18/06/2012: La bomba grega no ha explotat (de moment)
Categoria: General
Escrit per: Jaume Masdeu
Des de Brussel.les, es contemplaven aquestes eleccions gregues amb el mateix temor que inspira una bomba a punt d’explorar. Si petava en aquests moments, amb una economia espanyola rescatada a mitges i amb l’accés al mercat assecat, o com a mínim, a preus insostenibles; i una Itàlia on el calendari de reformes impulsat pel tecnòcrata Monti perd empenta i tendeix a encallar-se, l’ona expansiva podia haver tingut efectes devastadors.
En llenguatge de Brussel.les, la bomba explotava si guanyaven “els dolents”, és a dir, els oposats al rescat; i per tant, segons aquests paràmetres, s’ha evitat la detonació i s’ha guanyat temps per desactivar l’artefacte.
Però, els artificiers no tenen garanties que la bomba no els acabi explotant entre les mans. El curtcircuit fatal pot sorgir de la mateixa Grècia on, recordem-ho, tornen a governar els que han portat el país on és ara, han d’aplicar mesures dures a una població revoltada, i l’única flexibilització que poden esperar dels socis europeus és que s’allarguin els terminis, no que es modifiquin els objectius finals.
La guspira definitiva també pot venir de fora, d’una escena europea on cada cop s’evidencia més que el progressiu aïllament en què es queda la cancellera Merkel no li fa trontollar la fe, ni a ella ni a la seva opinió pública, en la doctrina de l’austeritat. Mentrestant, el nou president francès, Hollande, ara que ha tancat amb èxit tot el cicle electoral, ha de concretar les esperances que havia aixecat si no vol que comencin a dissipar-se.
La cimera del 28 de juny ha de marcar el camí de l’euro. Hauria de ser el moment d’un Gran Salt Endavant, d’una integració europea accelerada per afrontar una deriva insostenible. Però, els últims missatges que s’han creuat entre Alemanya i França van més en la línia d’una discrepància oberta que d’un projecte comú. Berlín exigeix una unió pressupostària abans de permetre’n una de bancària. París planteja primer mutualitzar el deute i només després, a llarg termini, cedir sobirania. Si no són pols oposats s’hi assemblen força.
En llenguatge de Brussel.les, la bomba explotava si guanyaven “els dolents”, és a dir, els oposats al rescat; i per tant, segons aquests paràmetres, s’ha evitat la detonació i s’ha guanyat temps per desactivar l’artefacte.
Però, els artificiers no tenen garanties que la bomba no els acabi explotant entre les mans. El curtcircuit fatal pot sorgir de la mateixa Grècia on, recordem-ho, tornen a governar els que han portat el país on és ara, han d’aplicar mesures dures a una població revoltada, i l’única flexibilització que poden esperar dels socis europeus és que s’allarguin els terminis, no que es modifiquin els objectius finals.
La guspira definitiva també pot venir de fora, d’una escena europea on cada cop s’evidencia més que el progressiu aïllament en què es queda la cancellera Merkel no li fa trontollar la fe, ni a ella ni a la seva opinió pública, en la doctrina de l’austeritat. Mentrestant, el nou president francès, Hollande, ara que ha tancat amb èxit tot el cicle electoral, ha de concretar les esperances que havia aixecat si no vol que comencin a dissipar-se.
La cimera del 28 de juny ha de marcar el camí de l’euro. Hauria de ser el moment d’un Gran Salt Endavant, d’una integració europea accelerada per afrontar una deriva insostenible. Però, els últims missatges que s’han creuat entre Alemanya i França van més en la línia d’una discrepància oberta que d’un projecte comú. Berlín exigeix una unió pressupostària abans de permetre’n una de bancària. París planteja primer mutualitzar el deute i només després, a llarg termini, cedir sobirania. Si no són pols oposats s’hi assemblen força.
Sindica aquest blog - RSS