No van de negre, però la indumentària formal de funcionari/home de negocis amb predomini del monocolor que només es permeten trencar, en ocasions, via la corbata llampant, els identifica al primer cop d’ull. Són els supervisors, els enviats per la Comissió Europea, el BCE i l'FMI, que inspeccionen els ministeris dels diferents països per comprovar si segueixen les instruccions donades.

A Grècia fins i tot s’hi han instal·lat a viure, tot i que amb l’impàs actual, han tornat temporalment a la base a l’espera de si el 18 de juny, l’endemà de les eleccions, reobren l’oficina, o ja clausuren el despatx i el país alhora. A Irlanda i a Portugal se’ls mira amb desconfiança i temor perquè dels seus informes en depèn que, trimestre a trimestre, continuïn arribant els xecs de Brussel·les.

I a Espanya, malgrat les paraules del ministre Montoro, poden desembarcar ben aviat. L’oferta de rescat "light" que hi ha sobre la taula comporta una versió més discreta dels homes de negre. No seria un desembarc en tota regla de la temuda troica. Les condicions per finançar els bancs espanyols se centrarien en el sector financer, no en intervenir el pressupost i dictar les reformes estructurals com fan als països rescatats per la via dura. Per tant, el control també seria més discret. Els bancs els dirigirien des de Brussel·les i Frankfurt, però sobre la resta de l’economia “només” seguirien pressionant; no passarien directament a redactar les mesures. (Per als molt interessats, el document que ho regula: EFSF Guideline on Recapitalisation of Financial Institutions, en anglès)

Després de setmanes fent "lobby" amb els seus socis, Rajoy ha sumat uns quants aliats, i alguns influents, com França i el BCE, però el veto alemany impedeix el seu gran objectiu: que les ajudes arribin directament als bancs en dificultats. Per tant, si la vol és ell qui haurà de demanar l’ajuda i ell qui firmarà el plec de condicions.

Seguint amb l’afició hispànica per les expressions coloristes, com que no hem agafat amb prou força el toro per les banyes, ens tocarà passar per finestreta empassant-nos orgull i sobirania alhora, i obrir la porta dels nostres bancs als homes de negre. A la Comissió Europea no els agrada gens aquest qualificatiu, però ja se sap que, en aquesta crisi, Brussel·les s’ha quedat amb el paper de poli dolent.