El blog de La primera esmena, guanyador del Premi Blocs Catalunya 2010, a la categoria de Política.

Antoni Bassas és el corresponsal de TV3 a Washington des del juny del 2009, la qual cosa li ha permès trepitjar la catifa del Despatx Oval i les runes del terratrèmol d’Haití, on diu que va veure l’infern a la terra. Durant el seu primer any ha enterrat Michael Jackson i Edward Kennedy, i després de navegar pel golf de Mèxic, pensa que també haurà d’assistir a les exèquies d’aquell mar mort. Ha anat a la presó (per feina) del xèrif Arpaio d’Arizona, i ha entrevistat Pete Seeger i Madaleine Albright. Ha pronunciat una conferència sobre Catalunya al Trinity College de Hartford, s’ha hagut de treure el carnet de conduir una altra vegada, i ha fet diverses còpies de seguretat d’una fotografia amb Jodie Foster, que es va trobar als Oscars, a Los Angeles. Ella va comentar: “Ets molt alt!”. I ell li va contestar: “Això es pot arreglar”, i es va ajupir lleugerament, però tot i els somriures, no consta que hagi estat el principi d’una gran amistat. De la mateixa col·lecció de moments personals inoblidables és la fotografia amb Martin Sheen, el president Barlet de la sèrie "The West Wing".

La Constitució dels Estats Units va ser promulgada el 1787. Només quatre anys més tard, s’hi va introduir la cèlebre Primera Esmena, que estableix, entre altres principis, que “el Congrés no podrà fer lleis que retallin la llibertat d’expressió o de premsa, o el dret del poble a reunir-se pacíficament”.
La premsa lliure va ser considerada, ja aleshores, una garantia diària de control de l’opinió pública sobre el poder polític. Thomas Jefferson, principal redactor de la Declaració d’Independència, va escriure: “I si depengués de mi decidir si hauríem de tenir un govern però no tenir diaris, o tenir diaris i no tenir govern, jo no dubtaria ni un moment a triar la segona opció”. Esclar que també va advertir: “La premsa és impotent quan es lliura a la falsedat”.
Les formes de la democràcia i del periodisme han canviat tant ràpidament com ha canviat el món en aquest mes de dos-cents anys, i ni l’una ni l’altra fan la seva millor cara en el temps històric que ens ha tocat viure. La democràcia apareix bloquejada pels tacticismes electorals i superada per la velocitat dels canvis socials, i el periodisme està paint encara la pèrdua del monopoli emissor, mentre sembla lliurat als poders que el fan possible empresarialment.
I alhora, mai hi havia hagut un desig més gran d’autèntic govern del poble ni tant talent posat en la creació de les noves formes de periodisme.
D’aquesta tensió social també se n’ocupa aquest blog, que s’esforça a capturar l’ànima nord-americana i posar-la en constant comparació amb la nostra.