no pels seus mèrits, sinó pels dels seus avantpassats (polítics).

Ja de tornada a Brussel·les, els tres presidents, i tots els països europeus, hauran d’afrontar la molt més desagradable realitat diària. Angela Merkel i François Hollande, que a Oslo saludaven emocionats agafats de la mà, tornaran al pols que mantenen sobre la supervisió bancària europea.

Si Monnet, en cita utilitzada als discursos del Nobel, tenia com a regla d’or que millor disputar-se al voltant d’una taula que al camp de batalla, podem tranquil·litzar-lo: Jean, aquesta setmana i tal com volies, al voltant d’una taula, es barallaran i molt França i Alemanya per la supervisió dels bancs. I a Van Rompuy, que reconeixia a Oslo que la política comunitària era molt avorrida, l'hi podem confirmar: Herman, tenies raó, ens espera una setmana de discussions enrevessades sobre temes tan importants pel futur d’Europea com inintel·ligibles per la gran majoria d’europeus.

A Van Rompuy, una cosa li hem de reconèixer. Va acceptar, en el discurs del Nobel, que per un pare de família que no arriba a finals de mes, per un treballador acomiadat o per un estudiant amb por de no trobar la primera feina, la pau, aquest gran valor pel qual ens han donat el Nobel, no és ara mateix la prioritat. Ho va fer en un discurs ple de cites, Herodot, Abraham Lincoln, Winston Churchill, el papa Wojtila, i fins i tot una adaptació de la famosa frase de JFK: “Ich bin ein Europäer”. Cites de personatges més que respectables, però tots del passat, tots difunts. Lliga amb el Premi Nobel, ens el van donar pel passat, i seguim centrant-nos en el passat, quan el present ens reclama a crits.

Angela Merkel no mira tant al passat, però també s’oblida del present. Ella es dedica en exclusiva al futur. Ella treballa per dissenyar una Europa per demà passat a la mida d’Alemanya. I aquí no sé quin és el principal problema. Si que en surti una Europa massa germànica, o que es focalitzi tot al futur, sense actuar per superar un present que ens reclama a crits. Als ulls dels aturats que mencionava Van Rompuy, per al 2014, que és quan es pot esperar una certa recuperació econòmica, falta una eternitat.

Com ha votat Europa a l'ONU www.washingtonpost.com

Després del vot a les Nacions Unides que atorga a Palestina l’estatus d’estat observador, la primera reacció oficial de la Unió Europea és mirar el futur i intentar que les dues parts tornin a les negociacions directes al més aviat possible. Reacció formal que no aconsegueix amagar la divisió que ha provocat aquest vot dins de la Unió. 14 països han votat a favor, 12 s’han abstingut i un, la República Txeca, en contra. Un resultat que ens porta a dues constatacions.

La primera és la dificultat per dissenyar una política europea comuna. Per molt que Europa reconegués ja el 1980 el dret dels palestins a l’autodeterminació, per molt que injecti milions a dojo al pressupost palestí i per molt que advoqui per la solució dels dos estats, al final, a l’hora de reconèixer Palestina no fa el pas. Com a Unió Europa no ho fa ni en la versió suau d’estat observador. Sí que s’hi atreveixen 14 dels 27 països, i això ens porta a la segona observació.

Aquesta vegada Europa s’ha mogut cap a posicions més propalestines. Dels 27 socis europeus, només un ha votat en contra, i un aliat tradicional d’Israel, com és l’Alemanya de la mala consciència, s’ha quedat en l’abstenció. La comparativa amb una altra votació, la d’entrada de Palestina a la Unesco, l’any passat, és clara: llavors 5 països europeus van votar en contra de l’ingrés. Ara només un.

Que Alemanya hagi passat del no a l’abstenció ha dolgut especialment a Israel. El diari “Haaretz” es basava en aquesta “deserció” per alertar que Israel està perdent el suport europeu.

En fi, aquesta divisió europea tampoc no és cap sorpresa. És una realitat amb què hem de conviure, i intentar anar reduint.

Un per un desfilen aquest dijous els 27 primers ministres pel confessionari del Pare/President Herman Van Rompuy, abans de tancar-se, a partir de les 8 del vespre, en la gran missa dels pressupostos.

Entrevistes bilaterals per formular l’últim desig, retallada per aquí, subvenció per allà; brandar l’última amenaça, un veto és el que més s’estila; i per intuir què prepara en Herman pel sopar d’aquesta nit. Allí, és on s’han de cuinar els pressupostos pels pròxims 7 anys. Un bilió d’euros, es diu quan es vol impressionar. Un 1% del PIB de la UE, es tradueix quan es prefereix minitmitzar-los.

En tot cas, prou diners perquè s’auguri una cimera tant llarga com dura. Tots hi arriben decidits a no tornar a casa sense poder alegar que han guanyat, que alguna cosa han esgarrepat. No són moments de principis ni solidaritats, sinó de ganivetades. Un dels que han seguit aquestes negociacions en d’altres ocasions, em comentava que quan les discussions del pressupost s’allarguen cap a les 3 o 4 de la matinada, s’arracona la diplomàcia, i s’utilitzen els xantatges més descarats i barroers.

Per si de cas, a Rajoy, quan passi pel confessionari del molt catòlic Van Rompuy, a les sis de la tarda, jo li recomanaria encomanar-se a un parenostre

I jo que he fet per merèixer això? es deu estar demanant el candidat Yves Mersch a qui, tot i que li reconeixen els mèrits professionals, el rebutgen per una circumstància contra la qual ben poca cosa pot fer: és un home.

Un home en uns moments en què a la majoria de parlamentaris europeus, homes i dones, se’ls ha acabat la paciència per la contínua i flagrant dominació del sexe masculí a les institucions europees en general, i molt especialment, a una de les que més poder acumula últimament, el Banc Central Europeu.

Cansats de vagues promeses per al futur, els diputats han clavat un cop de puny a l’escó per oposar-se al nomenament com a membre del Comitè Executiu del BCE d’Yves Mersch. Per cert, un luxemburguès que ocuparia la cadira tradicionalment reservada a Espanya, però és que hi ha marques que cotitzen molt a la baixa.

Des de sempre, el predomini masculí s’ha fet notar al BCE. Les 6 places del comitè executiu s’han repartit històricament de manera poc equilibrada: 1 dona i 5 homes. Primer va ser la finlandesa Sirkka Hämäläinen i després l’austríaca, Gertrude Tumpel-Gugerell. Però, des que a l’austríaca se li va acabar el mandat, el maig del 2011, tots han portat corbates. I si es consuma el nomenament de Mersch, el directori del banc seguirà sent un club exclusivament masculí fins com a mínim el 2018. I no parlem dels successius presidents, que porten noms com Wim, Jean-Claude i Mario.

El Parlament ha passat ara la patata calenta als primers ministres que poden, si volen, menystenir aquest vot i nomenar el seu candidat-home. Han d’elegir entre saltar-se el posicionament de l’òrgan que representa directament els ciutadans o retractar-se públicament, retirar Mersch i buscar una candidata qualificada.

Acabi com acabi la història, el BCE continuarà sent un club d’homes. Mireu la reveladora fotografia del Consell de Governadors, el màxim organisme de decisió, que reuneix els 6 membres del consell executiu més els 17 governadors dels bancs centrals. Comprovem que té raó el diccionari, banc és un nom masculí.

Els símptomes són cada vegada més clars. El Regne Unit s’està col·locant per marxar de la Unió Europea. El primer a advertir-ho és Alex Stub, secretari d’estat per afers europeus Europa de Finlàndia. Avisa que el Regne Unit sembla estar dient adéu a la Unió Europea quan, de manera intencionada, es posa voluntàriament en contra dels altres socis.

I és que els darrers mesos, el verb que més conjuga David Cameron és el de "vetar": vetar el pacte fiscal, vetar la taxa Tobin, i ara amenaça també de vetar els pressupostos comunitaris pels anys 2014-2020. Contra tot i contra tots.

Si encara faltaven pistes, el ministre d’Exteriors britànic, William Hague, ha anat a Berlín mateix a plantar-ne una altra. Hi ha explicat quina Europa volen (“Europe at a crossroads: what kind of Europe do we want?”) Arrenca avisant que estan més desil·lusionats que mai amb el projecte europeu, per concloure que, a vegades menys és més, menys és millor, i que, per tant, menys Europa és preferible.

Un David Cameron cada cop més incòmode en aquesta Europa que s’integra, cada cop més desplaçat convivint amb una eurozona que pren decisions on ell ni hi és ni se l’espera, i cada dia més pressionat per convocar un referèndum per sortir de la UE pot plantejar-se un pla B. No abandonar la UE, sinó només la part que mai li ha interessat. Deixar la unió política, la regulació social, la integració judicial, per quedar-se amb la seva joia de la corona: el mercat únic, les 4 llibertats, de circulació de mercaderies, persones, serveis i capitals

En uns moments en què una part d’Europa, la de l’euro, s’integra a marxes forçades, el Regne Unit coqueteja amb l’opció contrària, la retirada gradual conservant només allò que li interessa de veritat, el mercat. Una alternativa temptadora per tot euroescèptic digne de tal nom i amb avantatges addicionals. En un espai d’aquest tipus, per què no donar la benvinguda a Turquia, vetada a la UE, però desitjada al mercat únic? Un detall, William Hague no va oblidar-se de mencionar-la al discurs de Berlín.

Ha guanyat més vots que quilos ha perdut. Aquesta seria una manera poc científica d’explicar com l’independentista flamenc, Bart de Weber, després d’una dieta radical que li ha fet perdre 60 quilos en només 8 mesos, ha aconseguit el gran triomf que buscava a les eleccions municipals. Sent un pèl més seriosos, reconeguem que la dieta li ha donat una imatge més juvenil i una salut reforçada, però que no és la part essencial del seu èxit. Ha pesat més una estratègica política ben calculada que no la balança.

I és que De Weber ha conquerit ni més ni menys que Anvers, la principal ciutat de Flandes, amb alcalde socialista des de feia 90 anys, i sobretot el gran trampolí que buscava per convertir-se en la força decisiva a Flandes i a Bèlgica.

La prova és que les primeres declaracions després de la victòria no les va dirigir a temes locals, sinó a temes molt belgues. El futur alcalde va reclamar una nova reforma per convertir Bèlgica en un estat confederal.

Forma part de la seva estratègia, que ell anomena d’evaporació de Bèlgica. Més que buscar un trencament sobtat, impulsa una absorció cada cop més accentuada de poders per part de Flandes que deixi en mínims les estructures estatals. Una evaporació tranquil·la, que reconeix a contracor un dels diaris francòfons de referència, “Le Soir, quan titula “Un pas més enllà… Una mica menys de Bèlgica” .

No tinc cap dubte que la Unió Europea es mereix el Premi Nobel de la Pau... pel seu passat. En canvi, s’ha guanyat a pols un càstig pel seu present i molt em temo que aquesta punició ens continuï perseguint en el futur pròxim.

No és poca cosa aconseguir que els dos gegants d’Europa, Alemanya i França, es disputin només als despatxos. Que ho hagi aconseguit a partir de la butxaca li fa perdre glamur però no eficàcia. I que ja no ho valorem perquè ho donem per descomptat, només posa en evidència la poca memòria del món líquid en què vivim.

El punt feble del premi és que arriba en els pitjors moments de la marca Europa, quan a la reduïda i minvant influència al món, s’hi suma la catàstrofe en què està derivant la joia de la corona, l’euro. Una unió monetària que en comptes de la unió de valors que havia de potenciar, està actuant com a espoleta disgregadora.

Ara, a veure si sabem aprofitar l’única bona notícia europea dels últims mesos, i serveix de senyal d’alarma per reaccionar. No seria la millor manera començar a disputar-nos per veure qui anirà a recollir el premi, si Van Rompuy, Barroso o Schulz, o tots tres alhora, o els 27. (O un grec, o els Homes de Negre, que proposen alguns amb sentit de l’humor). Jo pronostico que mínim n’hi van 3 a Oslo. A veure si m’equivoco.

Celebrem el premi perquè a casa de l’euro les alegries duren poc. I pensem que no és tan estrany que ens donin el Nobel de la Pau, el que sí que seria insòlit seria que ens donessin el d’Economia.

El futbol ja no és aquell esport on juguen 11 contra 11 i sempre guanya Alemanya, segons frase famosa del simpàtic Gary Lineker; però en canvi, l’Europa de l’euro és, més que mai, una granja amb 17 països iguals, però un, Alemanya, més igual que els altres. I aquesta Alemanya no accepta derrotes, i si en alguna ocasió ha de transigir, no triga a maniobrar per corregir la irregularitat i tornar a l’ordre habitual establert.

És amb aquesta intenció que Merkel està sabotejant les decisions que ella mateixa va acceptar el juny passat. Està posant pals a les rodes perquè no es pugui complir ni el calendari ni les condicions per recapitalitzar directament els bancs amb problemes, perquè els arribin els diners des dels fons europeus, sense gravar el deute dels estats respectius.

Ho van aprovar els 17 primers ministres de l’euro el 29 de juny després d’un cop de mà agosarat de l’italià Monti, acompanyat per un Rajoy en el paper d’escuder silenciós. Nit llarga, veto italoespanyol, i al final, una declaració es comprometen a trencar el cercle viciós entre els bancs i els Estats. Per aconseguir-ho, s’autoritza injectar fons europeus directament als bancs i es fixa data per començar a fer-ho, gener del 2013. Sonora derrota alemanya tot i que, en el seu moment, ja vaig apuntar, i em temo que acabaré tenint raó, que Itàlia havia guanyat un partit, però no la Lliga.

Ara, des de Berlín es repeteix un dia sí i l’altre també que posar en marxa la supervisió bancària única, pas previ indispensable per a la recapitalització directa és un procés complex, difícil i sobretot llarg, molt llarg. Sense enviar-ho a les calendes gregues, la van col·locant més lluny en el calendari.

I no només qüestionen el calendari, també les condicions. Tres dels rics, Alemanya, Holanda i Finlàndia, descarten que aquesta recapitalització directa pugui ser retroactiva, és a dir, que se’n puguin beneficiar els països, com Espanya, que la necessitin abans que el mecanisme entri en vigor. En conclusió, que els diners del rescat bancari espanyol gravaran indefinidament el deute públic. No és el que pensen ni Espanya, ni Irlanda, ni el president de l’eurogrup, ni la Comissió Europea. Però, Alemanya i els seus dos socis amb categoria AAA, en fan ara una interpretació interessada, aprofitant que en cap document no s’especifica aquesta retroactivitat.

Si guanya la seva tesi, a Espanya, i a Irlanda, li sortirà car. Però, ja se sap, els poderosos no suporten perdre. Però, pitjor encara és que s’estén, un cop més, la sensació d’una Europa incapaç d'aplicar les decisions que pren, i aquestes incerteses espanten els mercats.

L’acompanya la reputació de saber reduir en conceptes simples les complexitats dels tractats europeus. I en aquesta ocasió, quan el vaig entrevistar, va fer honor a la seva fama. Clar i contundent. Així es va mostrar Jean-Claude Piris, aquest francès nascut a Alger el 1943, que ha estat durant 20 anys, fins al novembre del 2010, el responsable dels serveis jurídics del Consell de Ministres de la Unió Europea, per tant, la mà que guiava la redacció jurídica dels últims tractats europeus, inclòs l’actual, el de Lisboa. Diuen que quan intervenia en els consells europeus, els caps de govern l’escoltaven en silenci sepulcral.

Doncs bé, aquest expert jurista té un dictamen rotund sobre com quedaria una Catalunya independent: fora de la Unió Europea i havent-ne de demanar l’ingrés. El seu raonament es basa en el fet que no podrà ser-ne membre fins que els tractats s’hagin modificat. En cap dels articles no apareix la paraula Catalunya, no està inclosa al 52, que enumera tots els països de la UE; ni es menciona la llengua catalana a l’article 55 que detalla els idiomes oficials, ni s’estableix enlloc el nombre de diputats que li correspondrien, ni de quants vots disposaria. Per tant, segons Jean-Claude Piris, per col·locar-li, s’haurien de modificar els tractats i per fer-ho, els Estats són els amos, els únics que poden aprovar i ratificar un tractat d’adhesió.

Al mateix temps que considera inevitable que una Catalunya independent hauria de passar per un procés d’adhesió, aquest jurista també pronostica que ho tindria molt més fàcil que d’altres. Hauria de seguir tot el procés formal de l’ingrés, però respecte a la substància té el camí aplanat, perquè ja ara compleix totes les condicions. Esclar que qualsevol adhesió requereix en última instància del vot unànime de tots els estats, i aquí sempre penja l’amenaça d’un possible veto de la nova Espanya, o fins i tot d’algun altre país.

De les intencions de guardar aquest dret de veto no hi ha cap dubte. L’informe final del Grup sobre el futur d’Europa , format per 11 països europeus, entre els quals Espanya, planteja un supergovern de la Unió Europea, i fins i tot que es puguin ratificar les modificacions dels tractats europeus, excepte en un únic cas, en el de l’entrada dels nous membres. I aquest informe és molt recent, encara és calent, del 17 de setembre.